Ennio Morricone, adéu a milers d’emocions


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

El 6 de juliol quedarà en les efemèrides futures com el dia que va morir Ennio Morricone, que amb en Nino Rota i en Nicola Piovani formen el triumvirat dels grans de la música de cinema italiana.

La mala notícia m’arribava a quarts de deu del matí, a l’hora que la rutina diària em situa davant de l’ordinador, per començar a escriure els articles del dia.

Morricone havia nascut el 10 de novembre de 1928 a Roma, fa poc més d’un d’un any, l’entrevistàvem telefònicament des de la Ràdio. N’acabava de complir noranta: quin veterà, mesurava pam a pam les seves paraules i no deixava escletxa per a males interpretacions.

Caut com a gran jugador d’escacs que era, trompetista com el seu pare, la mare era teixidora i arribà a muntar el seu propi talleret. Criat al XIII rione, districte, de Roma, el Trastevere, ple de palaus i carrerons empedrats amb els sampietrini, les petites llambordes romanes, ha estat un romà cent per cent.

Trompeta des dels sis anys per voluntat paterna, els seus estudis d’adolescent al conservatori van coincidir amb la guerra mundial. A l’ensenyament secundari Sergio Leone seria company seu de classe, una amistat que duraria tota la vida.

Va acabar els estudis superiors de música amb 25 anys, quan es va casar i va tenir un fill, una època aquella dels anys cinquanta que acceptava tota mena d’encàrrecs d’arranjaments, actuacions, televisió, inclús col·laborant en bandes sonores amb Mario Nascimbene, sovint sense signar o signant amb pseudònim.

El 1961, faria la seva primera banda sonora de les 300 que crearia al llarg de la seva vida, Il federale, de Luciano Salce, amb Ugo Tonazi, que aquí no va arribar en ser una paròdia sobre la caiguda del feixisme a Itàlia.

El seu company d’escola Sergio Leone li va demanar la música de Per un grapat de dòlars, uns dòlars que no tenien per a una gran orquestra i Morricone amb una instrumentalització de pa sucat amb oli, li va treure tant de profit a la banda sonora, com per El bo, el lleig i el dolent i moltes altres col·laboracions que la música ha superat la pel·lícula, d’un gènera que té els seus adeptes, però que no encaixa en tothom.

Però el que ara és un èxit no ho va ser en el seu moment, els xiulets d’un altre amic d’escola de Morricone i Leone, Alessandro Alessandroni, els galops de guitarra, esclats de jazz, talareig vocal sense lletra, no l’entenia tothom i seria força criticat. No abandonant la seva activitat com a músic de grup fins molt després, quan van trucar-li a la porta directors italians com Pier Paolo Passolini (Uccellacci e Uccellini, Salo, Decameró…), Bernardo Bertolucci (Noveccento), Dario Argento (L’ocell de les plomes de cristall), Giuliano Montalvo (Sacco e Vanzetti). Don Siegel (Dues mules i una dona), Gillo Pontecorvo (La batalla d’Alger), Marco Bellocchio (Les mans a la butxaca) i Guiseppe Tornatore (Cinema Paradiso, Malena), o els americans o europeus com Terence Malik (Days of heaven), John Carpenter (The Thing), Barry Levingson (Bugsy) Brian de Palma (Els intocables), Roman Polanski (Frenètic), Georges Lautner (El professional) Quentin Tarantino (Els vuit odiosos), Rolan Joffé (La missió) o Pedro Almodovar (Atame!) .

En els darrers anys no només era un referent artístic que havia influït en nombrosos músics, els seus concerts massius amb les millors orquestres i en els escenaris més fastuosos; dels seus disc s’han venut gairebé cent milions de còpies, ha rebut tres premis Grammy a Nord-Amèrica, tres Globus d’Or equivalent als Oscar televisius, sis BAFTA a la Gran Bretanya, deu David de Donatello, de l’Acadèmia de Cinema Italiana; Onze Nastro d’Argento, del Sindicat de Cinema Italià; un Lleó d’Or d’honor a Venècia, un Polar de l’Acadèmia Sueca i nombrosos guardons de major o menor significació.   

A la tardor hauria complert els 92 anys si una malaurada caiguda no se l’hagués emportat, però la seva música ens queda, les emocions les continuarà despertant.

El novembre del 2016, en complir 88 anys, va dirigir un concert benèfic a l’Aula Paolo VI del Vaticà, en la clausura del Jubileu de la Misericòrdia; el 2017 li va ser lliurat la Ordine al Merito della Repubblica Italiana; l’abril del 2019 la Medalla Pontificia del Papa Francesc (ell havia composat la Missa del Papa Francesc) i just un mes abans de la seva mort li era concedit, juntament amb en John Williams, el Premio Princesa de Asturias 2020, guardó que la mort li ha impedit de recollir-lo personalment.