Carles Vallejo, a la seu de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme.

“Poca broma amb el Franquisme o el Feixisme”


TONI AYALA (textos i fotos)

Carles Vallejo, 68 anys, presideix l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. De família republicana, ell va patir la repressió franquista, igual que el seu pare, Juan José Vallejo, l’havia sofert abans. “Jo soc d’una família del que en deien ‘los perdedores de la guerra’”, descriu, mentre es grata la barba de forma pausada i reflexiva.

“En acabar la guerra, al meu pare, com a molts d’altres, el van detenir, va estar a camps de concentració i va ser condemnat a mort, però va tenir, entre cometes, sort, perquè no el van arribar a afusellar”, recorda en Carles, relatant una història de repressió compartida per molts altres espanyols. Al seu despatx, hi ha un mapa de Catalunya que recorda la lluita dels maquis. “I, un cop va ser alliberat, ja no podia tornar a Madrid, la seva ciutat, i es va jugar a cara o creu anar a Bilbao o a Barcelona. I li va sortir Barcelona, on va poder refer la seva vida, però com un perdedor. Entre els represaliats s’ajudaven i així se’n va poder sortir. Va conèixer la meva mare i es van establir al Poblenou”.

Per tant, vostè va seguir l’ideari familiar de lluita antifranquista.

“Sí, perquè la meva mare era també d’una família republicana. El pare era socialista i el germà de la CNT. Per tant, també eren republicans, com moltes altres famílies que van quedar excloses pel Franquisme, però van haver d’espavilar-se i tirar endavant. El pare de la meva mare va ser depurat, simplement, per ser de la UGT i socialista. Era treballador del Port i el van fer fora, com a la majoria de republicans, que els van acomiadar de les seves empreses per posar als afins franquistes”.

Entenc que ningú a la seva família va voler oblidar tot el que havia passat?

“No, perquè a la meva família hi va haver transmissió oral. En moltes altres famílies va imperar el silenci. Estaven aterrits. La majoria estaven atemorits per la por de la repressió que van patir i no volien que els seus fills patissin el mateix i no els hi van explicar res. No va ser el meu cas. Els meus pares m’explicaven amb naturalitat el seu passat. I això em va influenciar en les meves idees. Vaig ser conscient que hi havia una situació d’injustícia, que no podia dir el que pensava, perquè era una Dictadura, i això em va implicar a lluitar contra aquella injustícia”.

Com va ser la vostra mobilització durant els darrers anys del Franquisme?

“Amb això hi ha un cert tòpic. Es parla de què el Franquisme ja no era llavors una Dictadura, sinó una Dictablanda i, això, ho podran dir els que no els hi van fer res, perquè als que ens van tancar a la presó, torturar i afusellar… de Dictablanda, res. Fins a l’any 1975, a la mort del dictador, i durant el primer any que encara era de continuïtat del Franquisme, de Dictablanda, res de res. Això és un tòpic que volen donar a conèixer sectors revisionistes d’historiadors que volen rentar la cara del Franquisme. El feixisme va ser feixisme fins al final”.

Per què hi hauria aquest interès?

“Per emblanquinar el Franquisme?”.

Sí.

“Doncs, perquè n’hi ha molts protagonistes d’aquella Dictadura que encara són vius. Cada cop n’hi ha menys, perquè és llei de vida, però encara en queden, com l’exgovernador civil de Barcelona. Hi ha jerarques del Franquisme i els seus fills que volen maquillar aquella Dictadura”.

N’hi hauria alguna raó més?

“Sí, estem assistint a una involució social i política a Europa i a Espanya”.

En el darrer número de la vostra revista, Catalunya Resistent, assegureu que “un fantasma recorre Europa”.

“És veritat. Sembla que no haguem après les lliçons de la Història. Espero que no es repeteixi, com va succeir als anys 20 i 30 amb el naixement del feixisme i el nazisme, però, desgraciadament, amb una altra cara, està renaixent aquesta intolerància, aquesta xenofòbia i aquest racisme de trobar en els altres els propis dimonis. Als anys 30 van ser els jueus, però ara són els immigrants. Davant d’una situació també de crisi social i econòmica, hi ha un sector de la població que cerca ‘salvadors de la pàtria’. I és al que estem assistint”.

Reneix el feixisme?

“Amb altres connotacions, perquè la Història mai no es repeteix igual. Amb una altra cara, però els símptomes són els mateixos: sectors de la societat que se senten insegurs i que busquen la seguretat, entre cometes, en líders que carreguen els problemes en els altres. Sempre és la mateixa història”.

Ara hem vist com un partit considerat d’ultradreta ha aconseguit una representació important al Parlament andalús.

“És, realment, molt greu i preocupant. Els demòcrates i els que sabem el que és la Dictadura i el Feixisme, perquè ho hem viscut, hem d’estar amatents. Aquesta és la tasca de memòria de les associacions com la nostra, perquè puguem saber el que allò va ser i va significar. Per això, tenim aquesta preocupació pel fet que es vulgui maquillar la Història o que se li vulgui donar una cara amable al que va ser una Dictadura feixista… perquè, després, passa el que passa. En el passat hi va haver el crack de Wall Street o la hiperinflació alemanya i, ara, aquí, tenim uns alts índexs d’atur. Per tant, els governants han de donar resposta a aquests problemes socials o serà el caldo de cultiu per aquests ‘salvadors de la pàtria’, que enganyen a la societat fent veure que tenen solucions màgiques, tancant-se amb nacionalismes reaccionaris i de curta volada tot fent veure que els problemes vénen de fora”.

Ara bé, a Catalunya, hi ha un xoc de nacionalismes, l’espanyol i el català?

“No podem comparar una cosa amb l’altra, perquè, històricament, Catalunya -sota la dictadura de Primo de Rivera i sota el Franquisme- ha estat coartada en les seves llibertats culturals i en la seva personalitat. Una de les preocupacions de l’antifranquisme i, per tant, dels demòcrates, ha estat sempre la defensa dels drets nacionals dels pobles, no només de Catalunya. Això forma part de la cultura democràtica, és a dir, respectar la diversitat, cosa que no passa amb els règims autoritaris o feixistes”.

I en un context com l’actual?

“Dins d’aquest context, no fem cap favor als demòcrates de l’Estat exacerbant el xoc polític, perquè, de retruc, ens repercuteix a nosaltres i en l’ascens dels partits d’ultradreta el lema dels quals és ‘la unidad de la patria’. Per tant, els demòcrates catalans hauríem de ser més intel·ligents per tal de buscar no adversaris, sinó aliats, a nivell de l’Estat i dels governs progressistes i d’esquerres. I, d’alguna manera, de la mateixa forma que hem tingut paciència històrica, hem de seguir mantenint-la i no que se’ns emporti el voluntarisme davant de la realitat”.

I què cal, doncs?

“Per canviar la realitat requereix una gran dosi d’intel·ligència, de paciència històrica i, sobretot, de suports i aliats. Exacerbant el xoc, que és el que està passant actualment, el que fem és anar enrere”.

Ara s’han celebrat 40 anys de la Constitució espanyola, però el context d’ascens de la ultradreta, per un costat, i les tensions Catalunya-Espanya, per l’altre, demostren que l’anomenada Transició espanyola es va fer en fals?

“En primer lloc, s’han de contextualitzar les coses en el seu moment històric. És a dir, no podem jutjar o analitzar la Transició i la Constitució amb els ulls d’ara. Ens hem de situar en el moment històric en el que es va donar. I la realitat és que l’oposició al Franquisme, els demòcrates, no vam tenir prou força per trencar amb la Dictadura. No hi va haver la correlació de forces que vam intentar impulsar aquells que vam ser opositors al Franquisme. La immensa part de la societat espanyola va ser, desgraciadament, passiva al Franquisme. De forma legítima, una part volia sobreviure del daltabaix que va ser la guerra i la derrota. Volien sobreviure sense patir més repressió. I una altra part de la societat era còmplice del Franquisme. Un 40 per cent en va treure profit, perquè van denunciar veïns o bé perquè havien donat suport al cop d’Estat i van aconseguir la immensa majoria dels llocs de treball, a Falange, al Sindicat Vertical, als Ministeris… Cobrien els llocs de tots els republicans que van depurar. Desgraciadament, va ser només una minoria la que va tenir els nassos d’enfrontar-se a la Dictadura. Això és així. Malgrat això, es va aconseguir a finals dels 60 i 70 una mobilització, amb un preu molt alt, sobretot, dels sectors obrers. El gruix de la lluita antifranquista van ser els treballadors, la classe obrera, que va fer vagues i es va mobilitzar. Després, també, els estudiants i, també, un sector dels professionals. I, molt al final, un sector de l’Església. Però, tot plegat, no va suposar una correlació de forces suficients com per trencar”.

Per tant?

“Doncs que la Transició és fruit de la correlació de forces. Deia Vázquez Montalbán que va ser fruit d’“una correlación de debilidades”. I, en part, té raó. El Franquisme, que volia perdurar després de la mort de Franco, qui malauradament va morir al llit, no ho va aconseguir i, fruit de les mobilitzacions, es va aconseguir la Constitució. Per als hereus del Franquisme va ser una traïció, ja que ells no la volien. Ells volien continuar sense els partits legalitzats, sense els sindicats legalitzats i mantenint els privilegis. No ho van aconseguir. La Constitució era i és homologable a la de la majoria de països europeus. No és una Constitució ni millor ni pitjor que d’altres d’Europa. Per tant, no és la font dels nostres mals, ans el contrari. Per exemple, el sistema d’autonomies és un dels més descentralitzats d’Europa. Estan legalitzats els partits i els sindicats. Evidentment, haguéssim volgut alguna cosa més, però va ser el resultat de la correlació de forces i, també, del resultat de les forces electorals. No cal oblidar que les primeres eleccions democràtiques les va guanyar el partit hereu del Franquisme, la UCD, també a Catalunya. Per tant, després d’acabar amb els residus de la Dictadura, a l’Espanya democràtica van seguir guanyant els hereus del Franquisme. Després ja va canviar, oi?”.

Però, 40 anys després, encara ens trobem que és molt difícil treure el cos de Franco del Valle de los Caídos, per posar un exemple?

“Sí… I veiem quin ha estat el resultat electoral a Andalusia. No és cap casualitat. Què és el PP? Representa els sectors socials que no es declaren franquistes obertament, però que no són antifranquistes. Se senten d’alguna manera representants, entre cometes, del patrimoni que va representar el passat de l’Espanya franquista. I fan servir tots els tripijocs legals per evitar el que és una vergonya internacional. Sobretot han sigut les entitats memorialistes les que s’han batut per evidenciar aquests anacronismes o contradiccions. I, finalment, sembla que el Govern socialista ho està intentant. Esperem que ho aconsegueixi”.

Per tant, després de tot aquest temps encara té sentit mantenir una associació com la vostra.

“I com moltes altres, com ara les associacions que lluiten per les exhumacions dels desapareguts, que és una altra vergonya històrica. Però hem de ser conscients que la Transició, fruit d’aquesta correlació de debilitats, no va trencar amb el passat a nivell dels aparells de l’Estat. A nivell constitucional, sí. La Constitució és un trencament amb l’ordenament jurídic anterior, això està claríssim. Però van continuar els funcionaris de tot l’aparell franquista i això crea una rèmora que encara arrosseguem. Posen els entrebancs que poden per eliminar de l’espai públic tot aquest passat feixista”.

La vostra associació és d’expresos polítics del Franquisme i, ara, estem veient que, des d’alguns sectors, es parla de ‘presos polítics’.

“Nosaltres ens anomenem ‘del Franquisme’ perquè alguns expresos de la República es volien afiliar també i, després, també volíem deixar ben clar que no estaven dins de la nostra raó de ser tampoc els presos per terrorisme, d’ETA o els GRAPO. Nosaltres, en el moment que hi ha uns instruments democràtics, no admetem l’ús de la violència”. 

Sí, però, pel que fa al context actual?

“Aquí també s’ha d’anar amb molta cura i contextualitzar les coses molt bé. No compartim la presó de les persones que estan empresonades pels temes del setembre del 2017 i aquesta anada endavant que es va fer llavors, però el risc que tenim és que s’equiparin les situacions dels presos polítics del Franquisme i el món actual. Això és una de les coses que hem d’intentar explicar molt bé. I és que no s’han de banalitzar les coses. No estem en una situació de feixisme, sinó en una involució política amb reaccions també autoritàries, com la Ley Mordaza o d’altres que van fer el govern de Rajoy i d’altres, però estem en una Democràcia. I hi ha un estat de Dret. I, si tu et saltes la legislació, en qualsevol país democràtic, això té conseqüències”.

Llavors?

“Em sap greu la ingenuïtat o la manca de visió de les persones que han encapçalat el Procés. Des del primer moment es veia que això tindria conseqüències i que acabarien a la presó. No sé si n’eren conscients de què això podria arribar a passar. No sé si és per l’experiència de lluita de tants anys en situacions tant adverses i complicades que veus les coses amb una certa prudència o intel·ligència a l’hora de plantejar-te les correlacions de força i el context internacional i polític… Malgrat que no comparteixo que estiguin empresonats, no podem fer equiparacions fàcils, perquè hi ha sectors de la societat que es pensaran que si això és feixisme, doncs que el feixisme tampoc és tant bèstia. I els que hem viscut el Feixisme sabem quina és la diferència i la diferència és brutal. No té cap mena de comparació de com vam patir la repressió durant el Franquisme al que avui estem vivint”.

La principal imatge de repressió actual que s’esgrimeix és la de l’1 d’Octubre del 2017.

“En la nostra època, això acabava a trets”.

Per tant, fins i tot amb això hem millorat?

“Evidentment. Malgrat saber què és la repressió policial, com l’altre dia a Sabadell o Terrassa, forma part de les mobilitzacions. Jo he fet moltes vagues i mobilitzacions i aquesta represessió policial de l’1 d’Octubre l’hem patit a les fàbriques, ens han apallissat la policia democràtica i els Mossos… Potser és cert que llavors no es feia tant evident. Com que afectava només a un sector de la societat… Per exemple, la represssió contra els estudiants pel Pla de Bolonya o el desallotjament de la Plaça Catalunya amb el 15-M… El que vull dir és que aquesta repressió l’hem patit en diferents moments d’ençà que tenim Democràcia… Evidentment, l’1 d’Octubre va ser un despropòsit, com també ho va ser la repressió a Plaça Catalunya pel 15-M o a la Via Laietana amb el Pla Bolonya o el presidi al Parlament…”

Sembla, doncs, que a nivell pedagògic de memòria històrica encara cal fer molta feina.

“Sí, a nivell de lleis de memòria històrica. A Catalunya, estem molt avançats en aquest aspecte. Però, és clar, a part de la llei, també depèn tot plegat de les correlacions de forces que hi hagi als ajuntaments o a les comunitats autònomes. Per exemple, treure els símbols franquistes dels espais públics. A Catalunya, en queda ben poc ja, però a d’altres llocs encara n’hi ha. I, desgraciadament, a Andalusia, ara assistirem a l’anul·lació de la llei de memòria històrica. És molt bèstia i molt trist, perquè Andalusia és la comunitat autònoma que més repressió ha patit de tot Espanya i on hi ha més fosses. Però, una cosa és l’àmbit legislatiu i l’altre la dotació de mitjans per poder actuar, per exemple, en les exhumacions de les fosses. Fins ara, tot s’ha pagat a través de les associacions o el voluntariat, quan és un deure de l’Administració. I, finalment, on falla tot plegat és en l’ambit de l’educació. Si a les escoles no s’explica el nostre passat o es camufla, llavors, no hi ha transmissió de la memòria històrica”.

La llei catalana de reparació jurídica de les víctimes del fraquisme té 70.000 causes.

“Sí, això són els tribunals militars. Va ser una proposta de llei per a la nul·litat de les causes, que va aprovar l’any passat el Parlament de Catalunya. Va ser una sorpresa perquè es va aprovar per unanimitat. El que passa és que això només es refereix als judicis militars que es van fer a Catalunya, però no inclouen els judicis que es van fer fora d’aquí. Per exemple, no contemplen els del Tribunal d’Ordre Públic. Els tribunals militars van ser l’instrument de repressió als anys 40 i 50 i part dels 60. A partir del 1964, els tribunals militars feien els judicis per terrorisme o violència armada, mentre que els d’Ordre Públic feien els judicis d’oposició al Franquisme, com ara associació o propaganda. A mi, per exemple, em van condemnar a Madrid. Jo no estic entre aquests 70.000 de la llei catalana. Hi ha milers i milers de catalans que van ser condemnats a Madrid.

Per què el van condemnar? Per què vostè va ingressar a CCOO en la clandestinitat l’any 1969, oi?

“Per associació, per organització, per propaganda, és a dir, per fer el que habitualment es pot fer ara, sobretot, a nivell sindical, que era l’àmbit en què jo em movia. Sumant causes jo vaig tenir una petició fiscal de més de 20 anys de presó. Per això dic que poca broma amb el que és el Franquisme o el Feixisme. A mi em van acusar per haver-me reunit, per organitzar un sindicat, per imprimir i repartir fulls o per reivindicar millores laborals i fer vaga. Aquests van ser els meus delictes i tot plegat eren 20 anys de presó, a banda de l’acomiadament de la feina, l’empresonament i la tortura. Així que poca broma. Llavors no hi havia res legal tret del partit únic del Règim, la Falange, i el Sindicat Únic, a banda de les associacions vinculades a l’Església. Tota la resta estava prohibit”.


Post a Comment