Enterrament de l'inspector de policia Antonio Espejo

Les vagues del 1923: “Quan mataven pels carrers”


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

A inicis dels anys 20 del segle XX, l’ebullició social estava al màxim. El 1923 es va produir una cadena interminable de vagues i una espiral de la violència extrema, després d’uns dies de vaga dels descarregadors de carbó al Port de Barcelona, un fet que tenia capital importància per abastir les centrals tèrmiques productores d’energia.

El 14 de maig de 1923 va esclatar una vaga general al ram dels transports que, a més del Port, afectaria els primers dies als ferroviaris, però que tindria una llarga durada en els carreters, perquè aquí cal recordar que, en aquella època, l’automoció era en el seu inici i les mercaderies es transportaven a distància llarga en ferrocarril fins on es podia i, a curta, en tracció a sang. 

Per situar-nos. Era en un moment de màxima cruesa de l’escalada violenta, en plena època que després es coneixeria de quan mataven pels carrers. 

Salvador Seguí

Salvador Seguí.

Feia només dos mesos que els pistolers del Lliures, el sindical emparat per la patronal, havien assassinat a Salvador Seguí, El Noi del Sucre, un dels capdavanters sindicals més prestigiosos, i el conflicte tenia agressions i atemptats diaris, sempre amb ferits i sovint amb morts, tant entre els sindicalistes del sindicat únic, com entre els dels Sindicats Lliures, les accions terroristes abastaven tots els barris de Barcelona, en especial, el centre de la ciutat i els més industrials, o els pobles industrialitzats de Catalunya. 

Pistolerisme i vagues

A la vaga, des de bon començament van sumar-s’hi també els carros de neteja i escombraries del Fomento de Obras y Construcciones SA, empresa que tenia la concessió de la neteja de la ciutat, les clavegueres des del 1909 i la neteja urbana des del 1915.

En els primers dies la vaga no es va notar massa, però al cap d’una setmana i amb les posicions molts enfrontades, Catalunya, especialment Barcelona, començava a sortir de la normalitat. El dimarts 22 de maig nombroses empreses estaven paralitzades per manca de matèria primera i als mercats i les botigues prou desabastides, tal passava a l’escorxador municipal o als forns de pa, on no arribava farina.

Llavors, davant la quantitat d’escombraries que s’acumulaven pels carrers, ajuntament i govern civil iniciaria mesures per retirar la brossa, sortint al carrer 24 carros guiats per agents de l’ordre públic que s’havien ofert voluntaris.   

El dijous 24 de maig, en llocs cèntrics de la ciutat, s’establiren punts fixes de recollida d’escombraries; el dissabte 26 de maig, l’Ajuntament enviava a membres de la Guàrdia Urbana a recollir-les.

La pólvora no s’estroncava, els atemptats i vessament de sang continuaven des del primer dia en aquella vaga ferotge.

A primers de juny, quan arribava la calor i el problema de les escombraries esdevenia un risc sanitari, l’alcalde ordenava als centres municipal de desinsectació ruixar contra les mosques que proliferaven arreu, repartint formol entre les famílies que ho sol·licitessin.   

El 5 de juny un ban municipal de l’alcalde Fabra i Puig estableix nous punts fixes de recollida d’escombraries i més repartits, per tots i cadascun dels districtes municipals. Eren punts on un carro aturat les recollia als veïns que les portessin fins allà. 

l 7 de juny, la premsa parlava de uns 130 carros incorporats a la recollida d’escombraries en punts fixes repartits per a tota la ciutat, una xifra insuficient, però que contenia el problema, mentre semblava que les negociacions es podien desbloquejar amb una nova oferta de la patronal i els dirigents del Sindicat Lliure, sovint esquirols durant la vaga, es reunien amb el governador civil demanant major protecció.

Presidents dels Sindicats Liures de Barcelona (1922)

Presidents dels Sindicats Liures de Barcelona (1922). / Foto: Domini públic

Augment de preu dels aliments

També els diaris es feien ressò d’augments de preus dels queviures, en especial de la carn. Aquell mateix dia, entre nous morts en atemptats, es trencaven altre cop les negociacions.

El dissabte 9 de juny el regidor del Districte IX, Josep Cararach, metge que portava àrees socials, llavors anomenades de beneficència i sanitat, dictava un pregó comunicant que a la ciutat treballaven 122 carros de recollida, advertint  als veïns que la brossa s’havia de portar als punts indicats en el ban i lliurar-les als encarregats de recollida. Amenaçava que si no ho feien així serien denunciats i sancionats segons indiquessin les ordenances municipals.

El dimarts 12 de juny la vaga continuava, encara que eren més els carros de transports en general que s’atrevien a sortir si anaven custodiats per agents de l’ordre. Primo de Rivera, futur dictador i llavors capità general a Catalunya i Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, mantenien contactes amb els vaguistes i es respirava cert optimisme.

El dijous, 14 de juny, al cap d’un més de vaga, es coneixen dades de les empreses que havien abaixat la persiana a causa de la manca de matèries primeres, per exemple, a La Hispano Suiza de La Sagrera, només treballaven 180 obrers del més d’un miler; al port mantenien al seu lloc de treball a 736 i a Ca l’Alzina, la Fabra & Coats a Sant Andreu, havia acomiadat 166 homes i 720 dones per manca de material per filar; en total es calculava que un 60.000 treballadors a Barcelona i els seus voltants estaven en les mateixes condicions. La Patronal, en un extens comunicat aclaria postures i aclaria que seguien oberts a negociar, mantenint l’oferta recent feta. 

El diumenge 17 de juny la patronal anuncia que l’endemà reprendria la feina, mentre l’inspector d’ordre públic Garcia Otermin declarava que en el tema de les escombraries cada dia dedicaven de 62 a 64 guàrdies, que en total portaven recollides 2.780 carretades i anomenava diversos agents lesionats en aquesta feina, inclús un d’ells, Juan Vilagrasa Albert, mort en accident laboral amb el carro recollint escombraries.

Tensió als carrers

El dilluns 18 de juny, segons informes del Sindicat Lliure, s’incorporaven a treballar 1.001 homes i 80 dones al transport, es descarregava algun vaixell de carbó, podent abastir les centrals elèctriques, mentre seguien els atemptats i els morts, en aquella setmana també arribarien 200 guàrdies civils per a reforçar l’ordre.

El dijous 21 de juny era assassinat a trets quan circulava cap al despatx amb el seu cotxe amb xofer, a la plaça Urquinaona, el patró Joaquim Albiñana, un pes pesant de la patronal catalana, antic regidor municipal, propietari de Industrias Quimicas Albiñana Argemí, a La Sagrera, ubicada a Garcilaso amb Meridiana. Era un home amb diversos negocis químics, de mines, industrials.

Va ser un crim que va causar una gran impressió a la ciutat. 

El dissabte 23 de juny, tot i seguir la vaga de transport, l’Ajuntament donava un pas més per resoldre el conflicte de les escombraries, en especial quan als darrers dies havia incorporat al servei camions de gran tonatge per aquella època, que havien recollit, 8.500 tones, de les quals 400 –i ho anunciaven amb gran alegria– les han llençat directament al mar. 

Si el tema de les escombraries acabaria normalitzat en pocs dies, la vaga del transport encara duraria gairebé tres setmana. El mateix dia de Sant Joan l’exèrcit amb més 890 soldats i 409 carros assumia el servei de transport, ara els atemptats s’adreçaven més als carreters que treballaven, com a Sants, on a un carreter li engegaren un cartutx de dinamita.

Dimitia llavors el cap del Sometent, que assumia accions de vigilància dels carros que treballaven i diversos membres foren víctimes d’atemptats; també dimitia el cap de policia, l’exèrcit vigilava, amb soldats i sotsoficials tots i cadascun dels establiments bancaris, que havien convocat una vaga com també ho feia Catalana de Gas.

El dijous 28 de juny quan arribava el nou cap de policia, Heraclio Hernández Maillos, i el nou governador civil Manuel Portela Valladares, la guàrdia civil detenia per ordre governativa i sense cap acusació, 17 capdavanters sindicals i els tancava a presons militars, entre ells hi havia personatges com Àngel Pestaña, el membre del comitè de vaga, Desiderio Trilla o el mateix Martí Barrera. 

Retrato de Miguel Primo de Rivera

Retrat de Miguel Primo de Rivera. / Foto: Museu del Exèrcit, Ministeri de Defensa d’Espanya

Els primers dies de juliol amb l’exèrcit fent la feina dels vaguistes, els serveis d’ordre es dedicaven a escorcolls i repressió del moviment de vaga, suspenien mítings, feien detencions indiscriminades, però el 5 de juliol serien els “cotxes de punt” a cavall i els de “lloguer a motor”, els taxistes en diríem ara, els qui se sumaven a la vaga; el 6 s’estendria a tots els tramvies i autobusos, el Marqués d’Alella, Ferran Fabra i Puig, alcalde de la ciutat, intervenia directament en el tema davant del Marquès de Foronda, director de l’empresa de tramvies.

El dissabte 7 de juliol, quan els descarregadors de peix se sumaven a la vaga, l’exèrcit es feia càrrec també de conduir els tramvies, suplint als vaguistes, però els tramviaires tornarien a la feina el dilluns 11, quan se sumaven a la vaga forners i els treballadors de l’escorxador.

Finalment, a darrera hora del dijous 12 de juliol, als dos mesos d’iniciar-se la vaga, quan el desgast era molt gran, una comissió de la Federació Local del Treball, visitava al governador civil i li comunicava l’acord de donar per finalitzada la vaga, acceptant la proposta darrera que havia fet la patronal un mes abans, el 16 de juny i aquell mateix vespre ja hi havia incorporacions a la feina.

L’endemà es començaven a normalitzar-se tots els serveis.

Aquell estiu no es normalitzà res, els conflictes, les vagues i els atemptats van continuar gairebé diàriament. Érem a l’any 1923 i no hi havia pausa estival, perquè senzillament, ni a l’estiu, ni a l’hivern, ni mai, almenys per els obres, hi havia vacances, l’estiueig era cosa dels rics, ben rics. 

Arribà el setembre i després de la Diada, el dijous 13, el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat.

Començaven vuit anys de directori militar, suspensió dels drets, dels sindicats, de les associacions, repressió contra els obres, contra els catalanistes i la Llei de Fugues aplicada contra els adversaris pels qui havien de garantir la llei i l’ordre, amb nombroses execucions arbitràries, però aquesta és una altra història.