La societat de classes i el parasitisme a ‘Paràsits’


ARNAU GASCÓ (text)

I va ocórrer la sorpresa, una pel·lícula feta fora dels Estats Units aconseguí per primera vegada l’Oscar a millor pel·lícula.

Paràsits ha passat de guanyar el Festival de Cannes a arrasar als premis més prestigiosos de la indústria cinematogràfica, havent guanyat pel camí també el Globus d’Or a millor pel·lícula de parla no anglesa, un seguit d’èxits que ha fet que moltes persones, que fins ara amb prou feines sabien de l’existència de la cinta, s’hagin animat a veure-la (després de què les sales de cine, veient l’oportunitat d’augmentar la facturació per aquest mes, hagin decidit posar-la a la cartellera, amb doblatge al català inclòs).

Després d’haver-me sumat a aquesta allau de curiosos cinèfils amb ganes de saber què tenia tant d’especial aquesta pel·lícula sud-coreana, no puc sinó aplaudir la decisió d’atorgar-li les quatre estatuetes, per damunt de la que era, fins fa poc, la meva preferida: Joker (de la qual vaig escriure també un comentari per aquesta pàgina).

La raó principal d’això és que tenim davant un retrat de la societat de classes del segle XXI d’un cru i sagnant realisme crític, situat en un context d’un país amb un capitalisme extrem com ho és Corea del Sud.

Paràsits ens explica la història d’una família de quatre membres, els Kim, maldant per sobreviure a base de treballs esporàdics i vivint una vida miserable en una casa soterrada en un barri pobre, havent de robar Wi-fi per poder seguir comunicats i que quan ho aconsegueixen és per a ells un motiu per fer una celebració en família. 

Un dia sorgeix una oportunitat de feina per al fill de la família per treballar com a professor particular d’anglès de la filla d’una família rica, els Park, però haurà d’adoptar una identitat falsa, fent-se passar per universitari per a que l’acceptin, començant així una trama d’enganys amb la qual la família protagonista s’infiltrarà al dia a dia dels Park per mirar de treure’n tot el profit que els hi sigui possible, en una mena de relació parasitària. Aquí hi tenim el primer sentit del títol, però no l’únic ni el definitiu.

El segon sentit del títol és més subtil però va quedant clar a mesura que coneixem més a la família Park. I és que en aquests hi veiem un grup de persones estúpides i dependents, incapaces de dur a terme tasques bàsiques com cuinar, conduir o educar els fills, en contrast amb la família Kim, molt més espavilats.

En la família Park hi observem un tipus diferent de parasitisme, el de persones acomodades, incapaces de valdre’s per si mateixes i que, per tant, han de recórrer a la força de treball de tercers.

Aquesta, però, és només la vista més directa del parasitisme exercit per la família burgesa, la vista més àmplia es percep en el xoc d’ambients, entre la casa acomodada i el barri empobrit. Mentre que uns pocs poden gaudir de la comoditat que els hi permet el seu capital, la majoria social de classe treballadora només pot obtenir les engrunes que rep a canvi del seu treball.

Explicat en termes marxistes, els treballadors subsisteixen amb els seus salaris mentre que els burgesos viuen de la plusvàlua que extreuen del treball d’aquests treballadors, és a dir, el valor generat per aquest treball i que no es paga al treballador sinó que fa augmentar el capital del burgès.

Heus aquí la forma més massiva de parasitisme, la de l’estructura social en classes.

Coneixent això, hom no pot sinó sentir simpatia cap als Kim, que viuen en la necessitat més extrema mentre que els altres viuen en abundància. No ajuda a veure com a víctimes als pares Park el moment en què coneixem la faceta classista d’aquests, quan escoltem com el pare li confessa a la seva esposa que l’olor del seu xofer (el pare dels Kim), li resulta molt desagradable i el descriu com “l’olor que fa el tipus de gent que va en metro”. 

Tot i això, aquesta simpatia també es veu tocada per alguns actes de crueltat difícilment justificables, que cometen per tal de dur a terme la seva gran estafa familiar i que li donen a aquesta història una moralitat molt ambigua, dificultant una mica el posicionament de l’espectador. Però tot després d’aquests petits moments en que podem posar cara de desaprovació davant dels actes dels Kim, Bong Joon-ho ens fa recordar novament la classe social de les dues famílies, mostrant com el que per un fenomen meteorològic pot ser motiu de ruïna per uns i motiu d’alegria pels uns altres.

El desenllaç de la història dels Kim, que ens deixa un final una mica obert, es pot interpretar com a un recordatori de què el somni de l’ascens social en el capitalisme és només això, un somni.

Resumidament, Paràsits és una pel·lícula imprescindible per a qualsevol cinèfil, una obra mestra, ja només per la qualitat en la seva direcció i en el seu guió extraordinàriament ben lligat que deixarà satisfet a qualsevol persona que simplement busqui un thriller que el mantingui atent a la pantalla.

Però més enllà d’això és també una obra de realisme crua que representa com de greu s’ha tornat la desigualtat social. I no cal anar a Corea per veure-ho amb els propis ulls, simplement doneu una volta per Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya, enmig de les botigues de luxe de marques com Zara o Apple s’hi poden veure diverses persones dormint al carrer o pidolant depenent de l’hora del dia, segurament des de perspectives més privilegiades, aquestes persones els hi semblin paràsits.

No obstant, en una època en què els propietaris de pisos es creuen amb dret d’apujar el lloguer fins a fer fora la gent de casa seva, en què empreses es neguen a pagar el salari mínim als seu empleats i en què es planteja privatitzar serveis públics bàsics per fer-hi negoci, jo pregunto, qui són els autèntics paràsits de les nostres vides?