Art, espoliació i expiació
+TONI AYALA (text i foto)
El Govern francès ha creat un servei destinat a identificar les obres espoliades a jueus entre 1933 i 1945, durant les persecucions antisemites de la Segona Guerra Mundial, i que avui podrien estar encara en possessió d’institucions públiques.
La proposta arriba després que, el darrer any, es produís un rebrot dels actes d’antisemitisme a França. Una de les imatges més impactants van ser els insults que va rebre en ple carrer, al barri de Montparnasse, el filòsof jueu Alain Finkielkraut. Abans, s’havien efectuat pintades –una creu gamada– sobre la foto de Simone Veil, supervivent d’Auschwitz. I és que França ha registrat dades inquietants. El 2018 es va produir un augment d’un 74% dels actes antisemites.
Pel que fa a les espolicacions d’obres d’art, si des del 1949 el propietari espoliat podia reclamar els seus béns a l’Estat francès després de demostrar que li pertanyien, des del 2014, la ministra de Cultura Aurélie Filippetti va fer que canviés la norma i va invertir la mesura a favor de la víctima: l’Estat havia de buscar als damnificats o els seus hereus.
Ara, doncs, s’ha fet un nou pas en aquest sentit amb la creació d’aquest servei destinat a identificar les obres espoliades a jueus, unes peces que encara poden estan en mans de les autoritats estatals franceses.
El Govern de Vichy no només va propiciar la deportació a camps de concentració de 75.000 jueus. El Memorial de la Història de l’Holocaust, que ho recorda a París des del 2005, subratlla un altre crim que van cometre les autoritats franceses durant la guerra: “Traficar amb l’art va ser l’ocupació més rendible sota l’ocupació”.
La historiadora Emmanuelle Polack, experta en el mercat de l’art sota l’ocupació nazi 1940-1944, va posar la veu d’alerta en revelar que, entre 1940 i 1944, es va viure una veritable eufòria a tallers, galeries i sales de subhastes de la França ocupada. El mercat parisenc va veure passar, entre 1941 i 1942, més de dos milions de peces d’art, els seus preus es van disparar i s’hi va produir un frenesí de compres, intercanvis i vendes.
Tot plegat tenint en compte que, a partir de l’estiu de 1941, el Govern de Vichy va confiscar empreses, béns immobiliaris, financers i obres d’art als jueus de França.
L’any 2013 va sortir a la llum el cas Gurlitt –el descobriment a Munic, a casa del fill del marxant d’art Hildebrand Gurlitt, de més de 1.400 obres robades a jueus–. En aquell moment, Alemanya va dotar amb dos milions d’euros un centre de béns espoliats, destinat a localitzar a les famílies de les víctimes del marxant d’art.
A França, el 1949, es va fundar el MNR (Museus Nacionals-Recuperació), que va retornar als seus propietaris 45.000 de les 60.000 obres recuperades a Alemanya. Però, què va passar amb les altres 15.000 peces d’art? Segons el Govern francès, 13.000 tenien “poc interès”, però les va vendre entre 1950 i 1953. Encara en quedaven, almenys, 2.000 d’un considerable valor artístic.