Catedral i portal del Pont a Solsona

El desconegut bisbat de Solsona


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Dels deu bisbats catalans, onze amb el de Perpinyà, no crec que en un test de passatemps cultural o en un concurs televisiu d’aquells que fan anar els euros a cabassos trobéssim massa gent que fos capaç de dir-ne la llista completa.

Potser aquests dies alguns han descobert que Solsona era seu episcopal, o ho havien fet un temps abans en raó de la trajectòria del seu bisbe, però no és d’ell de qui vull parlar, que en aquestes darreres setmanes se n’ha publicat vida i miracles. Bé, això de miracles és una manera de dir, perquè fins ara qui els acredita, que és la Congregació per a la causa del Sants, no s’ha pronunciat.

Potser, i per acabar de parlar del bisbe, s’ha de dir que una part del que es diu és cert i constatable a través d’hemeroteques i documents diocesans. I se’n poden omplir algunes pàgines, però la resta de rius de tinta i xerrameca, és totalment inventat i són pures especulacions. Avui el que compte en el periodisme és donar el primer la notícia, encara que sigui falsa.

Bona ocasió per saber que el bisbat de Solsona es va crear tardanament, el 1593, a expenses dels bisbats d’Urgell i de Vic. Es va fer amb la mateixa intenció que el 1571 havien creat els de Jaca i Barbastre, perquè Felip II ho va instar a Roma amb la finalitat de què uns bisbats més petits podien filtrar, controlar i frenar la penetració del protestantisme, en especial, dels hugonots de l’altra banda del Pirineu. Era un un temps en què els emigrants occitans, molts joves fugint de les guerres de religió, emigraven al sud, especialment a Catalunya i Aragó.

 

Plaça del Palau de Solsona.

Plaça del Palau de Solsona. / Foto: PMRMaeyaert (wikipedia)

La creació del bisbat de Solsona

No va ser fàcil engegar un nou bisbat, litigis amb el d’Urgell pels límits, amb altres bisbats per les rendes de canongies i monestirs assignats al nou, van durar gairebé un segle.

El primer bisbe va ser anomenat el 1594 i seria Lluís de Sanç i Manegat, nascut a Puigcerdà el 1547, on va ser capellà allà i a Ur, prop de Prada, passant a vicari general d’Urgell, canonge de Barcelona i bisbe de Solsona als 47 anys. No acabaria la carrera episcopal, perquè el 1612 seria anomenat bisbe de Barcelona, on moriria el 1620, sent enterrat a la Catedral.

El monestir de Santa Maria de Solsona, del segle XII, amb la seva església consagrada el 1163, sobre dos temples anteriors dels quals se’n té esment des del 1070, seria la seu episcopal i catedral.

Ocupada la ciutat pels francesos en la Guerra dels Segadors, va estar tretze anys sense residir-hi cap bisbe- Patí no pocs ensurts i el 1838, altre cop front de guerra durant les guerres carlines, va quedar sedes vacans sense bisbe al davant fins el 1851 que els acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu van suspendre el bisbat de Solsona, malgrat que va continuar funcionant amb vicaris capitulars durant més de mig segle. Aquests inclús fundaren el seminari diocesà, però hagueren de cedir algunes parròquies a Vic, tot i que van mantenir el territori, evitant el repartiment de les parròquies entre els bisbats veïns.

El 1891, el bisbe de Vic Josep Morgades va ser nomenat administrador apostòlic, el que garantia la conservació del territori i empenyia a la restauració de Solsona com a bisbat, amb un gran obstacle que es posava des de Madrid, el tema de la dotació econòmica que superaren amb una campanya per a dipositar al Banc d’Espanya un cabal suficient per assegurar-ne les rendes, assolint la signatura de la Reina Regent el 1895.

Llavors el nou administrador fou el bisbe d’Urgell, nascut a Solsona, Ramon Riu i Cabanes, després aniria tirant amb administradors apostòlics durant quatre dècades, amb bisbes com el valencià Benlloch, d’Amigó, Vidal i Barraquer fins el 1933, que el Papa Pius XI va restaurar-la com a diòcesi de ple dret, nomenant bisbe a Valentí Comellas i Santamaria, que venia fent d’administrador des de 1919. 

Monsenyor Comellas

Monsenyor Comellas havia nascut a Casserres el 1861 i havia estat consagrat bisbe el 1920, poc després de ser anomenat administrador, el que denotava una voluntat de restauració del bisbat. 

Però els temps vaticans tenen un altre ritme i el lapse duraria tretze anys.

Comellas era un bisbe valent, durant la guerra el seu bisbat va tenir proporcionalment menys sacerdots assassinats que les zones urbanes, el culte clandestí va continuar en moltes masies amb capellans amagats; ell va passar a França, va residir-hi uns mesos fins que va anar a la zona franquista, tornant el 1939 a Solsona. Eludint prohibicions, va reimprimir el catecisme en català i el continuà emprant, retraient-li personalment al mateix general Franco el 1942 a Montserrat, que impedís el retorn de l’exiliat Cardenal Vidal i Barraquer, que va morir el 1945.

TaranconEl bisbe Tarancon

Per substituir a Comellas va ser escollit Vicent Enrique i Tarancon, de Borriana, tenia 38 anys, o sigui quatre anys més jove que el darrer bisbe quan fou consagrat i del qual els mitjans s’esgargamellen en dir que no hi havia mai un bisbe tant jove.

Com a Cardenal, Vicent Enrique, al qual tothom anomenava Tarancon, seria un personatge clau a la Transició espanyola com a arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal, concentrant les ires de ultres i immobilistes, home obert al diàleg, que a Solsona ja mostrava certa consciència social en les seves pastorals que no agradaven al règim.

De la seu de Solsona se’n va fer càrrec el 1964 Josep Bascuñana, un intel·lectual, però que deu anys més tard hagué de renuncià pel seu delicat estat de salut. O sigui que tampoc el darrer bisbe és l’únic a cessar a petició pròpia com insisteixen els il·lustrats opinadors.

Tot i que ell va continuar titulat com a bisbe; el bisbe d’Urgell Joan Martí i Alanis es va fer càrrec de l’administració apostòlica fins el 1977 que arribà el mallorquí Miquel Moncadas i Noguera, que era bisbe de Menorca, qui morí el 1989, fent-se càrrec del bisbat durant vuit mesos el prevere Manuel Guiu, fins el nomenament d’Antoni Deig i Clotet, fill de Navàs, que ja havia substituït també a Moncadas a Menorca.

Deig fou un gran bisbe, estimat i preuat pels feligresos, compromès amb el país. Retirat el 2001, el seu successor, Jaume Traserra i Cunillera, de Granollers, bisbe auxiliar de Barcelona des de 1993, va ser qui va postular al seu successor el 2010, quan canònicament li va tocar la jubilació, retornant a Granollers, a la llar familiar, ajudant com a sacerdot a la parròquia de Sant Esteve fins a la seva mort el 2019.

Avui ha tocat escriure sobre el que és per a la immensa majoria el desconegut bisbat de Solsona. Encara hi ha qui afirma que saber història no serveix de gran cosa, potser mirat com ho miren, tenen raó, però conèixer la història és útil, essencialment per valorar la realitat, contextualitzar la informació, contrastar el que es llegeix  i, essencialment, per a estimar la veritat com un dels grans valors humans.