Un racó propi dins la tribu
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Qui més qui menys, en la seva vida més íntima, té els seus refugis, uns punts de fugida, asil, repòs, en els quals tancar-nos dins de nosaltres mateixos en qualsevol maltempsada, o, senzillament per respirar amb tranquil·litat.
Alguns magnats, artistes, gent famosa, tenen refugis coneguts i que estan en boca de tots: Camp David, en el cas dels presidents dels Estats Units, el Coto de Doñana per a molts presidents espanyols o Castellgandolfo, la residència d’estiu dels Papes anteriors a l’actual.
Gent més corrent, amb més o menys poder adquisitiu, tenen els seus llocs de repòs, sovint fix, en racons propers, on molts diuen que van a “carregar piles”; d’altres, ho fan a un hotelet i gairebé tothom, fins i tot persones dèbils econòmicament, tenen el seu racó, on, en uns moments del dia, o el diumenge al matí, o quan sigui, solen refugiar-se i aturar-se una estona.
Observo a prop de casa un bon home que cada diumenge demana almoina a la porta de l’església. És una bona persona, correcte, educada, amb un vocabulari que demostra certa formació cultural. És un home gran amb el qual he parlat no poques vegades, converses curtes, sobre el temps, sobre la salut o sobre alguna cosa d’actualitat.
L’observo i segueix una rutina: quan arriba, les hores que passa a la porta i quan marxa. Ha estat molta estona dret, és gran i té problemes a les cames.
Diumenge al migdia, en marxar, seu una estona a un banc d’una placeta propera, té prou bancs per a triar, però ell sempre seu al mateix banc, és el seu banc, alguna cosa li deu dir, alguna sensació li transmet.
Molts matins a fer el cafè o als vespres la cervesa, vaig a un bar, sempre el mateix, és a on em coneixen i on em trobo a gust, tot i que no és el més proper a casa i malgrat que l’oferta d’aquesta mena d’establiments és àmplia i generosa al meu entorn i arreu.
Observo que, tot i haver passavolants, al matí o a la tarda, la clientela és repetitiva, solem ser els mateixos. Els passavolants que ocupen una determinada taula ho fan aliens a l’existència d’un protocol no escrit, però que atorga a la clientela fixa un lloc determinat, una taula en concret i, quan això es produeix, no es pot alterar l’statu quo, sinó, cada matí o cada tarda, els clients ocupen la seva taula, és el seu refugi.
Amb alguns dels habituals he parlat alguna vegada, amb d’altres no hem creuat més paraules que les de cortesia, del bon dia, bona tarda o si em permet el diari quan l’ha acabat de llegir. Veig una cosa curiosa, quan la situació és normal, quan un ocupa la seva taula, l’estada es fa més llarga, la consumició s’assaboreix i els qui van en companyia, la conversa s’allargassa, com aquell que gaudeix del seu territori, del seu petit refugi havent acabat la feina, o en el recés matinal.
Al contrari, quan els llocs habituals giren, en taula aliena, hom no se sent tant a gust, l’estança s’escurça, la conversa no es tant distesa i el moment d’abonar el compte i marxar és sempre molt abans. Tampoc hi manca el cas que, si algú estrany que t’havia agafat la teva taula, finalment, l’abandona, llavors, t’hi trasllades i, així, ocupes el teu lloc de sempre, que havia estat usurpat per uns instants.
La necessitat d’un refugi, d’aquests amagatalls que inclús molts oculten a les amistats, com volent preservar la seva intimitat, demostra que en totes les classes socials, la nostra condició de primats territorials jau dins nostre. O, en el fons, és una necessitat.