Nous conflictes, velles picabaralles
TONI AYALA (text)
Vivim en un món al qual algú sembla que li ha fet girar cap enrere les agulles del rellotge. És com si estiguéssim vivint un viatge al passat, però sense abandonar el present.
Cada cop es parla més obertament de la nova Guerra Freda, que protagonitzen bàsicament Estats Units, Rússia i la Xina. Estaríem en un context semblant a la fi de la Segona Guerra Mundial, amb la diferència que no estem davant d’un conflicte amb idees de rerefons (comunisme vs capitalisme), sinó purament i obertament econòmic.
Mentre la Unió Europea intenta trobar encara la seva identitat i combat les divisions internes com pot, els nord-americans, els russos i els xinesos lluiten per l’hegemonia tecnològica i econòmica del planeta. Rússia s’està especialitzant en treure múscul militar i mostrar-lo en escenaris com la guerra de Síria, mentre que la Xina està més ocupada en desenvolupar el 5G.
Per la seva part, els Estats Units de Donald Trump estan obsessionats en lliurar guerres comercials amb tothom (ara els toca el rebre a Turquia i l’Índia, amb els quals suprimirà els acords preferents).
Enmig d’aquest escenari de conflictivitat creixent global, és normal que es reprodueixin tics del passat, sobretot de Guerra Freda, com ara la retirada dels acords nuclears entre Rússia i EUA o la intervenció nord-americana en la crisi de Veneçuela que recorda més als anys 50, 60 o 70 del segle passat.
Estem en un context, doncs, en el qual sorgeixen nous conflictes que, en realitat, representen el ressorgiment de velles picabaralles la majoria de les quals es remunten al segle XX. En podem citar, a tall d’exemple, cinc.
La tensió entre l’Índia i el Pakistan
La regió del Caixmir continua sent un focus de disputa entre aquests dos països superpoblats que disposen d’armes nuclears. El conflicte entre l’Índia i Pakistan té el seu origen en la independència d’aquests països el 1947, encara que hi ha antecedents històrics que daten de l’any 1000. Per això, se’l coneix com el “conflicte dels mil anys”. En l’era moderna, ja ha causat dues guerres i, l’any 1998, quasi provoca una confrontació nuclear.
La disputa està centrada en la regió de Caixmir, que actualment pertany en part a l’Índia però que els pakistanesos ho reclamen com a propi, argumentant que la població és sobretot musulmana. En els darrers dies hem assistit, de nou, a algunes escaramusses militars entre ambdós països, per terra, mar i aire.
La frontera entre Rússia i Ucraïna
Ucraïna, exrepública soviètica, va obtenir la seva independència després del col·lapse de la Unió Soviètica, l’any 1991. Però Ucraïna sempre s’ha vist inclinada cap a Occident i és considerada per Rússia com una amenaça per als seus interessos. El 2014, hi va haver protestes de carrer massives contra la decisió del govern ucraïnès d’abandonar els plans per a un acord d’associació amb la Unió Europea.
Les manifestacions van conduir a la destitució del líder ucraïnès Viktor Yanukóvich, qui tenia el suport de Rússia.
Llavors, Rússia es va annexar Crimea i combatents separatistes pro-russos van iniciar un conflicte armat a les regions de Donetsk i Luhansk, a l’est d’Ucraïna, que encara avui dia genera tensions.
Tanmateix, els problemes entre russos i ucraïnesos provenen de molt més lluny. Fins i tot, durant la Segona Guerra Mundial, nacionalistes ucraïnesos van preferir lluitar al costat dels alemanys que no pas amb els soviètics.
Veneçuela, la nova Cuba
La crisi de Veneçuela, amb un líder opositor, Juan Guaidó, que té el suport d’una superpotència (EUA) i l’actual governant, Nicolás Maduro, a qui recolzen les altres dues (Rússia i la Xina) és, segurament, un dels miralls actuals més propers a la Guerra Freda de la segona meitat del segle XX. És com si la Veneçuela de la revolució bolivariana s’hagués convertit en la Cuba de Fidel Castro del segle XXI.
Tanmateix, aquesta nova Guerra Freda no és tant descarada com l’anterior, quan els cops d’Estat es feien i es desfeien des dels despatxos de les superpotències sense contemplacions. Ara, tot és més complicat, potser, perquè la correlació de forces està més nivellada.
De fet, els intents -de moment, infructuosos- per canviar el Govern de Veneçuela es remunten a l’època d’Hugo Chávez.
Corea
Corea del Nord i Corea del Sud, tècnicament, encara estan en guerra, doncs, després del conflicte armat de mitjans del segle XX, no van firmar oficialment la pau. La tensió en aquesta regió ha sigut palpable des de llavors, amb alguns pics de tant en tant, sobretot, quan el règim de Corea del Nord ha fet algun assaig amb míssils.
L’Administració de Donald Trump sembla que ha optat per la negociació com a via per solucionar el conflicte amb la Corea de Kim Jong-un, entre d’altres coses, perquè, quan el país s’obri al món, hi haurà un pastís comercial i de negocis molt important a repartir.
L’herència de la caiguda de l’Imperi Otomà
La partició de l’Imperi Otomà, derrotat a la Primera Guerra Mundial, encara avui porta conseqüències a països com Síria o el Iemen, sense oblidar el conflicte entre palestins i israelians o entre els turcs i els kurds.
Ens hem de situar a l’Armistici de Mudros (30 d’octubre de 1918) i a l’Abolició del Sultanat otomà (1 de novembre de 1922), però, també, en el precedent de l’Acord Sykes-Picot (1916), conegut oficialment com l’Acord d’Àsia Menor. Va ser un pacte secret entre Regne Unit i França per a definir el seu control sobre el Pròxim Orient en cas de victòria sobre l’Imperi otomà en la Primera Guerra Mundial. És a dir, es van repartir el pastís abans de tenir-lo entre les mans.
Avui dia, veiem com Aràbia Saudí combat per la seva influència al Iemen, com els kurds intenten formar un Estat propi després de lliurar batalles contra els islamistes de l’ISIS o com l’Iraq malda encara per la seva reconstrucció.
Tot plegat ens poden semblar nous conflictes, però són consqüència de velles picabaralles.