La Bústia Maruixa i el seu amic ratolí, a la Plaça de Sant Jaume.

La bústia Maruixa


SÍLVIA COLOMÉ (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

Hi havia una vegada una bústia, la bústia Maruixa, que vivia a la Plaça de Sant Jaume, en una de les cantonades més transitades de la ciutat de Barcelona.

Cada dia, des de la sortida del sol fins que es fonia la lluna, veia passar pel davant milers i milers de persones. Però eren molt poques les que s’aturaven ja per confiar-li una carta. Cada cop n’eren menys. I sense cartes, la bústia Maruixa passava tanta gana, tanta… que fins i tot s’havia aprimat. Tampoc feia gaire bona cara, d’un groc tan pàl·lid que gairebé ni se la veia.

 

-Aiiiiiiii.- Anava sospirant de tant en tant la bústia. -Quina gana que tinc.- Afegia.

Però els vianants passaven ràpid pel seu costat, ni tant sols s’adonaven de la seva presència, cada cop més insignificant.

-Aiiiiiiiiii… Quina fam!- Tornava a insistir.

 

El ratolí

-Aiiiiiiiiiii!… Qui em fa pessigolles?- Va cridar de cop i volta la bústia, canviant la seva queixa habitual.

-Perdona. Soc jo.- Va disculpar-se un ratolí que no aixecava dos dits del terra.

-I tu qui ets?- Va preguntar-li la Maruixa.

-Em dic Fermí.- Es va presentar el ratolí més petit i eixerit que havia vist la bústia en molt de temps. I això que feia molts anys que vivia en aquella cantonada de la Plaça de Sant Jaume. Tants… que no volia ni recordar-los.

-Molt de gust, Fermí, però, per què has vingut a fer-me pessigolles?

-No, no… no era la meva intenció. Jo només m’estava amagant del pastisser. Resulta que m’ha vist al seu rebost… M’estava menjant un croissant…. Ummmmmmm. Què bo! Feia temps que no en tastava un d’igual. De xocolata…. una xocolata… digna dels déus. I és clar, al pastisser no li ha fet gens de gràcia trobar-me allà, cruspint-me una de les seves obres mestre… Sí, senyor, perquè aquest pastisser és un gran artista. Quin croissant, encara el flairo i l’assaboreixo. Nyam, nyam…- Feia el ratolí amb els ulls tancats i llepant-se els bigotis.

-Quina sort que tens… Jo estic morta de gana…

-Gana? Has dit gana? El ratolí Fermí ho soluciona això en un tres i no res. A la pastisseria no torno, almenys en un parell de dies, però ara mateix aniré corrents a la fruiteria. Hi han portat aquest matí uns préssecs… Ummmmmmmmmm. Quina olor que desprenien. I el color! Ah! Era d’un vermell envellutat digne de la capa d’un rei.

-No fa falta que et moguis d’aquí Fermí.

-Però, que no tens gana?

-Molta, però jo soc una bústia. I les bústies només mengem cartes.

 

En Fermí va quedar-se parat.

– I on n’hi ha? –Va preguntar per fi.

-Aquest és el problema. Cada cop n’hi ha menys. M’hauries d’haver vist fa uns anys. Què grossa i groga que estava! I per Nadal, quins àpats! Allò sí que eren cartes. La gent s’enviava desenes i desenes de felicitacions nadalenques. Ara, ni per Nadal menjo com Déu mana.

-I què se n’ha fet de les cartes? – Va preguntar en Fermí.

-Ara ja no està de moda escriure’s cartes. Cada cop més la gent s’envia e-mails o xateja, fins i tot, per Nadal. – Va aclarir-li la bústia amb cert to de nostàlgia.

-Doncs ja ho tinc! -va exclamar el ratolí tot notant que se li il·luminaven les idees.- Cal aconseguir que la gent torni a enviar-se cartes.

-I com vols aconseguir-ho?

-Deixa-ho a les meves mans. El ratolí Fermí té la solució!

I dit això, va marxar corrents, deixant a la bústia mal plantada a la cantonada de la Plaça de Sant Jaume, però, per primer cop en molt de temps, amb un bri d’esperança als ulls.

 

El gat

Quan ja feia una estona que el ratolí Fermí corria pel barri, es va aturar de cop i volta. No tenia ni idea d’on treure cartes per a la bústia Maruixa. Es va asseure en un banc de la Rambla del Raval per pensar-hi una estona. Hi havia de trobar una solució fos com fos. La bústia confiava en ell i no podia fallar-li. Mentre feia que “no” amb el cap cot, va aixecar de cop la vista i va veure davant seu el Gat de Botero, una escultura de bronze que feia temps que embellia aquell passeig. Era dels pocs gats que considerava simpàtic perquè aquest no menjava ratolins.

 

– “I de què s’alimenta?” es va preguntar de cop i volta en Fermí.

 

El ratolí es va aixecar del banc d’una revolada per apropar-se a parlar amb aquell gran gat de bronze que, per cert, estava força gras, i lluïa uns bons bigotis daurats.

 

-Bon dia, Gat.- Va saludar-lo cordialment.

-Hola, ratolinet.- Va correspondre-li.

-M’agradaria saber una cosa…

-Si et puc ajudar…

– M’agradaria saber de què t’alimentes per estar tan formós.

 

El gat gegant va esclatar en una llarga i sorollosa riallada.

 

.- No et preocupis, no menjo ratolins.

-Sí, ja me n’he adonat. Si no, no estaria aquí, davant teu.

 

El Gat va tornar a riure. Es veia que tenia un gran sentit de l’humor.

 

– Doncs mira, m’alimento de les mirades.

-De les mirades? – Es va estranyar el Fermí.

-Sí, gairebé tota la gent que passeja per aquesta rambla em mira. N’hi ha molts que s’aturen i, fins i tot, es fan fotografies amb mi. Aquesta atenció és la que m’alimenta i em fa feliç.

-Només això?

-Et sembla poc sentir-se estimat?

-Gràcies, Gat.- Va acomiadar-se el ratolí.

 

Ara sí que ho tenia! Ja sabia com salvar a la bústia Maruixa.

 

La maleta

El ratolí Fermí va tornar a fer una volta pel barri. Ara anava remenant els contenidors d’escombraries. Estava segur que acabaria trobant tot el que necessitava. I després d’una hora de feina, va presentar-se, de nou, davant de la bústia Maruixa.

 

-Ja ho tinc!- Va exclamar així que va arribar.

 

La bústia Maruixa va guaitar-lo de fit a fit. El ratolí pràcticament ni es veia. Portava una gran maleta tota plena d’estris i roba.

 

-Què és tot això?- Va alarmar-se la bústia.

-La solució al teu problema.- Va respondre-li en Fermí.

-Això no són cartes.- Va advertir-li la bústia.

-No, és que no fa falta que t’alimentis només de cartes… També pots fer-ho de mirades!- Va revelar-li el ratolí.

-Però, què dius? Què t’has tornat boig?

-Ai, Maruixeta meva… T’has de posar al dia. No fa falta viure només de cartes. He descobert que les mirades també alimenten.

-I qui vols que em miri, a mi, una bústia tan deixada…

-Sí, tens raó. Per això porto aquesta maleta. Cal que milloris el teu aspecte.

 

I dit això, el ratolí Fermí va treure de la maleta un estoig de pintures. Va escollir el color rosa per pintar a la bústia unes galtes ben rodones. Amb el verd va resseguir-li el contorn dels ulls. I amb un vermell intens va dibuixar-li un gran somriure als llavis. Però encara hi faltava el toc final. Va posar-li al cap un barret de plomes molt elegant.

 

-Ja està! – Va esclatar en Fermí, ben satisfet amb la seva obra. Es va allunyar una mica per contemplar-la amb més perspectiva i va concloure:

– Estàs preciosa!

-De debò?

-Ja ho veuràs.- I en Fermí va treure de la maleta un mirall.

-Jo soc aquesta?- Es va preguntar meravellada la bústia, que gairebé no s’hi podia reconèixer.

-I tant, et presento a la nova bústia Maruixa.

 

I dit això, en Fermí es va adonar com la gent començava a aturar-se per admirar la seva amiga.

 

-Mira, Papa, quina bústia més xula!– Va exclamar un nen.

 

Una parella de turistes va treure la càmera per fer-li una fotografia. I la majoria de vianants se la quedaven mirant, encuriosits i complaguts.

Només amb cinc minuts, en Fermí en va tenir prou per poder comprovar com la bústia Maruixa començava a omplir-se de felicitat.


Post a Comment