Antònia Colomé

“El dia es va fer nit amb la guerra”


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (retrat)

Antònia Colomé és mare, germana, àvia, besàvia, tieta… Té 93 anys, a punt de complir-ne els 94. “No ho pot dir tothom”, afirma amb orgull. Porta un audiòfon en una orella, malgrat que escolta perfectament el so dels records. El ressò de la memòria històrica la porta -i ens transporta- fins a la seva infantesa i fins a la guerra civil espanyola.

“A casa vivíem molt bé i, quan va esclatar la guerra, ho vam passar molt malament. Passàvem gana, no hi havia diners, tot era fomut. La guerra va ser fatal, se’ns va girar la truita completament”, recorda, tot lamentant-se encara d’aquell passat que té molt present: “Els meus pares tenien tres fills i el menjar escassejava. El meu germà Josep tenia quatre anys i la meva germana Teresina, treze anys. I jo, onze”.

L’Antònia viu a Gavà, on el seu pare, el poeta i escriptor Marian Colomé, dona nom a una de les biblioteques: “Quan va esclatar la guerra, érem a Barcelona. Com que era l’estiu, el 18 de juliol, el meu pare feia vacances i, cada any, com que a ell li agradava molt la capital, hi anàvem. El meu pare ens explicava molta història i, pam!, esclata la guerra aquell dia 18 de juliol de l’any 1936”.

“Nosaltres estàvem a casa de la meva àvia, a la Ronda de la Torrassa. Recordo del primer dia de la guerra, sobretot, la gent al carrer. Nosaltres també hi vam baixar. ‘Diuen que hi haurà una guerra… Que hi haurà una guerra’… Però, la guerra ja havia esclatat, com aquell que diu…”

“La vida va canviar. Tothom deia que hi hauria una guerra i, és clar, jo encara no n’havia passat cap. El nom ‘guerra’ ja és dolent, però no t’ho penses com és fins que ja hi ets a dins. Perquè això va durar fort tres anys. És clar, va ser molt llarg això…”.

L’Antònia rememora aquell temps amb el rostre desencaixat i la mirada perduda. De sobte, els ulls se li obren com taronges només de pensar en la remor dels avions sobrevolant-los de forma amenaçadora: “Jo vaig agafar dos bombardejos molt forts. Un a Gavà i un altre a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Però, en vaig viure d’altres”.

 

Horror a la carretera de Sants

Hi ha escenes més difícils d’oblidar a ulls d’una nena: “El primer dia de la guerra ja hi havia toc de queda, però, a les sis de la tarda, donaven una hora de llibertat, perquè poguessis anar a veure tot el que havia passat. Perquè havien cremat les esglésies i convents… Si ho haguéssiu vist tot allò… Va ser fatal…”

“El meu pare ens portava cada dia a les sis de la tarda a veure-ho tot. Recordo que a la carretera de Sants, als ferros dels tendals hi havia tot de budells penjant. Perquè, quan hi havia bombardeig, a la persona que agafava de ple la bomba… Va ser fatal allò…”

“Aquell 18 de juliol va ser horrorós; de cop se’ns va fer tot negre. El dia se’ns va fer la nit. I se’ns va acabar tota la vida”.

 

Economia de troc i estraperlo

Per mirar de susbsistir millor, l’Antònia recorda com van haver de recórrer a l’economia del troc o bescanvi. Ella, tot i ser una nena, n’era l’encarregada juntament amb la seva germana:

“Nosaltres, a casa nostra de Gavà hi teníem un terreny gran. Un padrí meu ens ho arreglava i hi collíem quatre tomàquets, quatre pabrots, albergínies… I, què fèiem?… Doncs, la meva germana amb una bossa i jo amb una altra i cap a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona, al mercat. Ho fèiem dos cops al mes. Fins allà venia una fornera, que ens portava un pa des de Sant Gervasi i nosaltres li donàvem a canvi una bossa de verduda que collíem a casa. I, en acabat, a la peixatera li donàvem l’altra bossa a canvi d’un paquetet de peix. Ja hi quedàvem: ‘D’aquí quinze dies ens tornem a trobar aquí’”.

Vivien a Gavà, però els contactes els feien a la capital: “A Barcelona anàvem amb el cotxe de línia, d’aquests grocs, que ja funcionaven llavors. Teníem parada a la Plaça d’Espanya, davant del bar La Pansa”.

L’Antònia, amb una memòria envejable, ho repassa tot amb precisió mil·limètrica: “Vet aquí que nosaltres, carregades, anàvem cap a Barcelona per fer aquests intercanvis a la Ronda de Sant Antoni. I, quan acabàvem, tornàvem cap a la Plaça d’Espanya. I… Aquí te quiero ver… Doncs hi fèiem cua llarga estona per poder agafar el cotxe, ja que, primer, hi pujaven els militars, perquè a Gavà hi havia quarter, i, al darrere, si hi quedava lloc, pujava la gent”.

El privilegi dels militars els causava un trasbals afegit a les dues nenes a l’hora de poder tornar a Gavà: “És clar, tu t’havies de quedar allà esperant i esperant que arribés un altre cotxe. Recordo que una vegada portàvem un paquetet d’avellanes cap a casa i, en arribar, ja no ens en quedaven, perquè pel camí la meva germana i jo ens les menjàvem totes de tantes hores corrent per allà”.

“Algun cop la meva germana em deia: ‘va, anem caminant’. I trigàvem quatre hores a arribar a Gavà. La mama ens deia: ‘Passeu sempre per la cuneta’. Pel camí, quan sentíem les sirenes, jo no sabia on ficar-me. El bombardeig em feia molta por. On podíem, ens hi amagàvem”.

 

Un dels dibuixos de l'exposició 'Una infància sota les bombes', a El Born Centre de Cultura i Memòria. / Crèdit: Col·lecció Soley

Un dels dibuixos de l’exposició ‘Una infància sota les bombes’, a El Born Centre de Cultura i Memòria. / Crèdit: Col·lecció Soley

Els bombardejos

L’Antònia recorda amb tot detall els efectes dels bombardeigs. Fins i tot, influïen en la seva indumetària: “Tots els infants teníem lligada una barreta de fusta, perquè, quan bombardegessin, ens la poséssim a la boca. Així, quan tiraven les bombes, no ens rebentarien el timpà”.

“Un dia ens vam trobar que estàvem amb la peixatera amb qui fèiem intercanvis i, tot d’un plegat, comencen a sentir-se les sirenes… ‘Perill de bombardeig!’… Jo ja no sabia on posar-me. Vam sortir del mercat i, la meva germana em diu, cap a dins. ‘I què farem allà?’, vaig preguntar-li jo. ‘Ens posarem a sota de la parada de la peixatera’, em va respondre. I, sí, sí, allà ens hi vam posar”.

“Sentíem ‘boom’, ‘boom’, i la meva germana i jo arraulides a sota de la peixateria. I haig de dir que vam ser honrades, perquè les peixateres i tothom van marxar cap al refugi. Ens hi vam quedar soles i haguéssim pogut agafar tot el peix que haguéssim volgut i fotre el camp. Però no ho vam fer”.

L’Antònia també té molt presents els atacs que patien a Gavà per part de l’aviació de les tropes franquistes. “El bombardeig de Gavà va ser… uf… calla, calla… Resulta que la meva mare em diu: ‘Nena, saps què, anem cap al mercat a veure si hi queden algunes espardenyes’. I, allà on li diuen la placeta del senyor Lluch, sentim… ‘brummm’, ‘brummm, ‘brummmm’… La meva mare em diu: ‘Em sembla que ja els tenim aquí’. I hi passava un noiet, d’uns catorze o quinze anys, i exclama: ‘Si els tenim a sobre!’. I jo que faig així i me’l miro, quan ja ens tiraven les bombes. Quan ho vaig veure, vaig deixar anar la mà de la meva mare i vaig marxar corrent. La mama em cridava: ‘Nena, nena…’. I jo, què coi, jo volia anar cap a casa”.

Per a una nena, el lloc més segur és la seva llar, tal com explica l’Antònia: “Per a mi, el meu refugi era a casa. Allà m’hi arraulia i allò era el meu refugi. Però, no vaig arribar-hi aquell dia, només vaig arribar fins a l’entanc. Allà, hi havia una nena de la qual era molt amiga i hi havia amistat entre els pares. Quan vaig arribar a l’estanc, vaig entrar-hi i no hi vaig veure ningú. De sobte, sento una veu que em deia: ‘Antonieta, vine cap aquí, vine cap aquí’… Estaven amagats a darrere d’un penjador que tenien a l’entrada del menjador… Encara sembla que ho vegi ara mateix… Fins que va acabar el bombardeig”.

“Aquell dia, Gavà se la va carregar, perquè els avions venien a bombardejar la fàbrica de Can Roca, que la van transformar per produir-hi material de guerra”.

“Allà hi treballava el meu pare, a l’oficina. És clar, els avions volien bombardejar la fàbrica”, segueix relatant l’Antònia: “El meu pare era sord i estava al despatx. Tot d’un plegat va aixecar el cap i va pensar: ‘Coi, no hi veig a ningú, no hi veig a ningú’. I va entendre que tothom havia marxat perquè hi havia bombardeig. Va sortir i va anar també cap al refugi”.

“Però, ens la vam carregar. Només se sentia ‘boom’, ‘boom’ i jo que deia ‘tinc por, tinc por’… Aquell bombardeig va ser molt fort, perquè va tocar a Can Roca, però també a les rodalies i va provocar molts morts”.

“A la tarda, amb la meva mare, vam anar a buscar llenya al voltant del cementiri, que van veure que estava obert. Estava ple de tots els morts que hi havia hagut. A un li faltava un braç, a un altre li faltava una cama… Allò va ser horrorós… Recordo que hi havia també la filla del farmacèutic. La noia feia de mestra a Viladecans i hi anava a peu des de Gavà quan els avions la van enxampar a la cuneta de la carretera. Resulta que els pares tenien una farmàcia i aquell home no volia donar medicines. Deia: ‘És que ens deixareu la farmàcia buida’. I, llavors, algú li va suggerir: ‘Val més que les hi doni perquè la seva filla també està ferida’. En realitat, ja estava morta”.

 

Un dels dibuixos de l'exposició 'Una infància sota les bombes', a El Born Centre de Cultura i Memòria. / Crèdit: Col·lecció Soley

Un altre dibuix de l’exposició ‘Una infància sota les bombes’, a El Born Centre de Cultura i Memòria. / Crèdit: Col·lecció Soley

El primer gelat

Per impensable que pugui semblar, l’Antònia també té un record positiu barrejat entre l’horror dels bombardejos.

“Vet aquí que un dia vam anar a Barcelona a fer un bescanvi, com sempre. Agafàvem el metro a Plaça Espanya, baixàvem a Universitat i agafàvem la Ronda de Sant Antoni. Venia amb nosaltres una tieta molt joveneta, que fet i fet tenia més o menys la nostra edat. De cop i volta vam veure una gran cua, amb una gentada. I la meva tieta, com que era molt despresa, ens diu: ‘Nenes, cap allà, anem a veure què hi ha’. Doncs hi havia una gran cua de ‘frigos’”.

“Hi havia una parada de ‘frigos’, és a dir, de gelats, que jo llavors encara no sabia ni què eren els ‘frigos’”.

“La meva tieta ens va dir que féssim cua. I, de cop i volta, se senten les sirenes i ens quedem nosaltres tres soles, allà dretes. I, llavors, va i li diem a la dependenta que ens fes un tall de gelat abans de marxar. Li vam pagar i va fotre el camp. Si haguéssim volgut, els n’haguéssim pogut agafar tots, però tampoc ho vam fer. I allà ens hi vam estar fins que va acabar el bombardeig… Perquè a la ràdio ja t’avisaven quan deien allò de… ‘El bombardeig s’ha acabat, cadascú a casa seva’… Així va ser com vaig menjar el meu primer gelat. Recordo que era de vainilla i xocolata. Ens els vam menjar amb un gust… Va ser el meu primer ‘frigo’”.

 

L’escola durant la guerra

L’Antònia lamenta que aquell conflicte va ser massa llarg: “La guerra semblava que no s’acabava mai”, afirma, encara dolguda, com si li haguessin posat sal en una ferida reoberta. “El meu pare era un home gros, ferm, guapo. Es va quedar en quaranta quilos”, recorda, abans de remarcar: “El pa estava racionat. Gairebé no en menjava i mira que sempre m’ha agradat molt el pa”.

Tot i que estaven obligades a fer gairebé una vida d’adultes a causa de la guerra, les dues germanes també havien de fer activitats pròpies dels infants, com ara anar al col·legi: “A l’escola sempre hi vam anar durant la guerra. Estava oberta i el meu pare ens deia que hi havíem d’anar. Hi anàvem nens i nenes junts. Quan van entrar els Nacionals, en Franco això ho va treure, perquè es veu que era un pecat… Això sí, a l’escola, de menjar, res. Això era gros, eh!… Amb l’edat que teníem…”

“Jo crec que a l’escola no li volien donar importància a la guerra. De vegades, ens feien fer redaccions sobre diversos temes, però no sobre la guerra. Dibuixos sí que en fèiem”.

“Hi vam veure de tot a l’escola, perquè tothom patia gana”.

I és que, quan pensa en l’escola d’aquells anys, l’Antònia es posa la mà a la panxa. La fam és el record més viu que li’n queda: “Com que vam passar molta gana, a casa vam ser molt perjudicats. Quan anàvem amb la meva mare als pagesos per veure si ens podien vendre una col o el que fos, ens deien: ‘Ai, si no tenim ni per a nosaltres, com vols que us en venem res!’. S’ho guardaven tot per a ells. Es feia l’estraperlo”.

Fins i tot, les dues nenes, sovint, feien el que avui dia podríem conèixer com el top manta: “De vegades, a Barcelona, a la parada de metro, ens posàvem amb la meva germana amb un paper a terra i allà ens posàvem a vendre. Hi fèiem algun centimet. En acabat, anàvem al carrer Riego, on hi havia una casa on hi portàvem una bossa de verdures i, a canvi, ens donaven un paquet d’avellanes”.

 

Un dibuix realitzat per un infant el 1938 i que forma part de l'exposició 'Una infància sota les bombes', a El Born Centre de Cultura i Memòria. / Crèdit: Col·lecció Soley

Un dibuix realitzat per Josep Belza, exalumne del grup escolar Lluís Vives el 1938 i que forma part de l’exposició ‘Una infància sota les bombes’, a El Born Centre de Cultura i Memòria. / Crèdit: Josep Belza – Arxiu Contemporani de Barcelona en el Lluís Vives.

La dura postguerra

L’Antònia té també molt viu el moment en què es va donar per acabada la guerra. “Recordo que la ràdio, la ràdio, perquè no n’hi havia encara llavors la televisió, doncs, la ràdio, a cada moment, deia: ‘Hem de donar una bona notícia’. I, cap allà a mitja tarda, ens la donen: ‘La guerra ha acabat’. Òstia, nano, aquell dia, tothom de nou al carrer. Vam sortir tots contents perquè la guerra havia acabat. L’important és que s’havia acabat, no tant si d’un color o d’un altre. La guerra s’havia acabat”.

Però, l’amargor d’aquell passat té unes arrels molt profundes, que tenen a veure amb una infantesa robada per un conflicte causat pels adults: “La postguerra va ser molt dolenta. Molt. Ens va agafar tot a la pitjor edat. Ens faltava menjar i de tot. I és que Espanya va quedar desballestada. No hi havia treball ni res… I nosaltres érem molt joves, en l’edat de lluir i de viure i, al capdavall, no vam poder viure res. Res. I això va ser gros, eh! Molt gros!”.

L’Antònia és una de les moltes nenes i nens que no van poder gaudir de la infància a causa de la guerra civil espanyola. Fins al 31 de març del 2019, es pot veure a El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona l’exposició Una infància sota les bombes, en la qual es pot aprofundir en les conseqüències de totes aquelles infanteses truncades per aquell conflicte armat.


1 Comment

  • Isabel colomé da silva
    Novembre 22, 2018
    reply

    Conmovedor testimoni fet desde el COR i L’ànima dels qui mai no haurien de patir D’aquests horrors, els nens. El testimoni de L’Antònia fa que et tornis a replantejar un cop més aquella maleïda pregunta que diu, “i per què tot això, per què va Servir? Per què les estúpides i maleïdes Guerres? Per QUÈ? Si aprenessim dels nostres Errors… però Lamentablement, no és així. I com si es tractés D’un bucle esgarrifós es torna a repetir un i altre Cop, aquí i arreu del món.

Post a Comment