Festes majors, fires i jornades gastronòmiques


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Els emperadors romans en sabien molt d’entretenir el personal, per això programaven jocs, curses, circ, espectacles a dojo per a què la plebs oblidés els seus problemes. Panem et circenses.

Avui amb el futbol i altres esports auxiliars, sàviament administrats per dotzenes de canals televisius, deixen a les beceroles la demiúrgica romana i, amb tot, la tradició popular es manté, doncs les festes majors continuen gaudint de predicament.

Avui, la festa major, rasa i tradicional, malgrat l’oferta constant de festivals i espectacles, és manté amb bona salut. La tradició, ni que sigui de fa quatre dies, és tradició i, en el fons, tots som micos rituals repetitius i, any rere any, anem aplegant coses a la Festa Major que un cop inclosos esdevenen inalterables.

A Catalunya, llevat dels bous a l’Ebre o en llocs puntuals, la Festa Major de qualsevol poble, que originalment era l’Ofici del Sant Patró, amb algun ball a la plaça, ara, dura molts dies i arreu han arrelat castellers, cercaviles, trabucaires o correfocs. Fins i tot en comarques on abans mai no s’hi havien vist, les festes majors catalanes tendeixen cada vegada més a una estandarització universal de manera que, pel programa, no distingeixes si ets a una punta o a l’altra del país.

Un altra cosa són les fires.

Les fires, generalment anuals, o els mercats, mensuals o setmanals, amb un origen mercantil, d’intercanvi de productes, liquidació o lligam de contractes, algunes de les quals s’han mantingut i arriben a moltes centúries d’existència, moltes s’han transformat i altres han nascut de nou, només amb la voluntat d’endrapar.

Les fires d’endrapar, com les jornades gastronòmiques dedicades a tal o qual producte, són el gran èxit del segle XXI. Moltes amb orígens molt de finals del segle XX, algunes tenen tant èxit que amb mitja dotzena d’edicions, ja semblen imprescindibles: Fira de la mel, de l’aiguardent, de la ratafia, de l’avellana, del torró, de l’oli, del gall, del formatge, de l’ou, de la coca, de la castanya, del bolet, del mató, fins i tot una dedicada al cànem, omplen el panorama actual.

La tradicional matança del porc, que noliejava no pocs autocars cada temporada, festa prohibida per la regulació de fa unes dècades, va deixar a les calçotades monopolitzant aquestes excursions, però, en els darrers anys, des de la carxofa a la cirera, passant pel pop, l’arròs, ranxos, escudelles i brous, xatonades, aplecs del caragol o cassoles del tros, quan no la senzilla truita, han estat origen de les mobilitzacions col·lectives del personal, al qual si no és amb l’excusa de moure una estona les barres i omplir la panxa amb una bona mastegada, ni museus, obres d’art o paisatges, el motiven massa a conèixer el territori.

Ja ho deia el 1850 el filòsof alemany Ludwig Freuerbach: “Som el que mengem”.

La veritat és que el nostre lleure diu molt de nosaltres o, si més no, és un indicador clar de com són les nostres comunitats, una ciutadania que potser només ha canviat de la romana en l’aspecte tecnològic.