6 en 1


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

La nit del 8 de març del 2017, quan el Barça va culminar la remuntada històrica contra el Paris Saint Germain a la Champions amb aquell 6 a 1 al Camp Nou, moltes vides van canviar en 33 minuts. O, el que és el mateix, entre el gol del davanter del PSG, Edinson Cavani, i la diana final del blaugrana Sergi Roberto. El defensa del FC Barcelona, Gerard Piqué, va resumir l’alegria blaugrana amb una frase que va fer la volta al món: “Aquesta nit es farà molt l’amor”.

Segons l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona, exactament nou mesos després del famós partit de Champions, van néixer a la ciutat un total de 1.038 infants, 492 dels quals nenes i 546, nens. A banda, aquell any va acabar amb 1.707 matrimonis oficials més que l’any anterior, una xifra rècord respecte als cinc anys anteriors de la mateixa sèrie estadística.

Aquesta és la història de sis persones que es van trobar en el camí en els darrers instants d’aquell partit.

 

1. Emma Stevens (alta executiva de telefonia) & Jahandir Khan (taxista)

Emma Stevens, alta executiva, consultant el mòbil a dins del taxi.

Minut 62 (Edinson Cavani marca el 3 a 1)

L’Emma havia sortit de la sala de festes visiblement atabalada. Ser dona i tenir poder en un món d’homes no sempre era fàcil. Tenia 45 anys, dos divorcis i una filla de 22 anys, que estudiava a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. La noia volia ser actriu i va seguir les passes de Joan Collins i Vivien Leight, que s’havien graduat en aquesta prestigiosa escola fundada el 1904.

L’Emma havia vingut a Barcelona dies enrere per participar en el Mobile World Congress. Havia sigut una edició marcada per l’annus horribilis de Samsung, que havia hagut de retirar del mercat el Galaxy Note 7. A més, a Corea del Sud, l’hereu de la multinacional, Lee Jae- yong, havia estat detingut en relació amb un presumpte escàndol de corrupció vinculat amb el cas de la ‘Rasputina sud-coreana’, que havia provocat la destitució de la presidenta del país, Park Geun-hye.

Els xinesos havien acaparat la major part de les portades durant el congrés. L’Emma havia passat uns dies complicats, amb moltíssimes reunions. Dies després de la fira, encara estava a Barcelona fent, bàsicament, de relacions públiques.

Aquella nit, li havia tocat ser present en un sopar amb executius d’empreses proveïdores, en un restaurant on havien instal·lat una pantalla gegant per seguir en directe el partit del Camp Nou. El noranta-nou per cent dels convidats eren homes. Al minut 62, quan Cavani va marcar el 3 a 1, l’Emma va decidir aprofitar el xivarri per agafar un taxi cap a l’hotel.

L’Emma vivia una quarta part de l’any a Londres, una altra quarta part a Singapur, una altra quarta part a Moscou i una altra quarta part a Frankfurt. Només li quedaven uns quants dies reservats per anar a Barcelona, coincidint amb el congrés de mòbils. A tot arreu vivia sola, perquè havia decidit que ja n’havia tingut prou de relacions tòxiques.

Estava orgullosa de la seva filla perquè havia pogut fer amb la seva vida el que realment desitjava. Era una noia vital, molt alegre, que se sentia feliç amb ella mateixa. L’Emma, en canvi, passats els 45, havia notat com una profunda depressió s’apoderava d’ella. Consumia els dies de forma mecànica, com si fos un robot programat. N’estava farta. Anava amunt i avall, donava centenars d’ordres i prenia desenes de decisions, però cap no la satisfeia. Aquella nit, semblava que una veu interior li havia dit “prou”. Així va ser com, en el minut 62 de partit, l’Emma va agafar aquell taxi, conduït per Jahandir Khan, a la part més alta de la Diagonal.

 

–  “A l’Hotel Hilton Diagonal Mar”, va demanar-li amb determinació.

–  “Molt bé, senyora. Això està a l’altra banda de la ciutat. Anirem, doncs, de punta a punta de la Diagonal”.

–  “El que vostè digui, però afanyi’s”.

 

Jahandir Khan havia arribat a Barcelona tres anys enrere. Per la nit, ajudava a un compatriota a treure rendiment del seu taxi. En realitat, ell no tenia permís per fer de taxista, però tant ell com el seu amic havien preferit córrer el risc que els enganxessin. Khan no li ho havia dit mai, però estava esperant que Uber pogués operar sense problemes a la ciutat per poder treure-li rendiment a l’App durant les hores que no conduïa el taxi del seu company.

Jahandir Khan compartia un pis de seixanta metres quadrats al Poble Sec amb altres paquistanesos. Els veïns, de vegades, els miraven amb recel. Potser era perquè intentaven passar desapercebuts i no molestar a ningú.

Jahandir Khan, esperant clients en una parada de taxis.

Jahandir Khan, esperant clients en una parada de taxis.

El seu pare li havia posat aquell nom en honor del famós jugador paquistanès d’esquaix, que s’havia proclamat sis cops campió del món, que havia guanyat deu vegades seguides el British Open i que s’havia mantingut un total de cinc-cents cinquanta-cinc partits sense ser derrotat. S’havia retirat el 1993, just l’any en què havia nascut Jahandir Khan a Karachi, la mateixa ciutat natal del famós jugador d’esquaix. Quan Jahandir Khan volia fer emprenyar el seu pare, li deia que Jansher Khan, vuit cops campió del món, era millor que Jahandir Khan, però el seu pare sempre li responia que no, que Jahandir Khan s’havia emportat més cops el British Open.

Fos com fos, la família de Jahandir Khan va acabar emigrant a Manchester, on ell havia fet de taxista també. És allà on va conèixer el seu amic Sumail Hassan, qui, anys després, havia vingut a viure a Barcelona i va cridar-lo perquè compartís amb ell el taxi.

 

–  “Cavani ha marcat un gol pel PSG. Li agrada el futbol?”.

–  “Sí, soc del Chelsea. El meu pare em portava a veure els partits de petita”.

 

Emma Stevens havia compartit moltes hores de la seva vida amb taxistes. No s’havia aturat mai a pensar-ho fins aquella nit a Barcelona. Sempre anava amunt i avall, d’un continent a un altre, d’un país a un altre, d’una ciutat a una altra, d’un taxi a un altre… Es va adonar que era impossible poder recordar el rostre de tots i cadascun dels taxistes que l’havien traslladat d’un aeroport a un hotel i d’un hotel a un aeroport.

Va ser plenament conscient per primer cop que, segurament, havia respirat el mateix aire que desenes de conductors anònims i que, fins i tot, deuria haver-ne intercanviat algun diàleg, sense saber que aquella escena s’havia repetit una i mil vegades en la seva vida. Podien haver canviat les cares o les veus o les mans que portaven el volant del taxi, però els gestos, les intencions, els objectius… eren els mateixos. Va ser llavors quan, asseguda al seient del darrere d’aquell Seat Toledo, va sentir-se més buida que mai. I és que, si bé tots aquells xofers formaven una multitud de persones estranyes, en realitat, havia passat més estones amb ells que amb la seva pròpia filla.

 

–  “Jo abans era del Manchester United, però ara soc del Barça… És una llàstima, perquè només estaven a un gol d’igualar l’eliminatòria. I, ara, ho tenen molt difícil”.

–  “No hi ha res impossible”.

–  “Veig que és optimista. No ho hagués dit mai”.

–  “No? Per què?”.

 

L’Emma va intentar dissimular-ho, però, en realitat, fins i tot ella estava sorpresa que hagués dit allò. En el fons, sabia que tot el que li pogués dir el taxista a partir d’aquell moment només serien veritats, d’aquelles que són tant certes que fereixen.

 

–  “Potser em fico on no em demanen, però, quan l’he vista pujar al taxi, el primer que he pensat és que estava molt trista”.

–  “Ja… Potser era perquè el PSG havia marcat un gol…”

–  “No, li ho dic de debò. No tiri pilotes fora. És una llàstima que faci aquesta cara. Segur que ha de tenir algun motiu per sentir-se feliç”.

 

El taxista va aixecar la mirada i va observar la passatgera pel retrovisor. S’havia quedat callada, pensarosa. Hi va haver uns segons de silenci en la seva conversa, però no en el taxi, dominat per la locució del partit de futbol. L’Emma va alçar el cap i va descobrir que en Jahandir l’estava observant. Tots dos es van trobar en el mateix punt del mirall poc abans que ella li respongués.

 

–  “Només la meva filla”.

 

El taxi, de sobte, ja no semblava un simple cotxe. Era molt més que un transport per moure’s per una altra ciutat d’un altre continent i d’un altre país. Aquell taxi va esdevenir, a poc a poc, un espai familiar. Aquella forta olor que l’Emma havia notat a la punta del nas quan va entrar al vehicle ja s’havia fusionat del tot amb el seu perfum. El forat que havia vist en la part del darrere del seient del davant ja no li semblava un signe de decadència o deixadesa, sinó una mostra del pas de la vida.

 

–  “Perfecte! Quants anys té?”.

–  “Vint-i-dos… Estudia per ser actriu”.

–  “Espectacular! A mi sempre m’ha agradat el cinema. I la música i el ball. Em fan somiar i sentir-me viu”.

 

En Jahandir s’afanyava a esbossar somriures cada vegada que obria la boca, oferint a l’Emma un espectacle, gairebé grotest, d’empatia. Era com si volgués exagerar tots els seus gestos al màxim per contrarrestar el baix estat d’ànim de la seva passatgera. El primer que havia pensat l’Emma quan va ser a dins del taxi és que li semblava que estava a Londres, doncs havia topat amb el prototip de taxista paquistanès: cabells negres, pell molt bruna, ulls foscos.

 

–  “Vostè sempre ha sigut taxista?”.

–  “Al meu pare li hagués agradat que fos un gran campió d’esquaix, però la vida no sempre ens condueix pels camins que aquells que ens estimen desitjarien”.

–  “Sí, té raó”.

 

Minut 88 (Neymar marca el 4-1 amb un llançament magistral de falta)

 

–  “Gooooollllllll”… Perdoni’m, però no ho he pogut evitar”.

–  “No es preocupi, jo també m’he alegrat pel gol”.

–  “Sisplau, no em parli de vostè. Acabem d’escoltar junts com Neymar marcava el quart del Barça”.

–  “Com vulgui… Creu que remuntaran?”.

–  “Que no em parli de vostè, sisplau…. Sap qui era Jahandir Khan?”.

–  “No, qui?”.

–  “Segons el meu pare, el més gran jugador d’esquaix de tots els temps. Va guanyar cinc-cents cinquanta-cinc partits seguits. Quan va començar a jugar, qui hagués dit que assoliria aquesta fita? Segurament, ningú. Però, ho va fer. Mai se sap com poden canviar les nostres vides, igual que un partit pot canviar només amb un gol”.

 

 

Minut 90 (Luis Suárez força un penal i Neymar el transforma en el 5-1)

 

–  “Queden cinc minuts d’afegit i només un gol… Ja estem arribant a l’hotel”.

 

Per primera vegada des de feia molt i molt de temps, l’Emma notava que havia fet una pausa mental en la seva vida. La companyia d’aquell taxista, la seva forma de parlar i tot el que li havia dit, havien aconseguit que deixés de pensar com havia arribat a aquell taxi i per què era a Barcelona. Simplement, estava vivint el moment, sense interpretar cap més paper que el d’ella mateixa. S’havia tret la cuirassa d’alta executiva.

 

–  “Li importa que em quedi a escoltar el final del partit. Podria posar-me en el seient de davant”.

–  “I tant, sisplau… Aturaré el taxi aquí, davant de la porta… Però, sisplau, no em parli de vostè”.

–  “És veritat, ja ho havien parlat abans això… Però, tu també tuteja’m, doncs”.

–  “Vinga, vinga… Només un gol, només queda un gol”.

–  “Ostres, el porter del Barça ha pujat a rematar la darrera jugada”.

 

Minut 95 (Neymar centra la pilota i Sergi Roberto marca el 6-1)

 

–  “Compte… Vinga… Neymar… Ohhhhh… Encara és nostra… Vinga… La darrera centrada… Allà va… I… Goooollllll… Sergi Roberto…. Gooollllll”…

 

L’Emma Stevens, alta executiva de Samsung, i Jahandir Khan, taxista sense llicència, van abraçar-se a dins del taxi. Van cridar “gooolllll” amb totes les forces i van acabar fusionant els llavis en un dels petons més llargs de la història dels petons. Tots dos ho necessitaven. Tots dos es necessitaven. Qui sap si s’havien estat buscant tota la vida. Van passar la resta de la nit a l’habitació de l’Hotel Hilton Diagonal Mar. Ja no van separar-se mai més.

Dies més tard, tots dos van volar cap a Singapur. Nou mesos després, de forma inesperada, la parella va tenir bessons. L’Emma mai s’havia plantejat que, a la seva edat, es pogués tornar a quedar embarassada. Però, de vegades, els miracles són possibles.

 

2. Greta Bergman (dissenyadora de moda) & Barron Kroc (expert en logística)

Minut 62 (Edinson Cavani marca el 3 a 1)

Greta Bergman, fent running vora el mar.

Greta Bergman, fent running vora el mar.

Greta tenia uns pares de pel·lícula. S’havien conegut en un cinema d’Estocolm, veient a Ingrid Bergman a ‘Casablanca’ amb Humphrey Bogart. I s’havien enamorat per complet en un altre cinema d’Estocolm veient ‘Mata Hari’, amb Greta Garbo.

Poc després es van casar i van acordar que, si tenien un fill, l’anomenarien Ingmar, en honor al cineasta suec, i, si tenien una filla, li dirien Greta, en honor a Greta Lovisa Gustafsson, més coneguda com a Greta Garbo. Com que, a més, el pare es deia Bergman de cognom, podrien tenir un fill que es digués Ingmar Bergman.

Al final, van tenir només una filla. Li van dir Greta per Greta Garbo i els agradava pensar que tenia Bergman de cognom per Ingrid Bergman, amb la qual cosa estaven doblement satisfets.

Greta Bergman havia crescut entre pel·lícules, doncs els seus pares sempre la portaven al cinema. Però ella es fixava sobretot en el vestuari dels actors i de les actrius. Tenia vint-i-tres anys i feia divuit mesos que havia vingut a viure a Barcelona, on va entrar a treballar en una empresa com a dissenyadora de moda.

Per la nit, li agradava córrer pel passeig marítim. Es vestia de runner, es posava els auriculars i feia un recorregut de poc més de deu quilòmetres vora el mar.

Aquell vespre, en comptes d’escoltar música, havia optat per connectar-se a la retransmissió del partit del Camp Nou. Estava segura que, l’endemà, tothom en parlaria a l’oficina i no volia quedar-se fora de joc en les converses amb els seus companys.

Greta volia sentir-se com una barcelonina més. Per això, quan Cavani va marcar el 3 -1 estava decebuda. Però, va ser just en aquell minut 62 de partit quan la seva vida va fer un gir inesperat.

 

– “Ui…Perdona’m…Sorry, sorry…”.

–  “M’has fet mal. No sé si m’has trencat el turmell”.

–  “Vols dir? Deixa’m que t’ho miri”.

–  “No, no, deixa’m. Ja n’has fet prou”.

 

Barron Kroc tenia vint-i-cinc anys. Era nord-americà i havia arribat a Barcelona sis mesos abans per acabar d’enllestir els preparatius per a l’obertura d’un gran centre logístic a El Prat.

Quan li van dir que acceptaven la seva sol·licitud per anar a treballar a la capital catalana no s’ho podia creure. Per a ell, era un somni anar a viure a la ciutat que havia visitat amb els seus pares quan era un nen. Era un gran aficionat a l’skating i Barcelona era un dels grans santuaris mundials per als patinadors urbans.

A la universitat havia jugat al soccer. Li agradava molt el futbol i era un fan de Leo Messi, a qui havia vist en directe un estiu als Estats Units durant una gira de pretemporada del Barça. Aquella nit, com havia fet totes les nits d’ençà que havia arribat a Barcelona, havia sortit a patinar. També estava escoltant la retransmissió del partit per la ràdio i, quan Cavani va marcar el 3-1 a favor del PSG, es va despistar, va ensopegar amb el patinet i va xocar contra la Greta.

Ella corria en una direcció i ell patinava en la contrària, però, els seus camins s’havien trobat.

 

–  “De debò, deixa’m compensar-t’ho”.

 

La Greta se’l va quedar mirant amb el cap mig cot. Finalment, va accedir a ser examinada.

 

– “Ets infermer?”

 

En Barron va agafar-la a pes de braços i la va portar cap a la platja, mentre li explicava:

 

–  “Has sentit a parlar dels boyscouts? Doncs, jo, de petit, en vaig formar part. Bé, al meu poble, tots els nens n’érem”.

–  “I allà et van ensenyar a agafar així les noies?”.

–  “El contacte del turmell amb la sorra de la platja t’alleugirà el dolor, ja ho veuràs… A més, deixa’m compensar-te, sisplau. Tinc un parell de cerveses a la motxilla i una bossa de chips. Ja sé que potser no és gaire romàntic, però, si et sembla, seiem una es- tona per veure si et marxa el dolor”.

 

La Greta no sabia si en Barron li deia tot allò perquè realment volia ajudar-la a refer-se o, simplement, era una estratagema per lligar amb ella. En qualsevol cas, alguna cosa a dins seu li deia que podia confiar amb aquell noi.

 

–  “Està bé. De totes formes, ja no crec que remunti el Barça”.

–  “Tu també estàs escoltant el partit?”.

–  “Sí”.

–  “T’agrada el futbol? A mi m’encanta”.

–  “Bé, no sé si m’agrada, la veritat. L’estava escoltant per estar informada, saps. Vull sentir-me integrada amb els meus companys i feia dies que parlaven d’aquest partit. Jo no deia res i m’he arribat a sentir com una alienígena, saps?”.

–  “Sí, et comprenc perfectament. Anar a treballar i a viure a un altre país no és fàcil per a ningú. Però, crec que nosaltres, en comparació amb d’altres, som uns privilegiats”.

–  “Sí, amb això tens raó. Però, de vegades, també és dur”.

 

En Barron va obrir una de les llaunes d’Estrella i la hi va oferir a la Greta, abans de fer-se amb la seva.

 

– “Per la teva ràpida recuperació”.

 

L’skater va oferir-li aquest brindis, que la Greta va secundar. Tots dos van segellar-lo amb el primer glop de cervesa.

 

–  “A què et dediques?”.

–  “Soc dissenyadora de moda”.

–  “D’on ets?”.

–  “De Suècia, soc d’Estocolm”.

–  “Doncs hauràs notat un canvi en el clima, almenys. És increïble que sigui hivern. No fa gens de fred”.

–  “Sí, tens raó. És una de les coses que més m’agraden de Barcelona… I, tu, d’on ets?”.

Barron Kroc, patinant pel passeig marítim de Barcelona.

Barron Kroc, patinant pel passeig marítim de Barcelona.

 

En Barron va fer un altre glop d’Estrella abans de detallar-li la seva biografia. La Greta va fixar-se en l’expressió entusiasta d’aquell noi a l’hora de parlar. Era un gran orador, capaç d’imprimir ritme i interès al relat més insípid i avorrit.

 

–  “Soc un dels 8.770 habitants de Bradford, al comtat de McKean, a Pensilvània. Bé, en realitat, són 8.769 d’ençà que vaig anar a estudiar a Nova York. Després vaig trobar feina i he acabat aquí”.

 

La Greta va notar de seguida el subtil sentit de l’humor d’en Barron. I en Barron va captar al moment que la Greta feia un gest molt coqueta amb el llavi superior just abans de parlar.

 

–  “Ho dius com si no n’estiguessis orgullós”.

–  “No, no, no em queixo”.

 

Dit això, la Greta va adonar-se del magnífic somriure d’en Barron. I en Barron va ser conscient de la mirada encisadora de la Greta.

 

–  “Com et dius?”.

–  “Barron”.

–  “Com el fill de Donald Trump?”.

–  “Sí… tothom m’ho diu… I tu?”.

–  “Greta”.

–  “Com l’actriu Greta Garbo? Era sueca, oi?”.

–  “Sí, també m’ho diu tothom”.

 

En aquest punt de la conversa, la Greta va fixar-se que en Barron tenia un fals aspecte deixat, molt típic dels skaters, que, tanmateix, l’atreia enormement. I en Barron va contemplar l’aparença sofisticada de la Greta, molt comuna en els dissenyadors i que, fos com fos, l’estava captivant.

 

–  “Vés per on, ja tenim una altra cosa en comú. Som joves i som nouvinguts en aquesta ciutat. I tothom ens diu que el nostre nom els hi recorda a una altra persona”.

–  “Ets molt optimista… Segur que ets dels que encara creus en la remuntada del Barça”.

 

Minut 88 (Neymar marca el 4-1 amb un llançament magistral de falta)

 

–  “Goolllllll… Sí, sí que ho soc”.

–  “No sé si és bo que et facis tantes il·lusions”.

–  “I ho dius tu, que tens nom d’estrella de cinema? Has vist la pel·lícula ‘La, la, land‘?

–  “Sí…”

–  “Doncs, mira, saps que crec? Que Barcelona pot ser la nostra ciutat de les estrelles…

–  “Ah sí?”

 

La Greta s’havia adonat que en Barron havia començat a jugar de debò. I en Barron va comprendre amb satisfacció que la Greta li seguia el joc.

 

– “Vols que ens estirem i mirem el cel?”.

–  “Pensava que em demanaries que balléssim”.

–  “Si el Barça acaba remuntant, no ho descartis”.

 

 

Minut 90 (Luis Suárez força un penal i Neymar el transforma en el 5-1)

 

–  “Gooollllll… Gooollllll… Encara et fa mal el peu?”.

–  “Una mica, però no tant com abans”.

–  “De moment, ja ens hem abraçat amb el cinquè. Si el Barça marca el sisè, haurem de ballar”.

–  “Uf… No sé si podré…”

 

La Greta va començar a sentir que el cor se li accelerava. I en Barron, que també palpitava, va notar que la Greta el mirava d’una altra manera, que s’assemblava molt a com l’estava fitant ell. Visiblement nerviós, va intentar desviar l’atenció de la conversa.

 

–  “Sabies que Greta Garbo va començar a treballar de molt joveneta com a model per a fotografies de moda?”.

–  “Sí, i després va rodar un curtmetratge sobre moda, també”.

–  “I, després, el cinema… Mai he cregut en les casualitats i, alhora, sempre hi he cregut. Saps que vull dir?”.

–  “Sí, t’entenc”.

 

Minut 95 (Neymar centra la pilota i Sergi Roberto marca el 6-1)

 

– “Gooollll, increïble. Ho han aconseguit!”.

– “Síiiiiiiiiiii…”

 

La Greta i en Barron van acabar aquella nit ballant a la platja, sota les estrelles. Barcelona s’havia convertit en la seva City of Stars. Al matí, van despertar-se allà mateix, amb els primers rajos de sol. No van penedir-se mai de res del que havia succeït entre ells dos aquella nit, sinó tot el contrari. Nou mesos més tard, la Greta va donar a llum a la Mia i al Sebastian, els bessons que es deien com els personatges de la pel·lícula de Damien Chazelle.

 

3. Gloria Orellana (treballadora de la neteja en apartaments turístics) & Carlos Ramírez (escombriaire)

Carlos Ramírez i Gloria Orellana, a la Plaça de la Llana.

Carlos Ramírez i Gloria Orellana, a la Plaça de la Llana.

 

Minut 62 (Edinson Cavani marca el 3 a 1)

La Gloria sempre havia sigut una gran admiradora de Shakira. També era colombiana. També li agradava cantar i ballar. També era molt guapa. Però, la seva vida es va torçar el dia que va guanyar un concurs de bellesa juvenil a Boyacá.

Una falsa empresa de caça talents va convèncer els seus pares, a canvi d’una suma de diners, perquè la deixessin anar a Bogotà, on podria iniciar una carrera com a cantant. Però, allà, només li esperava la prostitució.

Uns mesos més tard, el grup mafiós va traslladar-la a Espanya, on la van obligar a fer de prostituta en diversos clubs de carretera i a Madrid, fins que la Policia Nacional va desarticular la banda. Com que la Gloria encara era menor i va col·laborar molt en la investigació, va poder quedar-se al país.

Li van aconseguir una feina a Barcelona en el servei de neteja d’una multinacional dedicada als apartaments turístics. Un any i tres mesos després, mantenia el treball i compartia amb altres dues dones -una d’elles, una mare amb dos fills- un pis tutelat per una entitat social al districte de Nou Barris.

Malgrat tot, se sentia afortunada per aquella segona vida, encara que no fos la que havia somiat quan era una nena. Aquella nit, quan sortia de netejar un apartament al barri del Gòtic, va ensopegar amb en Carlos a la plaça de la Llana.

En aquell moment, Cavani va marcar el 3-1.

 

–  “Serà possible??!!!… No pot ser!”.

–  “Li passa res, senyor?”.

–  “No, no, senyoreta, no. És que el PSG acaba de fer un gol al Camp Nou quan el Barça anava guanyant 3 a 0. Estava a punt de culminar la remuntada”.

–  “Quin minut del partit és ara?”.

–  “El seixanta-dos … Falta poc més de mitja hora perquè s’acabi, però ja és molt difícil”.

–  “Mai s’ha de perdre la fe”.

–  “Ja, té raó, senyoreta. Perdoni, no serà pas colombiana?”

 

Els accents delaten, perquè formen part de la identitat de les persones. No són una peça de roba que compres en una botiga, ni unes sabates que et poses i et treus cada dia, sinó que els accents formen part del nostre ADN, ens diuen qui som i d’on venim.

 

–  “Sí, per què?”.

–  “Jo, també. Jo soc de Mompox, ja sap, ‘El general en el seu laberint’“.

–  “Sí, Gabriel García Márquez”.

–  “Si no fos pel seu realisme màgic no sé què hagués sigut de mi ni de molts colombians. Trobo tant a faltar la celebració de la Setmana Santa a Mompox… Vostè, senyoreta, d’on és?”.

 

En Carlos estava visiblement entusiasmat. I la Gloria va rebre aquella actitud, que semblava sincera, de molt bon grat.

 

–  “De Villa de Leyva…”

–  “És un poble molt bonic, també. Som afortunats, malgrat tot”.

 

En Carlos va recolzar el cos sobre l’escombra, com Charles Chaplin amb el seu bastó. La Gloria se’l va quedar mirant uns segons abans de preguntar-li:

 

–  “Per què ho diu?”.

 

L’escombriaire va notar que la seva interlocutora s’havia posat una mica a la defensiva, cosa que el va contrariar, ja que no tenia cap intenció de molestar-la, sinó tot el contrari.

 

–  “Perquè podem estar orgullosos dels nostres orígens”.

–  “No, no, ho dic per això que ha dit… Per què ha dit ‘malgrat tot’?”.

 

En Carlos havia volgut evitar el conflicte. De fet, si hagués pogut, hagués rebobinat les seves paraules per evitar dir el que havia pogut molestar la Gloria.

 

–  “No volia ofendre-la, senyoreta. Però, he pensat que dos colombians joves a Barcelona, que no són estudiants, perquè m’atreviria a dir que vostè tampoc ho és, segurament, deuen tenir una biografia difícil al darrere”.

–  “Com sap que no soc estudiant?”.

–  “No és la primera vegada que la veig sortir d’aquells apartaments… No, no, no em malinterpretri, senyoreta. Sempre acostumo a fer la ronda de neteja per aquesta zona a aquesta hora i confesso que no és la primera vegada que l’he vista per aquí”.

–  “Ja, per la seva informació, jo també soc del gremi de la neteja. I la veritat és que m’agradria estudiar cant i tenir el meu propi grup de música algun dia”.

–  “Em sembla perfecte, sempre hem de lluitar per fer realitat els nostres somnis… Així que canta? La veritat és que jo, de moment, no em plantejo res.  Molt bé, doncs, ja compartim orígens i ofici. Per tant, no és difícil pensar que també devem compartir un passat convuls”.

 

La Gloria va sentir-se desarmada, com si un desconegut l’hagués despullada al mig del carrer, simplement, pronunciant quatre paraules. Però, ja no volia sentir-se més com una víctima, així que va decidir contraatacar.

 

–  “Quina és la seva història?”.

 

En certa manera, en Carlos va sentir-se alleugerit quan la Gloria li va formular aquesta pregunta. No és que tingués gaires ganes de rememorar el seu passat més fosc, però, en aquell cas, parlar era sinònim d’esperança. Malgrat el malentès inicial semblava que no estava perduda l’opció de conèixer més bé aquella noia que havia contemplat des de l’anonimat de la nit moltes altres vegades.

 

–  “Em va reclutar la guerrilla quan encara era un adolescent. Bé, se’m van endur a la força durant una excursió de l’escola. Em van ensenyar a utilitzar les armes, em van adoctrinar i vaig estar vivint amb ells durant nou anys… Si no fos perquè llegia García Márquez no sé si ho hagués pogut suportar”.

 

La Gloria va sorprendre’s que en Carlos li expliqués aquell relat amb tanta naturalitat.

 

–  “Va matar algú?”.

–  “Vaig arribar a disparar, però el combat era tant confús que no sé si vaig arribar a matar ningú. Crec que no, perquè disparava amb aquesta intenció. Un dia vaig aconseguir escapar-me del campament amb dos companys. A ells els van enxampar. Jo vaig poder fugir i arribar a Cali, on vaig viure un parell d’anys abans de poder viatjar a Espanya amb un fals visat d’estudiant. Al final, amb l’ajuda d’uns compatriotes, vaig aconseguir aquesta feina d’escombriaire. I aquí estic, netejant els carrers de la ciutat mentre escolto el partit del Barça amb el PSG”.

 

La Gloria va donar-se per satisfeta amb totes aquelles explicacions. En realitat, va com-prendre que en Carlos tenia una necessitat d’obrir-se i, en certa manera, de trobar una ànima bessona.

 

–  “Ho tenen difícil”.

–  “Sí, com jo, però he continuat endavant. I vostè, senyoreta? Què m’explica? Quina és la seva història?… Perdoni, no m’ha de respondre si no vol”.

 

Minut 88 (Neymar marca el 4-1 amb un llançament magistral de falta)

 

–  “Sembla que encara hi ha esperança… Farem una cosa… Si el Barça aconsegueix marcar el cinquè, li explicaré com he arribat fins aquí”.

–  “Fet!”.

 

Minut 90 (Luis Suárez força un penal i Neymar el transforma en el 5-1)

 

–  “Gooolllll! Què em deia?”.

–  “Queden cinc minuts perquè acabi el partit. No sé si em donarà temps d’explicar-li-ho tot”.

–  “Intenti-ho”.

 

La Gloria va somriure. Llavors no va adonar-se’n, però, estava a punt d’explicar-li a un desconegut allò que més la turmentava i, tanmateix, en Carlos, amb la seva sinceritat, havia aconseguit que volgués compartir-ho amb ell.

 

–  “La meva és una història compartida amb altres noies que, com jo, van caure en mans de la prostitució. Van jugar amb els meus somnis de joventut per convertir la meva vida en un infern. I el que més greu em sap és que els meus pares en van ser còmplices”.

 

Minut 95 (Neymar centra la pilota i Sergio Roberto marca el 6-1)

 

–  “No ho celebra, senyor? El Barça ha aconseguit la remuntada. Ha marcat el sisè. No està content? Per què em mira així?”

–  “Senyoreta, li han dit mai que és més bella que la Shakira?”.

 

La Gloria i el Carlos es van abraçar. Ell es va disculpar perquè estava brut i feia olor a escombraries. “És el petó més net que cap home m’ha fet mai”, li va confessar ella mentre contemplava els seus ulls. Van mirar-se durant una bona estona, agafats de la mà, enmig de la plaça de la Llana. Se sentien petards i crits d’alegria de fons. Havia acabat el partit. El Barça havia passat l’eliminatòria contra tots els pronòstics.

Passats els dies, la Gloria i el Carlos van anar a viure junts. Nou mesos més tard van tenir bessonada. Temps després van tornar al seu país durant les vacances de Setmana Santa per gaudir de les celebracions a Mompox. Si bé no se sentien com Simón Bolívar a la novel·la de Gabriel García Márquez, sí que estaven convençuts que havien aconseguit conquerir, per fi, el seu desig per la vida.

Ho advertíem al principi. La nit que el Barça va culminar la remuntada històrica contra el Paris Saint Germain a la Champions amb aquell 6 a 1 al Camp Nou, moltes vides van canviar en 33 minuts o, el que és el mateix, entre el gol del davanter del PSG, Edinson Cavani, i la diana final del blaugrana Sergi Roberto.

Aquesta ha estat la història de sis persones que es van trobar en el camí en els darrers minuts d’aquell partit. Gerard Piqué, defensa del Barça, ja havia augurat que aquella victòria causaria un baby boom. Almenys ens hem imaginat que sis infants van néixer arran d’aquell miracle futbolístic a la ciutat de les estrelles, Barcelona, allà on tots els somnis es poden fer realitat.


Post a Comment