1940: Dunkerque, la setmana més trista d’Europa
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Dunkerque, Duinkerke en holandès i Duunkerke en flamenc, és una ciutat portuària del nord de França, a només deu quilòmetres de la frontera belga, i abocada al Canal de la Mànega, prop de l’estret de Calais, el punt més curt entre Europa i la Gran Bretanya.
Aquests dies fa vuitanta anys d’una de les setmanes més tristes de la història d’Europa.
La fase de la II Guerra Mundial entre l’1 de setembre del 1939 i el 10 de maig del 1940 és coneguda com la drôle de guerre, com si diguéssim la falsa guerra o la guerra de mentida. Polònia, Dinamarca i Noruega, patiren els atacs nazis, mentre les tropes franceses i britàniques semblaven poc interessades en el combat, mig refiats en la Línea Maginot, una muralla que pensaven aturaria els atacs enemics.
Tot es va girar el 10 de maig del 1940 quan Hitler va ordenar envair Bèlgica, Holanda i Luxemburg, l’avanç va ser ràpid, el 14 de març havien ocupat les Ardenes, el 20 tocaren la costa, copant tropes belgues i franceses sobretot, però també les britàniques, canadenques i poloneses que estaven en el sector i van anar estrangulant el setge en la bossa encerclada entre els alemanys i el mar, però lluny del que creien els atacants, en una fàcil rendició dels aliats, en no trobar-se sobre un terreny amb cap condició per a poder organitzar una defensa, la lluita va ser ferotge.
El 26 de maig de 1940, quan començava un pla d’evacuació militar, també es plantava cara als alemanys, superiors totalment i amb l’acció dels blindats.
El 27 de maig va començar el trasllat d’homes i material cap a l’altra banda del Canal de la Mànega, sempre sota el foc enemic; el 28 la rendició de Bèlgica va indignar a francesos i britànics. L’operació va durar fins el 4 de juny, 861 embarcacions de tota mena i mida, britàniques i franceses, de les quals més de un terç es van esfondrar, van anar evacuant militars fins un total comptat de 338.226 combatents, dels quals cent quaranta mil eren francesos, però també un petit número de polonesos, belgues i holandesos.
Els que no van tenir tanta sort, doncs no van ser inclosos, va ser la població civil, entre ella refugiats republicans provinents de la guerra espanyola, que venien fugint i van ser abandonats pels militars i capturats pels nazis, pràcticament tots moririen als camps de concentració.
Totes les maniobres es feien sota foc constant, en els darrers moments bombardejos terrestres, però constantment atacs marins i aeris, les xifres dels avions que hi van participar no es coneixen, el ball de dades dels avions abatuts oscil·la, però les darreres parlen de més de 170 avions britànics i 240 germànics.
Quaranta o cinquanta mil homes eren evacuats cada dia fins el 3 de juny que havent-se evacuat tots els britànics, es va donar l’operació per acabada a les onze del matí quan restaven uns seixanta mil soldats francesos a Dunkerque. Va ser el propi premier britànic, Winston Churchill, qui va ordenar retornar a recollir tants francesos com fos possible, vint-i-sis mil en l’última jornada, el 4 de juny, però amb tot, més de trenta mil quedaren a terra i van ser capturats pels alemanys.
A les pèrdues humanes, els alemanys van tenir unes trenta mil baixes entre morts i ferits, per part aliada onze mil morts, dels tres milers i mig britànics, i restaren en mans dels alemanys, abandonats, més de dos mil canons de diversos tipus, onze mil metralladores, set cents tancs i seixanta mil vehicles.
Dunkerque va ser un desastre, deu dies després els tancs alemanys entraven a París.
El 22 de juny, França signava de capitulació, però, quatre anys i dos dies més tard del final de Dunkerque, no gaire lluny d’allà, a les platges de Normandia, la situació va ser diferent i els aliats hi van desembarcar perquè Europa tornés a ser Europa.