Joc de Trons
ARNAU GASCÓ (text)
Joc de Trons (Game of Thrones) ha arribat a la seva fi després de la seva vuitena i última temporada, un esdeveniment de masses, sens dubte, donada l’enorme quantitat de seguidors que la sèrie havia anat acumulant després de 8 anys. S’havia posat al nivell de fenomen de la cultura popular a l’alçada d’El Senyor dels Anells.
En un esdeveniment així, carregat d’expectatives, no era fàcil deixar contentes a tantíssimes persones, malauradament, no són poques les que s’han sentit decebudes i que han convertit aquesta temporada en la pitjor valorada de totes (arribant a la surrealista situació de crear una petició per a què es refaci tota sencera). Aquest text és una reflexió sobre l’evolució de la sèrie i del seu declivi final, escrita des del punt de vista d’un seguidor tant de la sèrie com de la saga de novel·les.
Tornant als inicis de la sèrie, aquesta es basa en una saga de llibres anomenada “Una cançó de gel i foc” (A Song of Ice and Fire) de l’autor George R. R. Martin, la qual té actualment cinc llibres publicats i dos més a l’horitzó, és a dir, és una saga encara inacabada.
La sèrie va iniciar la seva primera temporada essent totalment fidel al material d’origen, adaptant de manera excel·lent el primer llibre de la saga (del qual en va agafar el títol per a tota la sèrie). El resultat, com és ben sabut, fou tot un èxit que va començar a atreure seguidors del gènere de la fantasia medieval i no tant seguidors que van quedar impactats amb una història plena d’intrigues polítiques que t’apunyalava el cor amb morts sorprenents (qui no va quedar bocabadat quan van decapitar en Ned Stark, que se suposava que era el protagonista, a la primera temporada?).
Les temporades van anar passant i el material d’origen s’anava esgotant. Vèiem també com els esdeveniments es simplificaven respecte a la saga literària, eliminant trames i afegint elements originals, el més important dels quals seria el Night King com a líder dels caminants blancs, un ésser que, per ara, no s’ha esmentat a les novel·les (i que Martin ha deixat caure que no apareixerà).
Night King, el rei dels caminants blancs.
El primer canvi que va crear polèmica però, va ser la trama de Dorne, escandalosament mediocre, totalment diferent de la de les novel·les i que la majoria de fans han preferit oblidar. Aquest va ser el primer senyal del que acabaria arribant quan, finalment, després de la temporada 6, la sèrie va acabar d’esgotar els llibres completament.
La temporada 6, tot i explicar esdeveniments que encara no han aparegut als llibres publicats a dia d’avui, comptava amb la participació com a consultor de George R.R. Martin, que des del 2011 es troba treballant en el sisè llibre de la saga, el qual, tot i no haver estat publicat, podem suposar que es troba en una fase molt avançada del seu desenvolupament, cosa que implica que encara hi havia material en que basar-se no publicat.
Però a la temporada 7 es perceben canvis importants. Aquesta va variar el número de capítols de 10 a només 7, el ritme dels esdeveniments es va accelerar i, alhora, els seguidors tenien la sensació que la qualitat del guió començava a decaure, amb trames que s’acabaven sobtadament i de manera decebedora.
El personatge de Tyrion Lannister, considerat el més intel·ligent de tota la sèrie, encadenava errors estratègics que conduïen a la mort de personatges que suposem que els guionistes, simplement, es volien treure de sobre quant abans millor (els de la trama de Dorne en són un exemple) i que convertien un personatge molt fort en una ombra del que havia sigut, en un conseller que no n’encertava ni una. Moltíssims espectadors van aprendre el significat del terme Deus Ex Machina amb el capítol 6 de la setena temporada, amb un guió insultantment inverosímil. En definitiva, tot començava a anar malament.
Tyrion Lannister, la mà de les reines i els reis.
Fem aquí una aturada per parlar de “l’amenaça del nord”, l’exèrcit dels morts. Hem esmentat el Night King, un personatge inventat exclusivament per aquesta adaptació que tenia intenció de donar un rostre a l’amenaça del nord, que es manté latent des del principi de tot fins a esclatar a les darreres temporades com a força implacable que destruirà tot si no se l’atura. I és que un dels punts forts de la història que se’ns explicava era el saber que, mentre es desenvolupava el conflicte entre aspirants a rei, nosaltres sabíem una cosa que la majoria de personatges no, que hi havia un exèrcit de morts vivents avançant per exterminar tota forma de vida. Tot i que a les novel·les aquesta amenaça encara es percep llunyana però terrorífica, com una catàstrofe que se sap que arribarà, però no quan, el ritme de la sèrie ha forçat que finalment arribés el gran moment d’enfrontar-s’hi.
Al final de la setena temporada l’exèrcit de morts vivents finalment arriba al Mur i aconsegueix destruir-lo, començant així la invasió dels Set Regnes. Durant més d’un any d’espera entre la setena i l’última temporada de la sèrie els fans es van omplir d’expectatives sobre com es desenvoluparia la guerra, i la campanya publicitària d’HBO feia el possible per alimentar aquestes expectatives.
Finalment, va arribar la vuitena i última temporada i la guerra es resol… al tercer capítol. L’allau de crítiques va ser aclaparadora, moltes anaven dirigides de nou a un guió horrible, que ens presentava una batalla sense cap ni peus (els defensors d’una fortalesa lluitant fora dels murs, contra un enemic numèricament molt superior??). Però el que realment va enfurismar als seguidors va ser la sensació de què aquesta última temporada estava tancant la història amb presses i amb un guió sense carisma i completament irreal. Aquesta percepció va augmentar amb els capítols següents que han dut a un final que ha decebut a milers.
Jon Snow al final marxa a viure a l’altra banda del mur.
Una setmana després, ja amb el cap fred, a un servidor el final no li sembla tant terrible, només mal construït. Té sentit que en Bran sigui rei al final, pel coneixement que té i perquè no té les mans tacades de sang, però la sensació és de què no s’ho ha guanyat. Daenerys havia de morir d’una manera o una altra, malauradament el moment de la seva mort no té prou potència ni sentiment, és massa fred, un personatge que havia estat tant estimat no mereix que se’l tracti així. Jon Snow marxa al nord del Mur amb els salvatges, en certa manera aconsegueix la llibertat i també el lloc al món que ell desitjava, però la seva ascendència Targaryen acaba sent irrellevant, fent que el personatge perdi moltíssim valor.
Altres personatges surten més ben parats, Arya, és lliure de viatjar a noves terres, que era el seu somni d’infantesa; Brienne és lord Comandant de la Guàrdia Reial i redimeix en Jaime quan escriu la seva pàgina al Llibre Blanc (un dels millors moments del capítol), Tyrion torna a ser mà del rei i Sansa és reina d’un Nord independent (picada d’ullet a Escòcia?).
Daenerys té un final malaurat.
En conclusió, el final sembla reproduir tal qual la idea que George R. R. Martin té per a l’última novel·la, però adaptat amb un ritme massa ràpid, amb poc desenvolupament i poc satisfactori respecte els guions de les temporades passades, molt més ben escrits i amb un realisme que va desaparèixer a la temporada 7.
Malauradament no serveix de res iniciar peticions absurdes de refer la temporada, el final és el que és i no es pot canviar. Només ens queda llegir els llibres (que tenen un petit homenatge al capítol final de la sèrie en forma d’un volum titulat “A Song of Ice and Fire”) i esperar a què es publiquin els dos darrers volums que, esperem, ens donin un final més digne per a aquesta magnífica història, que molts vam conèixer gràcies a la sèrie, però que ens va enamorat als que ja vam fer el pas a la versió escrita.