El passaport d’Ansu Fati


TONI AYALA (text) 

No és el primer cas i tampoc serà l’últim, segurament. S’ha tornat a demostrar que jugar a futbol, fer-ho bé i formar part de la primera línia d’aquest esport t’obre moltes portes, unes portes que no només no se’ls hi obren a d’altres persones d’origen immigrant, sinó que se’ls hi tanquen contínuament.

No estem parlant, en realitat, de futbol, sinó d’obtenir els papers, el passaport, la residència, la nacionalitat o qualsevol permís que et permiti viure i treballar a Espanya sense haver-hi nascut i sense ser perseguit o tenir el neguit de si et retornaran al teu país d’origen.

El Consell de Ministres ha estudiat aquest divendres el cas del nou fenomen del Barça, el jove Ansu Fati, i li ha atorgat el passaport espanyol per la via ràpida. Per què? Doncs perquè volen que el davanter, de 16 anys, disputi amb la selecció espanyola el Mundial sub-17, que se celebrarà properament.

Fati ha renunciat a jugar amb Guinea Bissau i, fins i tot, amb Portugal, com ja havia comunicat a la Federació Espanyola de Futbol. I, ara, ja és espanyol. El Barça el perdrà des de finals d’octubre fins a mitjans de novembre, perquè anirà a jugar el Mundial al Brasil. Òbviament, és una bona notícia per al futbol espanyol, doncs és un jugador que apunta maneres de crack.

Però, el seu cas, com el de molts altres jugadors abans, convida a reflexionar sobre la resta de persones nouvingudes que no tenen la possibilitat d’accedir a uns papers que els permetin viure i treballar amb tranquil·litat a Espanya.

El futbol no té fronteres, però sí dona passaports ràpidament si convé.