Toponímia i guerra civil

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Me voy al Hoyo, amb aquest acudit reia la gent, perquè amb l’ocupació franquista i la prohibició de la llengua catalana, fins els topònims es traduïen i El Hoyo era El Clot.

Cert que van canviar alguns noms els Sant Quirze van ser San Quirico, mentre a Burgos, on hi ha un, continuava sent San Quirce; els Sant Boi, passarien a ser San Baudílio, tots els Sant d’abans de la guerra van perdre la t final Sant Sadurní d’Anoia, es va transformar en San Sadurní de Noya, Moià en Moyá, els Sant Pere en San Pedro, l’Empordà en Ampurdan, com Figueres en Figueras, el Penedès en Panadés i Vilanova en Villanueva.

Aquell 1939 no feia tres anys que un gran nombre de topònims havia canviat, d’entrada els noms reials van desaparèixer i Molins de Rei va passar a ser Molins de Llobregat, Prats del Rei a Prats d’Anoia.

Altres pobles s’expulsaren la dependència del veïnatge: Monistrol de Calders va passar a ser Monistrol de Bages, Figols d’Organyà a Fígols de Segre, Cabrera de Mar, que abans de 1936 era Cabrera de Mataró, va canviar a Cabrera del Maresme, o Castellbisbal, es va treure el bisbal episcopal i va passar a ser Fruiters.

Però és en els noms de Sants on més es va fer palès l’esperit revolucionari dels primers dies de guerra, amb les ànsies d’esborrar tot signe religiós, de manera que Pla de Santa Maria va passar a ser Pla de Cabra i Horta de Sant Joan, Horta de Terra Alta, Pla de Sant Tirs a Pla del Cadí, o en municipi de La Parròquia de Ripoll, avui agregat a Ripoll, Fontfreda de Ter.

Els Sants i les Santes al nomenclàtor de pobles van canviar, de tal manera que l’avui poble agregat a Barcelona de Sant Andreu de Palomar, va passar a ser L’Harmonia del Palomar, tot i que els canvis no van ser sincrònics, perquè hem vist sobres postals indicar a l’adreça: Carrer Gran de Sant Andreu, L’Harmonia de Palomar, mentre que el proper barri del Bon Pastor seria Vilabesòs. 

Això ens dona peu, abans d’entrar al tema a que els carrers i places també van canviar, si a tots els pobles el 1931 havien trobat un espai per una plaça de la República i una avinguda 14 d’abril, que, en el cas de Barcelona, serien la part baixa del Passeig de Sant Joan i la Diagonal, respectivament. El 1936 és van canviar també noms de Sants o de patricis, la plaça Urquinaona va ser Ferrer i Guàrdia i la Via Laietana, Via Durruti, però molts d’aquests noms, imposats pels comitès locals, com José García, anarquista mort al front d’Aragó, a la Rambla de Fabra i Puig, mai no van ser oficials i aprovats per l’Ajuntament.

El 1939 tots els pobles arreu van tenir com a carrers principals, normalment el carrer Major de sempre, com a Generalísimo Franco i un segon com José Antonio; en el cas de Barcelona, la Diagonal i la Gran Via, després els generals franquistes: Mola, Yagüe, Sanjurjo… o els jerarques feixistes morts a la guerra, Onésimo Redondo, Ramiro Ledesma o efemèrides com el 18 de Julio, 26 de Enero… segons la contrada.

Tornant als municipis amb nom de Sant i Santa de 1936, Pla de Besòs era Sant Adrià, mentre que Sant Andreu de la Barca passaria a ser Aigüestoses de Llobregat; el Sant Andreu de Llavaneres o el de Salou, passaren a ser simplement Llavaneres i Salou de la Selva.

Sant Antolí i Vilanova es va quedar en Vilanova de Segarra i Sant Aniol de Finestres, en Finestres. Dels Sant Antoni, el de Calonge s’anomenaria Llevantí de Mar i el de Vilamajor, quedaria amb Vilamajor; Sant Bartomeu del Grau, Serra del Grau.

Els dos Sant Boi, el de Lluçanès a Aurora de Lluçanès i el de Llobregat a Vilaboi. Sant Carles de la Ràpita, la Ràpita dels Alfacs; Sant Celoni, Baix Montseny; Sant Climent de Sescebes, Sescebes d’Empordà i Sant Climent de Llobregat, Cirerer de Llobregat, del qual fa molts anys vaig conèixer al qui havia estat el seu alcalde durant la guerra i m’explicà com escollí aquest nom en ser el producte estrella llavors d’aquella vila agrícola, i encara avui són anomenades les cireres de Sant Climent.

Sant Cugat del Vallès passaria a ser Pins del Vallès, i el de Sesgarrigues es quedaria en Sesgarrigues del Penedès. Sant Daniel, a Girona, La Vall de Gallegans; Sant Esteve de Palautordera, Vallflorida, mentre que Santa Maria és va quedar amb el Palautordera a seques, com el de Sesrovires, només perdé el Sant Esteve.

Els sis Sant Feliu: Buixalleu, Codines, Guíxols, Llobregat, Pallerols i Sasserra, van quedar en Buixalleu de la Selva, Codines del Vallès, Guíxols, Roses del Llobregat un dels seus productes emblemàtics, Hostoles i Sasserra de Bages, mentre que Sant Fost de Campsentelles seria Alba del Vallès i Sant Fruitós de Bages, Riudor.

A Girona Sant Gregori es diria Tudela de Ter, Sant Guim Freixenet primer i desprès Pineda de Segarra i Fonts de Sacalm fou escollit a Sant Hilari, mentre que Sant Hipòlit de Voltregà es quedà en Voltregà, Sant Iscle de Vallalta en Vallalta del Maresme, Sant Jaume de Frontanyà en Frontanyà de Roca, Sant Jaume de Llierca en Pobla de Llierca i Sant Jaume del Domenys en Domenys del Penedès, el Sant Jaume d’Enveja, llavors encara depenent de La Ràpita, queda en Enveja i Sant Jordi Desvalls, en Desvalls.

Dels Sant Joan de la nostra geografia, de les Abadesses, de Mollet, de Palamós, de Vilatorrada, Despí i Les Fonts, van quedar respectivament en Puig-alt de Ter, Mollet de Ter, Vilarromà, Vilatorrada de Cardener, El Pi de Llobregat i Les Fonts de Begudà, mentre que Sant Julià de Ramis era Costa-roja del Terri i Sant Just Desvern, Just Desvern.

Sant Llorenç de Morunys va ser Morunys, però el 1937 van afegir-li Llorenç Morunys, en canvi Sant Llorenç d’Hortons va ser Llorenç d’Hortons tota la guerra, però el de Savall, va ser Ripoll del Vallès. Dels Sant Martí: Maldà, Tous, Sarroca, Sesgueioles i Vell, van adoptar els noms de Plana de Riucorp, Tous d’Anoia, Castellsarroca, Sesgueioles i Vellmartí; mentre que Sant Mateu de Bages passaria a Bages d’en Selves, Sant Miquel de Fluvià a Fluvià d’Empordà i Sant Miquel de la Vall a La Vall del Montsec.

El Puig seria el nom adoptat a Sant Mori, Seguries de Ter a Sant Pau de Seguries i els municipis dedicats a Sant Pere: Ribes, Riudebitlles, Torelló, Vilamajor, Pescador i Sallavinera, serien Ribes del Penedès, Riudebitlles, Bellserrat, La Força, Empori i Sallavinera d’Anoia; Sant Privat d’en Bas va agafar el nom de la muntanya que li fa ombra: Puigsacalm.

Sant Quintí de Mediona va fer honor a les seves deus adoptant el nom d’Aigüesbones, Sant Quirze de Besora va ser Bisaura de Ter, recuperar el nom antic de Besora, el del Vallès, també conegut com Sant Quirze de la Serra, es va quedar en Quinze de la Serra i el de Safaja en Quirze Safaja. Els Sant Sadurní no van tenir massa problema, restant els tres en Sadurní d’Anoia, Osormort o Sadurní de l’Heure, Sant Salvador de Bianya seria Hostalets de Capsacosta, el de Guardiola quedaria en Guardiola de Bages i al Pallars, el de Toló, en Vila de Toló.

Els municipis dedicats a Sant Vicenç, de Calders, de Castellet, de Montal, de Torelló i dels Horts, serien Calders de Baix Penedès, Castellet de Llobregat, Llavaneres de Montalt, Lloriana de Ter i Els Horts de Llobregat.

A les Santes, Sant Bàrbara seria Plana o Planes del Montsià; Sant Cecília de Voltregà, Cecilia de Voltregà i les Santa Coloma: de Cervelló, de Gramenet, de Farners, de Queralt passarien a Pinedes de Llobregat, Gramanet de Besòs, Farners de la Selva i Segarra de Gaià, sent Santa Cristina d’Aro, Ridaura d’Aro; Sant Eugènia de Berga, Berga del Castell i Santa Eugènia de Ter, avui agregat a Girona, El Pla de Ter.

Santa Eulàlia de Riuprimer es quedaria en Riuprimer i la de Ronçana en Ronçana del Vallès, com Santa Fe del Penedès, Santa i Fe, seria Torre del Penedès; Santa Margarida de Montbui, Aigüesbones de Montbui i tant Santa Maria de Merlès, d’Oló i de Palautordera, es quedaria en Merlès, Oló i Palautordera, pendent el Sant Maria, com Santa Oliva només va perdre el Santa i restà Oliva del Penedès.

A la Garrotxa, Santa Pau seria Pau de Sert, Santa Perpètua de Mogoda Perpètua de Mogoda, mentre que la de Gaià agafà el nom de Pontils, un poble del municipi i Santa Susanna va ser Montagut de Mar.

Alguna població com Sant Genis de Vilassar va canviar a Vilassar de Dalt i així quedà, com Sant Martí de Sobremunt, que sent Les Roques de Osona, avui ha quedat en Sobremunt o Toses, que per distingir-lo amb Tossa de Mar, li van posar Toses de la Muntanya, o l’actual Vilanova del Vallès es va treure del damunt el de la Roca, que el franquisme li va tornar a posar.

Altres casos curiosos són Santpedor, etimològicament Sant Pere d’Or, que passaria a ser Graner de Bages, Sant Martí de Riudeperes que fa anys va recuperar el de Calldetenes; els nuclis de La Gleva i Vinyoles d’Oris seria fusionat en un memorable Glevinyol de Ter, Sidamon per Olèstria, potser per l’oli i les oliveres, Castelladral que era el nucli antic de Navàs passaria a ser Navàs per sempre, o el cas de la població que més noms va tenir al llarg dels gairebé tres anys de guerra va ser Jesús, pedania de Tortosa, el 1936, que en un primer moment els anarquistes van rebatejar com Ascaso de Ebro, en memòria del cap anarquista mort a l’assalt a les Drassanes de Barcelona, després el 1937 va ser Molins d’Ebre o Molinos de Ebro, però l’abril de 1938, en ser Jesús la part de Tortosa a la riba dreta de l’Ebre, caigué a mans franquistes i va tornar a ser Jesús.

La majoria d’aquests noms no es van fer oficials als primers dies, foren adoptats per els comitès locals i generalment entre gener i setembre de 1937 no van ser aprovats al Diari Oficial de la Generalitat.

El mateix passava a la resta de l’Espanya Republicana, Ciudad Real també l’anomenaven Ciudad Roja o Campo Real Campo Leal, a l’Espanya Nacional no va caldre canviar res, o si, per exemple a la província de Toledo, en el ràpid avanç de les tropes franquistes cap a Madrid la tardor de 1936, va ser ocupat i el seu nom que havia estat Azaña, en ser Manuel Azaña el President de la República, va ser esborrat i es va convertir en Numáncia de la Sagra.

El total de canvis va ser de cent vint-i-quatre, però un decret d’octubre de 1937 limitava els canvis a l’acord municipal i al reconeixement de la Generalitat, però l’ardor dels primers mesos de guerra havia passat, les preocupacions eren unes altres i la gent feia temps que tornava a tocar de peus a terra.

Així amb connotacions religioses com La Seu d’Urgell, Verges, La Bisbal d’Empordà, Vallbona de les Monges, Vila-Sacre o barris com La Sagrera, no van canviar de nom, ni tampoc Santa Margarida i els Monjos, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès o Sant Pol de Mar.       

En la toponímia, fora de 1936, només havia tingut un gran canvi, el 1916, quan per decret més de cinc-cents municipis espanyols van modificar el seu nom, sobretot amb afegits relatius a la comarca o veïnatge, perquè hi havia moltes homonímies: Miranda, Tudela, Aranda, etc que complicaven moltes coses, com els serveis postals.

Un altre aspecte afí a la toponímia és l’hodonímia, l’estudi dels noms dels carrers, aquí i en cada nou règim veurem un canvi general de noms de carrers, sobretot en ciutats grans. En el cas de Barcelona 1907 per coincidència amb els pobles agregats el 1897 i el 1904, i per qüestions polítiques el anys 1923, 1931, 1936, 1939… 1979, quatre anys més tard de la mort de Franco… la rapidesa indicà un gir copernicà, un canvi radial però o un canvi suau, dilatat i pausat, la pervivència sociològica de l’antic règim.