“La recerca és un camí rocós”

TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

El recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és Patrimoni de la Humanitat, una Humanitat que, precisament, avança gràcies a la feina dels científics investigadors. Noemí de Luna, de 42 anys, i Eduard Gallardo, de 51, hi desenvolupen una important feina de recerca en el camp de la biomedicina, cabdal per combatre malalties rares com l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), la mateixa que va patir l’astrofísic britànic Stephen Hawking.

La Noemí fa 18 anys que observa a través del microscopi. Ha fet investigació al Vall d’Hebron i, durant la major part del temps, a l’institut de recerca del Sant Pau, on hi treballa també l’Eduard des de fa 25 anys, amb algun parèntesi als Estats Units. Malgrat que fa almenys dues dècades que s’hi dediquen, destaquen que aquesta professió té un altíssim component de “vocació” per tal de contrarestar la precarietat laboral del sector.

“Jo vaig començar la carrera pensant que volia anar a salvar les turtugues de Costa Rica, però, després, te n’adones que t’agrada més la bata que la bota”, recorda la Noemí, qui, fent càlculs, descriu uns inicis en què va estar “cinc o sis anys de becària”. “Abans era més fàcil poder-te quedar, amb la figura del famós ‘becari’, i anaves empalmant períodes de feina. Ara ja quasi no existeix això. Ara bé, ho feies una mica per amor a l’art, perquè treballaves, però no cotitzaves”.

L’Eduard va estar menys temps de becari, “dos o tres anys”, i va poder perfeccionar coneixements als Estats Units. “És bo per a tu sortir fora. Dins de la recerca, quan et presentes a convocatòries, et demanen haver fet estades fora. Ho recomanen per no tenir una puntuació baixa”, descriu. Tanmateix, una cosa és fer estades professionals a l’estrager per decisió pròpia i una altra molt diferent haver de marxar a treballar a un altre país perquè aquí no hi ha feina per als investigadors.

 

Fuga de cervells 

Durant els pitjors anys de la crisis econòmica, Espanya va perdre 12.000 investigadors en 5 anys -entre 2010 i 2015-, és a dir, un 9% del total, segons l’Informe Nacional RIO, publicat per l’Observatori de Recerca i Innovació de la Comissió Europea. La xifra total de professionals es va quedar entorn els 122.000, però per cada dos científics que marxaven a fora només n’entrava un, segons les bases de dades d’ORCID i Research Gate.

El resultat ha sigut un envelliment del personal i falta de professionals, tal com constata la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE). Entre 2011 i 2014 només es va formalitzar un contracte per cada 10 jubilacions, mentre que, en tres anys, la inversió en el sector va caure fins a un 40%.

“Aquesta dades són un clar exemple que això no funciona”, es lamenta la Noemí, abans de fer una radiografia exhaustiva de la situació: “Estàs formant investigadors, que són vàlids perquè els volen a fora d’Espanya, però que no es poden quedar aquí. I, a l’hora de tornar, en tornen poquíssims, perquè no tens alternativa laboral per a ells. Si vas a fora, tu hi fas una vida allà també i, si no pots tornar, ja no tornes aquí, perquè no tindries feina. Per tant, molts investigadors que voldrien tornar, abans de fer un pas enrere, opten per quedar-se on són, ja que allà estan més ben valorats”.

“És dur, perquè aquí perdem molt valor humà, que és el que compte en la recerca, és el bàsic, i els que decideixen els pressupostos no se n’adonen”, lamenta la Noemí.

A nivell europeu, s’anima als països de la UE al fet que, d’aquí a 2020, inverteixin un 3% del seu PIB en R+D (1% de finançament públic i 2% d’inversió del sector privat). Amb aquesta mesura s’espera crear entorn de 3,7 milions de llocs de treball i augmentar el PIB anual de la UE en prop de 800.000 milions d’euros.

Espanya ocupa una posició molt modesta en el rànquing europeu de la inversió en R+D. Segons Eurostat, hi destinem 1,2 euros de cada 100 que genera l’economia espanyola. La proporció està per sota de la mitjana de la UE, dels països centreeuropeus, dels nòrdics i, fins i tot, d’alguns de l’Est, com Eslovènia, Estònia o República Txeca. L’Institut d’Estudis Econòmics (IEE) apunta que aquest 1,2% de despesa en R+D d’Espanya situa el país en el 17è lloc del rànquing comunitari. Espanya està per sota de la mitjana dels 28 (2%), per darrere d’altres països del sud, com Itàlia o Portugal (tots dos inverteixen un 1,3%).

Al capdavant del rànquing europeu es troba Suècia, amb una inversió del 3,3% del PIB en R+D; seguit d’Àustria (3,1%), Alemanya (2,9%) i Dinamarca (2,9%). Un graó per darrere està Finlàndia (2,8%), Bèlgica (2,5%) i França (2,2%). Malgrat aquestes dades, la Noemí està orgullosa de la feina que fan els investigadors aquí: “No tenim res a envejar”.

“A nivell de potència de recerca, Catalunya està al capdavant d’Espanya, sobretot, en biomedicina”, remarca l’Eduard. “A nivell d’Europa, estem de la mitjana cap a baix. Si aquí es pogués retenir als investigadors bons i que tenen moltes ganes, aniríem molt més bé clarament”.

 

Falta de promoció

L’Eduard també té clar l’arrel del problema: “Està clar que no s’està fent un esforç per promocionar la recerca i, malgrat que es dediquin diners per comprar màquines, si no tens els investigadors que les facin servir, no serveix. Per tant, no s’ha intentat estabilitzar els investigadors. La clau és aquesta. El problema és que no es veu a l’investigador com algú que està produint. I nosaltres, encara, perquè treballem en biomedicina. Imagina’t el professional que investiga la genètica de les mosques… També és important, però el seu efecte encara és més a llarg termini”.

“Hem desenvolupat test diagnòstics, estem mirant com funcionen malalties, com l’ELA, en els pacients”, continua explicant l’Eduard, “la nostra recerca és molt aplicada als pacients, tant de diagnòstic com per a teràpia. Tot i això, quan busques els investigadors, n’hi ha pocs o són joves que estan pagats de forma precària i que han de marxar. Jo soc dels afortunats, perquè tinc una estabilitat i un sou decent, però és molt estrany. I en aquest punt és on s’ha de fer l’esforç”.

“Encara que tinguis grans edificis o bones màquines, sense estabilitzar els investigadors, no vas enlloc. I tampoc té sentit formar-los perquè després hagin de marxar a fora”, remarca l’Eduard.

 

Les regles del joc

En el camp de la investigació és molt important el nombre i la qualitat dels estudis de recerca que els professionals publiquen. Alhora, és un sector molt competitiu, no només a nivell laboral, sinó també a l’hora d’aconseguir fons de finançament per a projectes. Les regles del joc semblen clares, però el tauler de joc és dur i ple d’obstacles.

“La carrera d’investigador està molt ben estipulada pel Ministeri”, detalla la Noemí, abans de fer notar alguns dels problemes del sistema: “Quan el centre receptor paga l’investigador a mitges amb el Ministeri, va fent, però, quan passa el temps i se n’ha de fer càrrec del tot, llavors, aquí està el problema. A banda, les avaluacions són molt dures i, si les passes, pots tenir una carrera d’investigador, però, si no, has d’anar a la que salta. El problema no són les màquines, sinó l’estabilitat laboral”.

L’Eduard coincideix en què el principal hàndicap de la investigació és laboral i no de mitjans: “Abans, sí que podies dir que als Estats Units tenien aquesta màquina o aquesta tècnica que aquí no hi era encara, però, això ja s’ha acabat. Aquí ja tenim tecnologies punta i personal que la fa anar bé. El problema és que aquest personal es veu abocat a marxar a fora”.

 

Recerca de diners

El sistema d’avaluació contínua plana també sobre el sector de forma quotidiana: “Les avaluacions que es fan són força salvatges. És a dir, hi ha un llistat de revistes científiques on es publiquen els treballs i cadascuna té uns punts assignats. Si publiques a ‘Nature’ o ‘Science’, per exemple, et dona molts punts. Ara bé, aquestes avaluacions són súper estrictes, però, en canvi, els sous no són gens equiparables al nivell d’exigència”.

A tot això se li ha de sumar un element afegit, segons remarca l’Eduard: “Un altre aspecte és que t’has de buscar tu mateix els projectes de recerca per poder obtenir fons. Has d’anar buscant diners perquè no s’acabin”.

La Noemí aprofundeix en aquest punt: “Per treballar necessites un projecte, si necessites material, et cal un projecte. I això, si tens sort de tenir contracte, perquè, si no, t’has de buscar un contracte i un projecte”. Per posar un exemple, “si vas a un congrés especialitzat, si ho has posat en el projecte, ho paga el projecte”.

El perfil d’investigador és ampli i en condiciona, en certa manera, la facilitat per obtenir fons. Aquí és on entren, per exemple, les farmacèutiques. “En aquest cas, estem en un hospital”, descriu l’Eduard: “En el nostre grup hi ha investigadors clínics, que veuen pacients, i de laboratori. També n’hi han que fan clínic i laboratori. És a dir, el focus és el pacient i vaig al laboratori a veure si puc solucionar el que li passa a aquest pacient i si puc trobar-hi alguna teràpia. Les farmacèutiques estan molt interessades en això”, reconeix l’Eduard, “i per cada pacient que aquests investigadors posen en un assaig clínic, reben uns diners. I aquests diners els pots utilitzar per fer recerca”.

 

Avaluació continuada

La Noemí és una de les investigadores que es van beneficiar d’un pla estatal de foment de la recerca que es remunta a 2006: “Jo vaig ser afortunada, perquè a l’època de les vaques grosses de Zapatero es va muntar el CIBER i van repartir contractes indefinits. Després van veure que allò s’havia anat de mare i van tallar l’aixeta”. L’Eduard hi assenyala una altra de les conseqüències negatives: “Aquells eren contractes que, per la feina que fan aquests investigadors, estan mal pagats”.

A l’actualitat, el CIBER -Consorcio Centro de Investigación Biomédica en Red- compta amb una plantilla de més de 900 persones i gairebé 6.000 investigadors adscrits, integrats en 400 grups d’investigació lligats a 104 institucions consorciades, pertanyents a Administracions i Institucions del sector públic i privat de diferents Comunitats Autònomes.

“Cada any et fan avaluació continuada”, detalla la Noemí: “Et miren quants projectes has fet, quant has publicat. Soc considerada, per a tot el dolent, com una funcionària, però no ho soc, en realitat. Si per reial decret s’han d’abaixar els sous, m’afecta. Però jo no tindré ni triennis ni cap dels possibles avantatges que pugui tenir qualsevol funcionari”. “Tinc una estabilitat professional, encara que amb avaluació continuada”, resumeix.

 

Ser dona, mare i investigadora

“Jo no m’he trobat cap problema de masclisme”, puntualitza la Noemí: “I, a més, tots cobrem igual de poc”. Ara bé, sí que ha detectat un element que perjudica a les dones investigadores que han volgut ser mares: els concursos competitius.

“Jo vaig decidir no anar a fer una estada a l’estranger perquè vaig preferir formar una família. Però, vaig pensar: ‘No tindré aquest punt en el meu currículum, però, a canvi, hi posaré les banyes i publicaré moltíssims estudis’. Però, què va passar? Doncs que sempre et valoren les publicacions que has fet els darrers cinc anys i, si has tingut canalla, te’n valoren els sis darrers anys. Pots pensar que, almenys, en això està bé, perquè has hagut d’estar quatre mesos parada per la baixa maternal. Però, llavors, arriba un home que ha sigut pare i igual s’ha agafat una baixa de només quinze dies i, en els concursos competitius, també li valoren el que ha publicat els sis darrers anys, quan, en realitat, ha estat molt menys temps aturat que no pas una dona. Llavors, l’avantatge el té l’home i no la dona”.

La Nomeí va ser mare quan ja havia passat la barrera d’edat de la trentena: “El problema per a la dona investigadora és la maternitat. Ja l’ajornes perquè se’t complica la vida amb la carrera, la tesi i tot plegat, però, fins quan l’ajornes? Fins als quaranta anys?”

 

Vocació 100%

Després de més de dues dècades en l’ofici d’investigador, l’Eduard té clar que la vocació és el principal factor que li permet sobreposar-se a tots els esculls de la professió.

“De petit m’agradava la biologia i tenia curiositat per saber com funcionaven les coses”, recorda: “Fa 25 anys que investigo i tinc encara les ganes de treballar, cosa que és molt important. El que sí passa és que és un cami rocós, però, com t’agrada tant, aguantes més les inclemències”.

“Sí, la vocació és bàsica, si no, no aguantaries”, reafirma la Noemí: “I molta gent no ho aguanta, de fet. Si tu sospeses feina amb sou, amb tot el que et comporta… O et motiva alguna cosa més o te’n vas al súper a treballar, ja que hi guanyaràs més i hi estaràs més tranquil”.

“Hi ha coses molt bones en la feina d’investigadora i també dolentes”, detalla la Noemí, abans de confessar: “Jo he plorat molt a la feina. Estàs molt contenta quan tens un moment ‘eureka’, però també hi ha moments en què t’ha sortit tot malament i has de tornar a començar de nou”.