París – Barcelona (Notre Dame – Liceu)


TONI AYALA (text)

Hi ha desgràcies que posen a prova l’ànim de la col·lectivitat. Enguany, Barcelona ha commemorat el 25è aniversari del terrible incendi que va reduir a cendres el Gran Teatre del Liceu en menys de tres hores. Avui, s’hi poden tornar a presenciar espectacles d’òpera, en el mateix dia que la catedral de Notre Dame de París ha estat víctima, també, de les flames.

Barcelona i París sempre han estat unides per molts motius, com ara els moviments artístics que s’hi han desenvolupat entre ambdues ciutats, amb artistes tant destacats com Pablo Picasso. També han estat unides per la devastació del terrorisme. I, malauradament, ara, també, perquè dos dels seus temples més emblemàtics han patit una tragèdia semblant.

Un portaveu del cos de bombers parisenc ha confirmat que el foc a Notre Dame s’ha declarat al voltant de les 18.50 hores d’aquest dilluns i ha apuntat que les tasques d’extinció s’han vist dificultades pel complicat accés a la catedral.

Les primeres informacions apuntaven al fet que l’origen de l’incendi podria estar vinculat a les obres que s’estan efectuant en la teulada de la catedral. Les flames s’han estès amb rapidesa per la part superior de l’edifici i han engolit per complet l’agulla del temple, que estava envoltada d’una bastida per les obres i que ha acabat cedint.

Fa 25 anys, el Liceu de Barcelona també estava en obres. Eren les 10.30 del matí, també d’un dilluns, però en aquest cas de finals de gener del 1994. Més de 100 empleats treballaven en les tasques de manteniment mentre uns escolars hi feien una visita guiada.

Dos dels treballadors estaven practicant una soldadura al teló d’acer que servia per a aïllar la sala del foc en cas d’incendi. Eren conscients del risc que comportava aquest treball i tenien a mà uns extintors. Però, unes espurnes del bufador van prendre en els plecs del cortinatge i alguns trossos encesos de roba van caure a terra. Ja ningú va poder aturar el foc.

Encara que els treballadors es van afanyar a apagar el primer focus i es va baixar el teló d’acer, tot va ser inútil: les flames ja havien saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre, que es va esfondrar i les flames van prendre el pati de butaques.

Fusta, vernissos, teles i pintures van convertir el recinte en un infern. Quan es va enfonsar el sostre, les flamarades ja s’alçaven fins a uns 70 metres d’altura deixant l’espectacular imatge immortalitzada pels fotògrafs de l’emblemàtic teatre de l’òpera de la Rambla en flames. Avui, podem veure imatges semblants de Notre Dame. 

No hi va haver ferits, però el cor dels barcelonins va rebre una sotregada tant gran que l’eufòria que arrossegaven des dels Jocs Olímpics del 1992 es va consumir tant o més ràpid que el foc del Liceu. 

Barcelona i París tornen a estar unides, de nou. Notre Dame ha estat víctima de les flames, presumptament, també a causa d’unes obres de manteniment. 25 anys separen ambdues desgràcies, però la capital catalana pot mostrar, ara, a la capital francesa el camí a recórrer en els propers mesos: el Liceu es va reconstruir i es va alçar un altre cop d’entre les centres.

Avui, no només Quasimodo plora. Però les campanes poden tornar a sonar, igual que l’òpera va tornar a la Rambla.