La lliçó de FaceApp
TONI AYALA (text i foto)
Al llarg dels anys, les persones han invertit molt de temps i molts diners a salvaguardar el seu passat i prevenir els efectes no desitjats del seu futur, és a dir, la vellesa.
Per un costat, la fotografia ens va permetre guardar records i mostrar-nos com érem en les diferents etapes de la nostra vida i què fèiem. El normal, doncs, és tenir fotos de la nostra infància, adolescència, etc… I, qui més qui menys, pot enyorar bons moments passats.
Si tenim quaranta anys, no tenim imatges de com serem als vuitanta, sinó de com érem als deu, vint o trenta anys.
Per un altre costat, la indústria cosmètica i del benestar ens bombardeja des de fa dècades amb productes i remeis per alentir i ajornar la nostra vellesa. Lluitem contra les arrugues, ens maquillem i ens perfumem, normalment, per mostrar-nos més joves del que som, doncs, en general, hi ha un culte a la joventut més que no pas a la vellesa.
Però, tot plegat, com amb totes les coses avui dia, pot canviar de la nit al dia. Això és el que ha demostrat el fenomen FaceApp, l’aplicació que et permet saber quina cara pots tenir quan siguis vell.
Hi ha hagut altres aplicacions que han posat en marxa filtres d’aquest tipus. Snapchat, per exemple, va treure l’opció de saber com series si fossis del sexe oposat, és a dir, a un home li mostrava com seria el seu Jo dona i a una dona li ensenyava com seria si fos un home.
La mateixa empresa russa que ha desenvolupat el filtre d’edat del FaceApp ja va treure una polèmica opció, anomenada ‘hot’ (sexy, atractiu) que et permetia aclarir el color de la teva pell. La crítica va arribar quan la gent es va adonar que potser s’estava fomentant un model racial.
El debat, però, no s’està centrant ara en aquest canvi d’hàbit de voler saber com seràs de vell, un cop ja saps com eres de jove, sinó -un cop més- en la privacitat. I és que, amb una aplicació com FaceApp, no només cedeixen tot tipus d’informació sobre tu, sinó que, a més a més, la teva cara.
En un moment en què s’estan desenvolupant molts programes de reconeixement facial i en què estan apareixent projectes d’espionatge de la població lligats a aquestes aplicacions, tenir una base de dades amb el rostre de tanta gent pot ser una mina d’or.
Per a l’usuari, però, pot ser com vendre l’ànima al diable. I, tot, per saber com un serà quan sigui vell.
En realitat, ja podem saber també com seríem si fóssim del sexe oposat i, també, si fóssim d’una altra raça. Ara, només ens falta saber qui som en realitat i, això, de moment, no ens ho dirà cap app.