Despacte polític

TONI AYALA (text i foto)

L’any 1839 es va observar per primera vegada el fenomen de la descompressió. En concret, la malaltia que afecta, per exemple, a les persones que bussegen a molta profunditat i, després, tornen a unes condicions atmosfèriques habituals.

Per solucionar el problema, l’afectat es ficava a dins d’una cambra d’alta pressió i iniciava un procés de descompressió més lent i progressiu.

Si utilitzéssim aquest símil, podríem considerar que la política espanyola i, sobretot, la catalana, estan en un procés de descompressió. En realitat, estem entrant en una nova fase de despacte o (des)pacte. I, curiosament, el fenomen es manifesta a través dels nous pactes que s’estan tancant a nivell local.

Quan les directrius polítiques estan ben aliniades amb l’acció política es produeixen períodes estables de Pactes. A Catalunya, per exemple, s’han vincut molts anys de govern de coalició de CDC i UDC sota el lideratge de Jordi Pujol.

Però, també, es van viure anys del model pactista entre les esquerres, és a dir, l’anomenat Tripartit (PSC, ERC i ICV).

Potser aquest últim va patir més inestabilitat, doncs requeria el pacte entre tres partits i, quan el lideratge de Pasqual Maragall va entrar en turbulència amb l’Estatut, es va acabar entrant també en una època de (des)pacte entre els antics tres socis.

És així com ERC es va apropar més a la nova CDC (PDECat, JxCat) més independentista i com ICV es va acabar diluint en els Comuns. Del pacte a Tres es va acabar passant a un Despacte. Tot plegat es va produir amb el rerefons d’un major auge del moviment independentista.

Semblava, llavors, que sorgia un nou Pacte entre les forces sobiranistes. Però, aquesta aliança entre ERC i JxCat era prou sòlida? Si, realment, anava de debò, per què han defugit les llistes unitàries? Per què hi ha dues entitats independentistes potents -ANC i Omnium- en comptes d’una sola? Hi ha poders i contrapoders, interessos i contrainteressos que han evitat un Pacte realment efectiu en l’independentisme i que, en moments clau, els va portar a cometre errors estratègics?

Resulta que després de l’1-O i de l’aplicació del 155 a Catalunya, es podria haver passat d’una època de Pacte a una altra de Despacte, que, possiblement, està preparant el terreny per a una nova realitat política a Catalunya.

La política catalana està, ara mateix, en fase de descompressió. Només és així com s’expliquen els pactes municipals i supramunicipals. Hi impera un (Des)Pacte generalitzat. I només així es poden explicar les crítiques que uns i altres es llencen per aquests (des)pactes. ¿ERC pot criticar a JxCat per pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona quan Esquerra s’ha aliat amb els socialistes a Sant Cugat del Vallès per fer fora JxCat?

Hi ha qui pensa que el moviment independentista està desunit, però, en realitat, sempre ha estat (des)pactat a nivell dels interessos dels partits (ERC, JxCat i CUP) que institucionalitzen l’independentisme.

Quan el Tripartit d’esquerres governava l’Ajuntament de Barcelona i va tenir l’oportunitat de reproduir la mateixa fórmula a la Generalitat no s’ho van pensar dues vegades. Allò era un Pacte.

En canvi, ¿com s’explica que ERC i JxCat es facin la guitza si governen junts al Palau de la Generalitat? Doncs, perquè, segurament, no tenen Pacte real, sinó més aviat un (des)pacte entre partits polítics que, possiblement, ara ja està entrant en fase de descompressió.