150 anys de republicanisme
JOAN PALLARÈS – PERSONAT (text)
Sense celebracions aparents, el setembre passat va escaure els 150 anys de La Gloriosa, la Revolució de 1868 que va enderrocar la monarquia d’Isabel II, deixant el país amb un regent i obrint l’apassionat debat sobre el sistema de govern.
Els republicans, per primera vegada, van poder manifestar-se lliurement, però, en les primeres eleccions, en el sistema censatari i restringit d’aleshores, van guanyar els monàrquics, encapçalats pel general Joan Prim, en la candidatura formada pel Partit Progressista, la Unió Liberal i el Partit Democràtic, mentre els republicans, escindits del Partit Democràtic i formant el Partit Republicà Democràtic Federal, entre els 352 diputats, més 18 de Cuba i 11 de Puerto Rico, va obtenir-ne 85, la majoria de Catalunya, Aragó, València i Balears.
El resultat concret a Catalunya havia estat de 28 escons republicans dels 37 en joc (13 de 16 a la circumscripció de Barcelona, 5 de 7 a la de Girona, 3 de 7 a la de Tarragona i tots 7 escons republicans a Lleida).
Així, els membres del Partit Republicà Democràtic Federal van triar la ciutat de Tortosa com a cor dels territoris i, sota la presidència del seu alcalde, l’advocat Miquel Bes i Hédiger (Gandesa, 1835-Tortosa, 1882), s’hi van reunir el 18 de maig del 1869 representants del Partit dels territoris esmentats, l’anomenada antiga Corona d’Aragó, signant un acord de cooperació i tot acordant que la forma de govern havia de ser la República.
Sembla ser que el text va ser redactat pel reusenc Joan Güell i Mercader. Entre els delegats assistents podem parlar de Valentí Almirall i Llozer o d’Anselm Clavé. El secretari en seria l’aragonès Marceliano Isábal, diverses vegades diputat, que moriria gairebé centenari un mes abans de proclamar-se la II República, el 1931.
El Pacte de Tortosa, totalment federalista, va tenir una gran repercussió immediatament, de manera que els republicans andalusos van reunir-se i formar un pacte a Còrdova; els d’ambdues castelles a Valladolid; els gallecs també van aplegar-se, signant el seu pacte amb els asturians a Compostel·la i els bascos i navarresos, a Èibar, culminant tot plegat en el Pacte Nacional de Madrid, signat el 30 de juliol del mateix 1869, després d’uns incidents al voltant del 24 de juliol anterior a València, Catalunya i Aragó, preludi d’altres més greus.
Però, poc abans, el 6 de juny i des de les Corts Espanyoles, amb majoria monàrquica, s’havia aprovat la Constitució del 1869, totalment monàrquica, que disgustà als republicans, una constitució que va regir ben poc temps, entre aquesta data i el 1873, quan, en ser enderrocat el nou rei Amadeu, va proclamar-se la I República, que elaboraria una nova Constitució.
El disgust republicà per la nova Constitució quedà pal·lès quan els mesos de setembre i octubre, els republicans federalistes més intransigents, van fer-se sentir en una insurrecció que va tenir més força a Catalunya, País Valencià, Aragó, Andalusia i Madrid.
Esperonà els ànims el fet que el govern provisional desarmés la milícia dels Voluntaris de la Llibertat. Començà a Tortosa després d’un míting el 19 de setembre. El governador civil destituí l’Ajuntament, empresonà diverses persones i va desamar els voluntaris, escampant-se el malestar a Barcelona, amb incidents el 25 de setembre i a Reus, Montblanc, Lleida, Valls, el primer d’octubre.
Les insurreccions continuaren a Barcelona i, també, a Vilanova i la Geltrú, Igualada i a tot l’Empordà, estenent-se la revolta a l’Aragó i València, tot i que a Màlaga i Cadis va ser menor de l’esperat, quan allà feia mesos que estaven a les serres les partides armades de Fermín Salvochea.
A Figueres i a l’Empordà, amb el metge Francesc Sunyer i Capdevila com a capdavanter, va aplegar entre vuit i deu mil homes en armes el 3 d’octubre, concentrant-se a Garriguella, alçant sometent, desafiant la guarnició del Castell de Sant Ferran, a Figueres, però inesperadament Sunyer va llicenciar la seva partida i s’exilià a França per La Jonquera.
Cairós i Ametller van continuar al capdavant de les partides, controlaren Salt, s’organitzà una Junta Revolucionària amb seu a Besalú. El 6 d’octubre hagueren de fugir de La Bisbal després del combat conegut com el Foc de la Bisbal, on Cairós fou fer presoner. L’11 d’octubre intentaren encara ocupar Olot, Girona sempre es va mantenir amb les autoritats, i Ametller acabà capitulant i negociant un indult per eas seus homes.
Bona part del fracàs va ser a causa de la passivitat de certs sectors del Partit Republicà Democràtic Federal, que no veien clara la via insurreccional, un fracàs que comportà l’allunyament d’aquesta mena d’opcions i l’estratègia de la confrontació a les urnes en les properes eleccions.