La Sagrada Família, en flames, al relat 'La Plaga'

La Plaga


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

El Jon i la Tània eren els Elegits. Quan van néixer ningú els va advertir que formarien part de l’anomenat Grup dels 100. Tot i que no eren bessons, sí que havien nascut a la mateixa hora. No havien conegut ni els seus pares ni ningú més. Estaven sols. O, almenys, això és el que sospitaven, perquè no sabien que hi havia noranta-vuit infants més com ells al planeta.

Tots tenien vuit anys. No sabien què era un adult i, des de ben petits, sempre havien estat al càrrec de robots i màquines per ordre del darrer Govern Mundial provisional.

Vivien en el pis més alt d’un gratacels de l’Eixample, que les autoritats havien construït a correcuita en el mateix solar on, anys enrere, s’havia alçat la Sagrada Família. El famós edifici d’Antoni Gaudí havia estat completament destruït per una torba humana totalment descontrolada, que l’havia reduït a cendres.

La Humanitat havia viscut amb desesperació la fi de la vida.

La Plaga va agafar a tothom desprevingut. Ni l’Organització Mundial de la Salut ni tots els científics junts de les millors universitats van poder trobar a temps una vacuna que frenés l’avanç imparable d’aquella malaltia. Molts parlaven d’una maledicció. Alguns -la majoria- creien que era un càstig diví. Per això, van cremar totes les esglésies, mesquites i temples de tot tipus que hi havia arreu. D’altres, intentaven trobar una explicació racional a aquella mena d’infecció que estava acabant amb totes les persones en un temps rècord.

Les principals potències van intentar formar un gabinet d’emergència conjunt, però va durar quatre dies. Les desavinences entre Rússia, els Estats Units i la Xina per veure qui liderava la coalició van acabar per trencar totes les relacions. A Europa, els països del bloc de la Unió Europea tampoc van aconseguir treballar en la mateixa direcció.

Àfrica, la solució

Finalment, la solució va arribar del continent africà. Ja era massa tard per a la immensa majoria de la població, però no per a un petit grup d’infants, que eren els darrers a néixer.

La Plaga va estendre’s de forma tan sigilosa com ràpida. Primer, es va declarar a Oceania i es va escampar per tot el món en poques hores. Ningú sabia d’on havia sorgit. Les teories racistes apuntaven que havien sigut els aborígens australians, que havien fet algun tipus de conjur a l’Urulu com a venjança per totes les penalitats que havia causat l’home blanc al seu poble al llarg dels anys. Però, tot allò no tenia cap base científica. De fet, no tenia ni cap ni peus, entre d’altres coses, perquè la comunitat aborigen també va caure víctima de la Plaga.

D’altres asseguraven que havien estat els nord-coreans, que, en el seu afany per crear armes de destrucció massiva, havien aconseguit elaborar un virus superpotent, capaç d’arribar a qualsevol racó de la Terra. Però, quan es van filtrar les imatges del líder suprem de Corea del Nord, Kim Jong-un, víctima de la malaltia, l’atenció de la conspiració es va centrar ara en l’ISIS.

Estat Islàmic va respondre amb una sèrie de vídeos penjats a Youtube, en els quals es veien desenes de membres del Daesh agonitzant per la mateixa infecció que estava acabant amb la resta del planeta.

L’enemic invisible

El Món estava desconcertat. No hi havia cap enemic visible a qui combatre. Tots els països i totes les faccions en conflicte patien la mateixa Plaga, que, en poc més d’una setmana, havia acabat amb més de la meitat de la població mundial.

La primera família que va advertir les autoritats sobre els símptomes d’aquella estranya afecció va ser una parella de Sidney.

Era un diumenge al matí. El sol es filtrava pels finestrals del seu apartament amb vistes a la badia i a l’edifici de l’Òpera, on, la nit anterior, havien assistit a una magnífica representació de La Traviata. Primer va llevar-se ella. Va contemplar les esplèndides vistes de les que podia gaudir des de l’habitació. Va sentir-se reconfortada. Notava l’escalfor dels raigs del sol sobre la cara. Se li escolaven pels forats del nas i li omplien el cos de calor.

Era feliç. No hi havia cap dubte. Vivia amb un home a qui estimava i que l’estimava. Tots dos tenien una bona feina i molt de temps de lleure per gaudir l’un de l’altre. Sí, era feliç. Però, tota aquella felicitat es va veure alterada quan va observar el seu reflex a través d’un d’aquells grans finestrals. No podia ser veritat. Va girar-se per buscar la complicitat del seu xicot, però continuava dormint, completament tapat pel llençol. Va tornar a mirar el seu reflex i, tot seguit, va repassar totes i cadascuna de les extremitats del seu cos. En aquell moment, va sentir una por tant pregona que va esmicolar per complet el sentiment de felicitat que semblava haver-la envaït pocs segons abans de saber que estava sent víctima de la Plaga.

Horroritzada, va fer un esglai, que, a banda de ser una mostra del terror més absolut que s’havia apoderat d’ella, també va ser una senyal d’alerta i auxili per a la seva parella.

-“Dylan! Dylan!”… Va començar a cridar amb una veu entretallada, que ni tan sols li era ja reconeixible.

El noi va aixecar-se del llit fent un salt. I, quan va deixar el seu cos al descobert -tot enretirant de forma brusca el llençol que el cobria- tots dos van quedar-se bocabadats. Ella l’havia vist a ell i ell l’havia vista a ella. Ella pensava que ell ja no semblava ell i ell pensava que ella ja no semblava ella. Ella es preguntava com era possible que ell hagués acabat així i ell es preguntava com era possible que ella hagués acabat així. Ella era conscient del que li havia passat, perquè havia vist el seu reflex sobre el finestral, i també ella era conscient del que li havia passat a ell, perquè el tenia al davant. Però, ell, si bé era conscient del que li havia passat a ella, perquè la tenia al davant, encara no era conscient que allò mateix li havia passat també a ell, perquè encara no havia vist el seu reflex a cap finestral o a cap mirall.

-“Què t’ha passat?”, va encertar a dir-li, finalment, en D-lan a la seva xicota.

Després d’uns segons d’indecisió, en què les llàgrimes ja devallaven per les seves galtes com una cascada enmig de la selva, la noia va intentar trobar la serenor per respondre-li.

“El… el… el….” -La veu li tremolava, de fet, tot el cos era un mateix espasme d’horror– “El… el… el… ma… ma… mateix… que… que… que…. a… a… tu…”.

Quan, per fi, va acabar la frase, en Dylan, va mirar-se les mans, els braços, les cames, els peus… Els calçotets, amb els quals havia dormit, li anaven grans, molt grans, moltíssim. Ja no podia reconéixer les seves mans, ni els seus braços, ni les cames, ni els peus, ni tenia pèls al pit… En Dylan no només havia rejovenit com a mínim vint anys, sinó que també havia empetitit, com si el seu cos hagués patit una regressió en el temps.

Els símptomes de la Plaga

Conservava la ment d’un adult, però, en canvi, tornava a tenir el cos d’un nen. I el mateix li havia passata ella. Tots dos es van abraçar sobre el llit. Tres dies després, van morir en habitacions separades d’un hospital de Sidney, que no tenia finestrals ni vistes a la badia ni a l’edifici de l’Òpera. Els havien posat en quarentena, igual que als primers centenars de persones que, com ells, van ser víctimes de la Plaga.

L’origen de la malaltia encara avui és una incògnita. Durant els primers dies de contagi, les autoritats van recomenar a tota la població que s’estés reclosa a casa seva. Es va prohibir el trànsit de vehicles, totes les empreses van tancar, només treballaven els funcionaris públics i tots per intentar apaivagar els estralls d’aquella malaltia. També es va permetre la feina dels mitjans de comunicació, però no tots, sinó només aquells que controlaven els governs.

Abans que fracassés la Gran Coalició liderada per Rússia, els Estats Units i la Xina, es va intentar donar un missatge unitari al món sobre el que estava passant i sobre els esforços que s’estaven fent per trobar-hi una solució al més aviat possible. Tots els aeroports van tancar, tampoc es podia viatjar en vaixell ni en tren. Ningú no podia tenir contacte amb ningú que no fos del seu nuncli familiar més tancat i proper. Aquells que desafiaven aquell toc de queda permanent i mundial eren abatuts a trets pels carrers. Però, tot aquell control no va servir de res quan la Gran Coalició es va trencar un cop tothom va assumir que no es podia fer res per aturar l’avanç d’aquella Plaga.

Va ser llavors quan es van produir tot tipus de saquejos i la crema de tots els temples. Ciutats senceres van desaparèixer del mapa. Hi havia qui es refugiava al camp o qui vivia al clavegueram o en búnquers, pensant que així podria sobreviure a la infecció. Tothom es preguntava per què als animals no els hi passava res, per què només era a les persones. Es van dur a terme experiments amb cèl·lules animals per intentar trobar una vacuna, però la malaltia va avançar tant i tant ràpid que res no va poder aturar-la.

Majors de 16 anys

Els símptomes eren ben clars. El virus afectava als adults, només a les persones majors de 16 anys. Si eres més vell, més dies podies viure, perquè la malaltia provocava en el cos humà una regressió constant. Les persones anaven fent-se cada cop més i més joves i cada cop més i més petites, fins que arribaven a un estat semblant al dels nadons i, de cop i volta, desapareixien, és a dir, es desintegraven. Per això, els més ancians eren els que duraven més dies.

Hi havia rumors que apuntaven que hi havia hagut algú que havia aconseguit sobreviure un mes. La majoria morien als tres dies o a la setmana. Algunes persones, independentment de la seva edat, aconseguien contenir l’avanç del virus durant més dies. Es van començar a fer estudis sobre aquesta qüestió, però, com que els científics duraven pocs dies vius, era impossible que cap investigació arribés a bon port.

El més terrible de la malaltia és que, si bé el cos rejovenia i s’empetitia, el cervell continuava pensant i actuant com un adult, amb la qual cosa les persones eren plenament conscients de tot el procés fins a la mort. Per això, el nombre de suïcidis es va disparar tant en tant pocs dies.

Finalment, un científic kenyià de 100 anys va aconseguir trobar el temps i la saviesa per entendre aquella malaltia i buscar una solució per garantir almenys la mínima continuïtat de la Humanitat.

Es deia Titus Kiplagat i havia sonat durant molts anys per al Premi Nobel. Quan es va declarar la Plaga ja era un ancià centenari i estava a les portes de la mort. Per a ell, en certa manera, va ser una benedicció inesperada tornar a sentir-se jove i poder conservar el seu cap intacte.

Quan en Titus va fer pública la seva teoria sobre la Plaga i va ser acceptada per la comunitat internacional, va demanar a tots els científics majors de 90 anys que treballessin amb ell a Nairobi. L’OMS ho va organitzar tot.

Segons Kiplagat, el virus només atacava als adults, perquè només afectava a aquelles persones que tenien pensaments d’adults. I ho feia de forma que no feia distinció entre bons i mals pensaments, perquè la malaltia no tenia cap poder diví ni de justícia global, sinó que havia sorgit com un càstig comú per a tota la Humanitat.

La raó per la qual algunes persones resistien alguns dies més no era moral, sinó que simplement s’associava a alguna disfunció en el creixement que havien patit en algun moment de la seva vida, especialment, en el pas de la infància a l’etapa adulta.

Infants científics

El primer que va ordenar Titus, seguint la lògica, és que les nenes i els nens d’entre 12 i 16 anys que tinguessin un coeficient intel·lectual fora del comú, fossin instruïts per tal de poder traspassar els coneixements de la Huma-nitat als darrers infants que nasquessin al món.

La malaltia havia atacat amb tanta virulència i rapidesa que moltes dones embarassades havien mort abans de poder donar allum. Només aquelles que estaven a punt de parir van aconseguir portar al món els darrers humans. De tots ells només van aconseguir sobreviure 100 nenes i nens. El Jon i la Tània eren especials, perquè van ser els últims i, alhora, els primers que no van tenir cap relació amb cap altra persona, cosa que donava esperances que poguessin fer-se grans sense ser víctimes de la Plaga.

L’equip del doctor Titus Kiplagat va instruir més de 50.000 infants d’arreu del món en un temps rècord. Mig centenar d’ells havien de fer-se càrrec de les seves investigacions quan ells ja no hi fossin. Però, els científics van cometre un error de càlcul. Van donar una responsabilitat d’adult a tots els infants, amb la qual cosa els van convertir en adults abans, tot escurçant-los encara més els anys d’infància.

Aquest fet va provocar que l’edat enquè es manifestava el virus baixés de seguida dels 16 als 12 anys.

Va ser llavors quan el doctor Kiplagat, ja agonitzant, va ordenar als darrers membres del seu equip que els dos últims infants que havien nascut -en aquest cas, el Jon i la Tània- no tinguessin mai cap contacte amb cap persona i que iniciessin el camí de la vida ells sols, sense la influència de cap adult. Per als altres noranta-vuit membres del Grup dels 100 ja era massa tard, perquè havien conegut persones més grans que ells i van acabar patint els efectes del virus.

El Jon i la Tània eren molt curiosos. Sempre estaven fent preguntes als dos robots que els cuidaven i que els vigilaven les 24 hores del dia. Tenien un telescopi amb el qual observaven les estrelles cada nit. També espiaven la ciutat deserta des de les alçades del gratacels que s’havia convertit en la seva llar i, potser, en la seva presó.

Sempre els havien advertit que era millor que no sortissin de l’edifici, que, a fora, hi havia hagut una terrible malaltia que havia acabat amb tothom. Ells interrogaven contínuament als robots. Volien saber si hi havia algú més allà fora o en algun dels pisos que hi havia a les plantes de baix. En realitat, no hi havia més apartaments. Ells vivien a l’àtic, on només s’accedia per un ascensor automatitzat -sempre controlat pels robots- i l’elevador anava de dalt a baix, sense necessitat d’aturar-se a cap altre pis, ja que l’edifici només tenia el vestíbul a baix de tot i un àtic, a dalt de tot. Entre mig, no hi havia cap altra dependència.

Hi havia un equip de robots que s’encarregava d’enviar-los el menjar cada dia per l’ascensor. Els primers anys, el Jon i la Tània només jugaven. I no es feien preguntes sobre res. Passaven les hores junts, rient i divertint-se, sense ser conscients de res, simplement, sentint-se vius, infants. Tot va canviar quan els robots els van començar a donar lliçons sobre tot tipus de matèries. Ara bé, si bé els van ensenyar a llegir i a escriure, els van assegurar que ja no existien llibres al món. Tampoc podien veure pel·lícules ni podien aprendre Història.

Aquells robots estaven perfectament ensinistrats per aconseguir que el Jon i la Tània fossin uns infants “cultes ignorants”.

Però, quan van fer els vuits anys, van començar les preguntes.A mesura que el seu cervell s’anava desenvolupant notaven que necessitava ser alimen-tat amb més coneixement i amb més experiències.

Ganes de llibertat

La conducta del Jon va canviar. Ja no era aquell nen jovial i atent amb la Tània. Estava contínuament neguitós. Sense saber-ho, els robots li subministraven sedants amb la beguda per intentar frenar les seves ànsies de veure món, però la ment del Jon estava totalment desfermada.

Els robots estaven programats per evitar que els dos infants arribessin a sentir-se mai adults, però, dia rere dia, en Jon va continuar maquinant la manera de fugir i sortir a l’exterior. Va estudiar al detall la forma d’actuar dels robots i va memoritzar tots els horaris en què l’ascensor funcionava: quan pujava i quan baixava.

Entre les moltes mesures de seguretat de l’edifici, va adonar-se que l’elevador tenia un sistema de control de pes, de tal forma que si detectava una massa superior a la programada, automàticament, s’aturava. En Jon va comprendre llavors que l’únic moment en què podien provar d’escapar era el dia que rebien el major carregament de queviures. L’ascensor sempre baixava llavors ple de deixalles.

Una nit va escriure d’amagat una nota a la Tània i tots dos van trobar-se al lavabo. Ho havien de fer de forma molt sigilosa perquè els robots, tot i que estaven en repòs, tenien sempre actiu un detector de moviments. A més, l’apartament tenia càmeres, que eren controlades per un altre equip de màquines que operaven des del vestíbul.

L’equip del doctor Titus Kiplagat no havia escatimat en recursos per assegurar-se la supervivència de l’espècie humana.

–  “Tània, hem de marxar. Demà al matí, quan pugin les mercaderies per l’ascensor, fugirem”, li va xiuxiuejar en Jon.

–  “No podem fer-ho. Ens descobriran!”, va replicar-li.

Llavors, els seus ulls es van trobar en la foscor del lavabo. Era la primera vegada que la seva mirada els havia provocat aquell sentiment, tant estrany i, alhora, tant agradable. No ho sabien, però acabaven d’ensopegar amb el primer amor.

–  “Només ens cal saber com podem introduir-nos en l’ascensor sense que els robots se n’adonin”, va apuntar-li en Jon, agafant-la pels braços.

–  “Jo ho sé. Sé com fer-ho”, va respondre-li ella, somrient.

Tots dos es van fer un petóals llavis. Va ser un acte instintiu, novedós, que els va fer sentir més vius que mai. Sense deixar-se de mirar als ulls, els dos infants van riure abans de tornar al llit. L’endemà al matí, la Tània va prendre el comandament de l’operació. Quan quedaven cinc minuts perquè pugés l’ascensor, la nena va apropar-se als robots i els va desafiar:

– “No entenc perquè no jugueu mai amb nosaltres. Aquí som quatre i ens podríem divertir molt més si juguéssim tots junts”, va proposar-los.

Els robots van quedar-se quiets. Estaven processant una informació inesperada. Estava clar que la seva programació no els impedia jugar amb els infants i no transgredia per a res cap norma. Al contrari, reforçava l’objectiu d’evitar que els nens tinguessin sensacions d’adult. Així que van acceptar el repte. La Tània els va explicar que jugarien a fet i amagar. Que ella i el Jon s’havien d’amagar i que ells dos els havien de buscar.

– “Perquè no feu trampes i no jugueu amb avantatge, heu d’apagar les càmeres durant el joc. No seria correcte que els vostres amics us ajudessin a trobar-nos”, va demanar-los la Tània amb intel·ligència.

Després d’uns segons de meditació, els robots van acceptar les seves condicions. Per a ells, aquella novetat els treia de la rutina. Van ordenar que apaguessin les càmeres.

– “Ara, heu de comptar fins a cent en veu alta i amb els ulls tancats. Quan hi arribeu, ens heu de buscar. D’acord?”, va detallar-los la Tània.

Quan els robots van començar el compte, l’ascensor va arribar. El Jon i la Tània van treure-hi tots els queviures el més ràpid que van poder i els van substituir per deixalles, enmig de les quals van amagar-se. Quan van acabar, van sentir:

“Quaranta-sis, quaranta-set, quaranta-vuit, quaranta-nou, cinquanta”.

Un cop a dins de l’elevador, van trobar-se amb un problema. La seva lògica els hi feia pensar que hi trobarien un botó per prémer i fer baixar l’ascensor, però, aquell aparell estava totalment automatitzat i no l’havien fabricat per a l’ús de cap persona. En Jon i la Tània van abraçar-se ben fort, mentre sentien defons:

“Seixanta-tres, seixanta-quatre, seixanta-cinc, seixanta-sis”.

“Sisplau, sisplau…”, vaxiuxiuejar a cau d’orella la Tània. “Es tancaran les portes, es tancaran les portes…”, repetia una i una altra vegada el Jon, mentre de fons podien sentir:

“Setanta-cinc, setanta-sis,setanta-set, setanta-vuit…”.

Llavors no ho sabien, però tots dos s’havien unit per tenir fe en la consecució d’un objectiu comú. Hi volien creure. I era una sensació humana que mai abans havien pogut sentir.

“Vuitanta-tres, vuitanta-quatre, vuitanta-cinc…”.

Per fi, les portes es van tancar i l’ascensor va baixar a tota velocitat fins al vestíbul.

“Noranta-qua-tre, noranta-cinc, noranta-sis, noranta-set…”.

Quan van arribar a baix i es van obrir les portes, els robots van acabar de comptar:

“Cent!”.

Un nou món

En Jon i la Tània, visiblement excitats, van agafar-se de la mà i van engegar a córrer cap a la porta principal de l’edifici. A banda i banda, hi havia uns mostradors amb almenys quatre robots i múltiples monitors de televisió. De seguida van sonar les alarmes. Els dos infants sabien que només tenien una oportunitat.

Aprofitant que en aquell moment entraven al gratacels dos robots, van aconseguir escolar-se per l’única escletxa que quedava oberta a la porta, just abans que quedés segellada, i van sortir a l’exterior.

Van córrer, córrer i córrer per un paisatge urbà desdibuixat per l’apocalipsi. Les males herbes havien crescut en els carrers, dominats per tot tipus d’animals. Hi havia sobretot gats i gossos, que no eren gens amistosos, però també hi havia zebres, girafes, micos i d’altres espècies més salvatges que havien escapat del Zoo quan van esclatar les revoltes a Barcelona.

La major part dels edificis havien estat víctima de les flames, igual que els vehicles que es repartien, de forma irregular, per les calzades. Quatre o cinc carrers més enllà, els dos infants van girar-se i van observar des de la llunyania el gratacels en el qual havien viscut aquells vuit anys. Van alçar el cap i van contemplar els finestrals de l’àtic. Ara veien el món des d’una nova perspectiva. I, malgrat aquell entorn desolador, se sentien més vius que mai.

El Jon i la Tània van aconseguir fugir. Van caminar durant hores i hores i van veure morir el dia i néixer la nit diverses vegades fins que van decidir instal·lar-se en una masia abandonada a Collserola. Allà van reunir bestiar i van conrear la terra.

Deu anys més tard, van tenir el seu primer fill, en Marc, al qual li van succeir tres més en la dècada següent, la Fina, la Laia i el Jordi.

El Jon va morir als vuitanta-tres anysi la Tània als noranta-quatre. No sabien com ho havien fet, però havien pogut revertir els efectes de la Plaga. Ara, tot semblava ser com abans, però ells no havien conegut l’Abans. No sabien res del passat i tampoc els interessava ja. Només vivien el present sense esperar res del futur.

Eren els primers adults infants de la nova Humanitat.


Post a Comment