Ramón Borrás, amb el seu primer i darrer casc de bomber.

“El dia que feia 50 anys vaig salvar la vida a un nadó”


TONI AYALA (textos i fotos)

Ramon Borrás té 67 anys. Es va jubilar el 28 de gener del 2011, quan era sergent dels Bombers de Barcelona. Ocupa el temps lliure com a president de la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, del barri del Poble Sec. Era conegut com ‘Ramon, el llop’. El seu pare, que també es deia Ramon, també va ser bomber.

Després de gairebé quatre dècades de dedicació a la lluita contra el foc, està clar que encara té ben encesa la guspira d’una professió plena de vivències i anècdotes. En Ramon, de jove, va ser la imatge publicitària d’una empresa de seguretat, ha viscut el seu propi ‘colós en flames’ i, fins i tot, un particular encierro quan el va perseguir un toro durant un incendi.

A casa, guarda set cascs de bomber de diferents èpoques, litografies protagonitzades per bombers, cotxets de bomber… Tota una vida que ha girat entorn els Bombers de Barcelona.

 

Es pot dir que et vas jubilar per decret.

“Sí, als 59 anys, perquè va sortir un decret que fixava la jubilació als trenta-cinc anys de servei. I jo ja en portava trenta-sis. Era sergent, destinat al Parc Central, davant de l’Hospital Clínic.Vaig entrar al cos molt jove. El meu pare es va jubilar als 65 anys”.

 

Et ve de família, doncs, això de fer de bomber?

“Una miqueta. Jo jugava a l’equip de voleibol dels Bombers, quan estudiava Electricitat a l’Escola Industrial. Després de la mili, l’any 1974, em vaig quedar sense feina i el meu pare em va engrescar perquè em presentés a una plaça de bomber. Em va dir: ‘què et sembla?’… I, jo li deia: ‘no ho sé’… No ho tenia clar, com si tingués por a fer el ridícul. Però, la veritat és que, al final, m’hi vaig presentar. M’agradava, però em feia una mica de cosa”.

 

Estava clar que el teu pare volia que seguissis la tradició familiar.

“Ha sigut la meva vida. M’hi vaig estar trenta-sis anys, amb uns companys exel·lents i unes vivències molt bones”.

 

Els bombers sou herois? O és una exageració popular molt de pel·lícula?

“Fem la nostra feina, però sí que és veritat que ens hi posem valents. Ho donem tot”.

 

Quina és la situació més difícil que et vas trobar?

“Unes quantes, però hi va haver un incendi especial, el de l’edifici Autopistas de Gal·la Placídia. Tenia vint-i-una plantes”.

 

Un gratacels!… Va ser, doncs, el vostre ‘El colós en flames’?

“Aleshores, l’any 1993, jo era caporal. L’any següent vaig ascendir a sergent. Recordo que va ser un foc molt, molt difícil, perquè van cremar les plantes dinou, vint i vint-i-una. I la veritat és que no ens hi arribava l’aigua, no ens hi arribava. Ens van comunicar que hi havia una família a dalt de tot, a la planta vint-i-una. Hi vam pujar, però no podíem arribar-hi, fins que ens van ordenar baixar perquè el foc ens estava acorralant a la planta dinou. Era un edifici molt gran, amb tres escales, que eren de fusta i obertes. Vam haver de deixar la família allà, tot i que després vam saber que havien pogut sortir. I nosaltres vam baixar com vam poder, deixant les ampolles allà mateix i saltant tres o quatre esglaons entre el foc”.

 

Vas sentir que t’estaves jugant la vida?

“Vaig tenir la sensació de dir ‘ostres, aquí, te l’estàs jugant’. I me l’he jugada vàries vegades, però aquell cop va ser diferent, perquè només teníem una mànega a dalt. El sergent em deia: ‘Deixa-ho… Salta, salta ja!’… Però, vaja, són ancèdotes”.

 

Que ara pots explicar, sortosament…

“Sí. En una altra ocasió sí que vaig estar ben a prop, quan es va incendiar un vaixell ple de bales de cotó. Feia tres o quatre anys que havia entrat a Bombers. Vam anar cap allà, vam obrir una comporta de la bodega de càrrega. Jo duia l’equip respiratori, però no tenia posada la màscara. Llavors, vaig començar a baixar les escales i, de sobte, vaig perdre el coneixement. Per sort, els companys em van agafar a temps, perquè, si no, ja queia avall. Vaig estar una temporada que ho revivia tot al llit quan dormia”.

 

Per tant, la companyonia a Bombers és bàsica?

“Sí. La feina és d’equip. Jo puc ser el sergent, però, si vaig amb un equip, també em puc equivocar. Per tant, totes les opinions són vàlides. Podem entrar per aquí, podem entrar per allà… Quasi tots tenim nocions de paleta, d’electricitat, de mecànic… i cadascú hi aporta el que sap”.

 

Per tant, tu eres l’electricista.

“Sí, fins i tot, vaig fer de formador”.

 

Amb els anys, van entrar les dones al cos de Bombers.

“Sí, amb mi van estar-s’hi dues”.

 

Com va ser treballar per primer cop amb dones bomberes?

“Molt bé. Recordo que la tercera que va entrar era una màquina”.

 

Vas notar cap diferència entre un home bomber i una dona bombera?

“La veritat és que no. Potser si has d’arrossegar a una persona molt corpulenta, però les bomberes també són molt fortes, perquè no paren de preparar-se físicament”.

 

Tu t’hi has trobat?

“Sí, jo vaig atendre la bomba que va esclatar a la botiga de mobles Roche Bobois del carrer Muntaner l’any 1986, quan hi va haver una sèrie d’atacs a empreses franceses. Allà vaig rescatar del foc un home molt, molt gran. Em van ajudar a carregar-lo, la veritat. El vam salvar”.

 

Deu ser una satisfacció quan salves la vida a una persona?

“És clar. Però, el que t’impacta més són els incendis en els quals hi ha canalla. Recordo un foc al carrer Ferlandina. Jo ja venia d’un incendi amb dos cotxes i em van comunicar per la ràdio que havíem d’atendre aquest altre. Hi havia un pis en el qual estava cremant la cuina. Hi vaig entrar el primer per evaluar la situació. Hi vaig fer una ullada. I, de sobte, vaig sentir uns gemecs. Vaig veure una nadó en un bressol, el vaig agafar i me’l vaig posar a dins del jaquetó i vam poder salvar-lo. Això va ser el mateix dia que jo complia cinquanta anys. El dia del meu cinquanta aniversari vaig salvar la vida a un nadó. Per això, quan vaig jubilar-me, em van regalar una escultura d’un bomber amb un bebè als braços”.

 

Se’n recordaven?

“Sí, la meva dona, a qui li ho havia explicat. I això que jo mai he explicat gaires coses de la feina de bomber, perquè també he tingut la desgràcia de trobar-me persones mortes i, també, infants. I amb això quedes tocat”.

 

Deu ser dur…

Al carrer Ample, a les vuit del matí, es va declarar un incendi en un pis molt petit. Cremava molt i molt ràpid. Quan hi vaig entrar, m’hi vaig trobar un nen de sis anys cremat. Però, en faltaven dos, uns bessons, que, al final, els vam trobar també cremats a sobre d’un llit. És una pena… I, quan els hi has de dir als pares… És molt dur, és del més dur de ser bomber”.

 

Potser és la cara més desconeguda de la professió, en la qual no hi pensa ningú quan té la imatge d’un bomber al cap.

“No, és clar. Perquè la convivència al parc de bombers és molt bona, sempre fent bromes… I, quan sortim a un foc i ens passa alguna desgràcia com aquesta, sobretot si hi ha nens pel mig, ens afecta a tots… I no tots tenim la mateixa sort. Recordo un company que s’havia de casar i, en la seva darrera guàrdia, es va electrocutar”.

 

Entens les reivindicacions laborals que puguin tenir els Bombers, sobretot, els de la Generalitat?

“Sí”.

 

I per què els Bombers es posen sempre al davant de les manifestacions?

“Sempre. Recordo que, l’any 1975, ens van militaritzar i anàvem cada dia de manifestació. Vam fer una tancada i tot. Els Bombers sempre s’han posat al davant. És una professió de servei públic i, quan entres al cos, ets valent per a tot i tens sensibilitat per ajudar als altres, tot i que cadascú és com és. Jo, almenys, intento sempre ajudar”.

 

Tindràs alguna anècdota divertida, oi?

“Hi va haver un incendi de matinada i, un cop a fora, ens vam adonar que ens faltava un company bomber. De cop i volta, quan ja estàvem quasi apagant el foc, veiem al bomber que venia corrent. No havia sentit la sirena i vam marxar sense ell. Quan va arribar, estava exhaust… També recordo l’època en què encara hi havia vaqueries. Vam anar-hi a un incendi i ens hi vam trobar amb totes les vaques, que sortien, però també hi havia un toro, que ens va perseguir”.


Post a Comment