Accidents de trànsit, el degoteig invisible

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Avui corren tants oracles, la majoria ben poc fiables, que no cal escoltar-los, però alguns, puguis o no compartir-ne els criteris, destaquen pel seu rigor i seriositat. Un d’aquests oracles són els estudis del RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya), fets amb cura i valorats per experts.

Acabo de llegir-ne un que diu que a Catalunya, tot i haver augmentat un 4,5% la mobilitat per carretera en el període 2016-2018, ha minvat un 7,6 el risc d’accident greu o mortal.

Sembla una bona notícia que pot atribuir-se, en part, a la feina de prevenció que dona fruits, però no oblidem que, a pocs dies d’acabar l’any, la xifra de morts al 2019 està sobre 180 només a la carretera, en un país de pas, solcat per unes autopistes de trànsit obligatori des de -i cap- a Europa.

Desconec la xifra de morts en nuclis urbans, però només a la ciutat de Barcelona han perdut la vida 20 persones víctimes de trànsit durant l’inacabat 2019. De forma que entre Barcelona i altres ciutats, sumades totes, passen amb escreix de les 200 de trànsit. No, els nuclis urbans no estan lliures de riscs. 

Més de 200 morts cada any són molts morts, i els ferits de certa consideració, ferides d’anys o de per vida, s’han de comptar per milers, així com el dolor de les famílies, l’alteració traumàtica de moltes existències, un fet invalorable perquè, tot i l’avenç de la tecnologia, encara no tenim aparells que mesurin en intensitat i en quantitat el dolor humà.

Cada dia, quan per feina –i per mantenir-me ben informat– esporgo tota la premsa local i comarcal de Catalunya, a una banda o una altra del país, apareix un accident molt greu o una víctima mortal, notícia que no sol ultrapassar l’àmbit comarcal o de tota una regió concreta. Només alguns accidents de cap de setmana semblen atraure l’atenció dels mitjans generalistes.

He vist conduir, he conduït, en molts països del món. A Catalunya no som dels pitjors, però ens manca molt encara per ser rigorosos, massa sovint l’automòbil o és per guanyar diners a preu fet o per marcar estatus, en cap cas ni l’adquisició ni els viatges es planifiquen llistant les necessitats ni analitzant les mancances.

Mancances? La principal és que malgrat ser l’automoció un tema de conversa general en tot el país, la formació dels conductors es limita a un examen teòric i pràctic per obtenir el permís i a una renovació regular previ un certificat mèdic. Per a la resta, pel reciclatge ja no es torna mai més a l’autoescola i només uns quants mesos després d’obtenir el carnet ningú no superaria de nou el test teòric.