30 anys de la primera unió civil entre persones del mateix sexe

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

No, no entraré en la polèmica sobre si a la unió civil entre dues persones del mateix sexe se li ha de dir casament o matrimoni, però això que és un dret reconegut a l’Estat espanyol des de l’any 2005, com en una trentena d’estats, està força restringit en d’altres i prohibit en la pràctica totalitat dels continents africà i asiàtic.

El primer d’octubre del 1989, tot just fa trenta anys, a Dinamarca és legalitzava la primera unió civil entre dues persones del mateix sexe. Per bé que en aquell país el ple reconeixement legal com a matrimoni data del 2012, el primer pas per a l’acceptació s’havia donat.

Durant una dotzena d’anys moltes lleis van anar canviant. Eren passes petites, curtes, que es quedaven a mig camí, com registres de parelles de fet, unions civils i mil-i-una fórmules que no satisfeien plenament a ningú.

Per altra banda i en sentit contrari, la tradició social, cultural i jurídica que durant mil·lennis ha considerat matrimoni nomes la unió entre dues persones, una de gènere masculí i l’altra femení, i encara amb tendència tradicional de perpetuïtat i indissolubilitat del lligam, s’alçava la veu cada vegada que es pretenia aplicar el concepte de matrimoni en unions de persones del mateix sexe.

Els Països Baixos, en tantes coses de mires ben altes, van decidir equiparar-ho el 2001; els belgues, el 2003; Espanya i Canadà, el 2005; Sud-àfrica, l’únic cas del continent africà, el 2006, Noruega i Suècia el 2009 i a partir d’aquí el degotall ha estat constant. L’actual 2019 s’han incorporat Àustria i Taiwan, el primer país asiàtic.

Sense dubte i per la seva influència, la incorporació del Regne Unit el 2014 i els Estats Units el 2015, van ser fites importants. El 2018, la Unió Europea va reconèixer el dret conjugal a residència de qualsevol persona unida a un ciutadà de la UE, celebrada en qualsevol dels països del món on tenen reconegut el dret.

Trenta anys fa d’aquell Primer d’octubre a Dinamarca, on es produïa el primer esbós legal d’una realitat que encara arreu del món es va concretant. Estem en la primera generació de la legalització, molts l’esperen de forma més o menys imminent i per a d’altres encara és només un somni llunyà, una quimera… les idees sempre avancen més ràpidament que les lleis, però ni en tothom, ni universalment.