Transparència

TONI AYALA (text)

Si preguntéssim quin és el contrari de ‘transparent’ potser, avui dia, ja no diríem ‘opac’, sinó que ens sortiria de dins dir “corrupte”. I és que esmorzem, dinem i sopem gairebé cada dia amb notícies que fan referència recent o llunyana a casos de corrupció, ja siguin nous o antics, la majoria dels quals vinculats a la classe política i, per extensió, a les institucions públiques.

En els darrers anys, s’ha intentat avançar en la legislació de transparència de dades per tal de combatre el problema de la corrupció. També s’ha actuat des dels àmbits policials i judicials. Ara bé, quan parlem de transparència ens referim, sobretot, al sector públic o el que està vinculat amb una activitat pública, com ara els partits polítics.

Governs, com ara l’espanyol o el català, així com ajuntaments o formacions polítiques han desenvolupat portals de transparència. Diputats, senadors o regidors declaren el seu patrimoni i el fan públic. I la ciutadania els consulta, més amb ànim de tafaneria que no pas amb l’objectiu de controlar realment que no s’enriqueixin a costa de la seva activitat institucional pública.

Però, una societat deixa de ser corrupte quan tota, en el seu conjunt, practica la transparència, és a dir, no només en l’àmbit públic.

Noruega, per exemple, és un dels països amb més igualtat salarial entre homes i dones, precisament, perquè totes les dades financeres de tothom es poden consultar. Si un treballador o treballadora ho desitja, pot saber què cobra qualsevol company o el seu cap, per exemple. Així és com s’han detectat abusos i s’han corregit. Fins i tot, els sindicats publiquen llistes dels pagaments per a cada ocupació.

Aquesta transparència tant alta permet que els salaris dels alts executius estiguin molt ben justificats, cosa que evita les aberracions del sistema que es donen, per exemple, a Espanya. Un altre efecte positiu és que Noruega és un dels països que ha aconseguit controlar més bé l’evasió fiscal, doncs les dades estan a la vista.

Un dels pocs problemes d’aquesta alta transparència és que els lladres poden escollir més bé les seves víctimes potencials, doncs saben fàcilment qui té més o menys diners. Però, aquesta circumstància passa, en realitat, a qualsevol societat. Qui més qui menys pot saber a qui li van bé les coses i a qui no.

Segons expliquen els noruegs, aquesta tradició ciutadana per ser transparents amb la societat es basa en una forta concepció que, quan pagues impostos, contribueixes al bé comú i, d’altra banda, a una forta implantació del pensament luterà.

Per raons històriques, Noruega és un país lligat al protestantisme luterà, és a dir, has de ser obert i declarar-ho tot, perquè, si no ho fas, probablement tens alguna cosa a amagar als altres.

Espanya és una societat diferent, on les tintes s’acostumen a carregar contra el sector públic, sense que ningú es miri el melic a casa seva. Què hagués passat, realment, durant tots els anys de la crisi sense la tradicional economia submergida? La religió imperant, més que la catòlica, és sovint la hipocresia.

Evidentment, la solució a la corrupció a Espanya no és convertir a tothom al luteranisme, sinó, simplement, obrir totes les cortines cada dia i deixar que entri el sol.