L’hàbit no fa el monjo, però no hi ha cap monjo sense hàbit
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
El concepte d’elegància és prou subjectiu, però tendeix a l’enginy i la simplicitat de les formes, a la senzillesa de l’estil, aportant distinció. La moda, les modes, sovint pretenen substituir l’elegància natural per tendències, a vegades totalment efímeres, que embarbussen l’expressió corporal i compliquen la vida.
L’elegància fins arriba a ser un do natural, la moda és comercial, es compra i es ven.
Dues persones molt similars, vestint un mateix uniforme, poden presentar resultats dispars: una el pot lluir i destacar i l’altra semblar un esperpent, d’aquí que cadascú ha de buscar el seu estil i deixar-se de punyetes. Hi ha coses que en unes edats escauen perfectament i en d’altres senten com una garrotada.
Però no només és l’edat, també pot ser el lloc qui marqui l’elegància del nostre vestir i comportament. I aquí sí que la nostra societat fa anys que ha perdut el nord. El xandall és una vestimenta per practicar esport, no per anar a comprar: us imagineu anant de jaqué a un quiosc de platja?
Ens hem tornat tant informals en el vestir, tant lliberals, que hem creuat la frontera del ridícul.
Quan un establiment vol gaudir de reputació i ser preuat i distingit, procura que els seus empleats, amb uniforme o no, compleixin certs estàndards en el vestir i al públic li encanta ser atès per una persona correctament vestida.
Llavors: tant costa esforçar-se una mica en el vestir?
Avui fins i tot hi ha certes professions que semblen delir-se, almenys aquí, en vestir de la manera més inadequada possible. Heu vist la vestimenta dels periodistes, fotògrafs i càmeres en una roda de premsa? Com és pot anar a un ministeri, un jutjat, una conselleria, en pantaló curt? Això no passa a tot arreu.
L’any passat, a l’ambulatori, vaig veure un metge atenent pacients que anava en calça curta. És seriós? La frontera del vestit de bany sobrepassa més enllà dels passeigs marítims. Les xancles, els eslips de bany i les samarretes curtes campen per tota la ciutat, dels turistes passen als locals i costa distingir un turista d’un veí que ve de la feina en unes vestimentes tant inapropiades com incòmodes.
No sempre la moda i la informalitat són adients ni discretes.
Òbviament tothom té dret a vestir com li plagui, almenys decentment, però en una societat tant hedonista, que li dona tanta importància a les aparences, que gairebé viu com en un escenari volent interpretar el seu paper segons uns cànons -i que l’èxit i el diner semblen les úniques fites acceptables-, no es preocupi més de la formalitat en el vestir i l’elegància.
Però ja hem dit que l’elegància ni es compra ni es ven. És una qualitat i les qualitats són valors, i de valors… això ja no se sap què són.