Brexit surrealista

TONI AYALA (text)

Quan fas un referèndum, que acabava amb un resultat molt ajustat (51.9 % vs 48.1%), basat en una campanya plena de notícies falses i rumors (fake news) i amb certes dosis de demagògia i, també, racisme, el resultat és que, a la pràctica, costa molt executar allò que han dit els electors.

Si, a sobre, la major part dels polítics que van instigar l’ajustada opció guanyadora (que el Regne Unit surti de la Unió Europea) van desapareixent del mapa, incapaços d’implementar el pla que ells mateixos van dissenyar per abandonar la UE, el resultat és un desastre nacional.

Amb tots aquests ingredients, es deia que els britànics podrien viure un Brexit traumàtic, però el cert és que s’apropa més al surrealisme. La darrera mostra ha sigut l’última votació al Parlament britànic, que ha rebutjat l’acord al qual va arribar la primera ministra Theresa May perquè el seu país sortís de la UE.

No ha sigut una derrota tant ajustada com la del “sí” a Europa en el referèndum del Brexit, sinó tot el contrari. L’acord de May ha perdut a la Cambra dels Comuns per 391 a 242 vots, és a dir, per una aclaparadora diferència de 149.

Fa 500 anys, Enric VIII, quan va trencar amb Roma, va iniciar una llarga història d’acords i desacords entre l’illa britànica i el continent europeu. Però, ja no es tracta que al Regne Unit hi hagi una altra moneda o que condueixin per l’esquerre, entre d’altres usos i costums, sinó que les raons que van portar al Brexit, potser, no eren de tant de pes com els polítics van voler fer creure a la població.

El Regne Unit encara arrossega la pedra d’un resultat súper ajustat en aquella consulta, en la qual el “sí” al Brexit es va imposar per molt poc al “no”, mentre que, quan el 1975 els britànics van votar sobre si romanien a la Comunitat Econòmica Europea, un 67% hi va estar a favor. Llavors, les coses estaven molt clares; ara, no.

Per això, aquest drama surrealista segueix ferint la societat britànica. No hem d’oblidar que el “sí” a la Unió Europea es va imposar amb molta claredat tant a Escòcia (62%) com a Irlanda del Nord (55,8%), mentre que el “no” es va imposar de forma més ajustada a Gales (52,5%) i Anglaterra (53,4%).

Per tant, en un país dividit amb diverses nacions, un Brexit tant ajustat és una bomba de rellotgeria. També hi van haver altres resultats que ara també provoquen conseqüències, no només el d’Irlanda del Nord. I és que, si ens fixem en les votacions per regions, a la zona de Londres es va imposar el “sí” a la UE amb un 59,93%, que van significar 2,2 milions de vots a favor d’Europa (700.000 més que el “no”).

Amb aquest escenari, l’acord definitiu del Brexit es va ajornant i ajornant i, en paral·lel, apareixen noves dosis de surrealisme. El darrer que es pregunten els britànics, per exemple, és si han de votar o no en les properes eleccions europees.

I és que es podria donar el cas que, si això continua així, hagin de votar els seus representants en una Europa de la qual han dit que no en volen formar part…