L’altra cara del 19 de juliol


JOAN PALLARÈS – PERSONAT (text)

Abans -o en alguns punts després, però, a Barcelona, el 19 de juliol de 1936- va produir-se un Cop d’Estat militar que provocà una guerra de gairebé tres anys. Durant quaranta anys, aquests dies de juliol eren motiu de celebració per part del Règim governant, que va sortir d’aquell Cop.

A partir de finals de la dècada dels setanta, els records van fer un tomb, primer tímidament, després amb fermesa, en sentit totalment contrari: d’exalçar uns militants revoltats es va passar a l’exaltació més absoluta dels defensors de la República i dels qui, aprofitant la circumstància, van voler transformar la societat en un contracop de signe llibertari.

Sense expandir-nos pels pobles de Catalunya i centrant-nos només a la ciutat de Barcelona, les mitificacions han oblidat l’enorme cost que ambdós projectes van significar humanament i material, en especial pel que fa al ric patrimoni artístic barceloní, amb pèrdues del tot irreparables.

Més de mil ferits, atesos als hospitals, que van quedar col·lapsats, i mig miler de morts, dos-cents entre la població civil i un centenar més entre els alçats, va ser el balanç dels primers moments de lluita pels carrers.

Els sindicats van declarar una vaga general, la ciutat va restar aturada des del diumenge 19 fins ben bé el dimecres 22 de juliol, quan van sortir al carrer els primers diaris i la gent va poder conèixer amb més detall la globalitat dels fets.

Des del primer moment, mentre encara es lluitava en alguns punts, van haver-hi els primers atacs contra religiosos i les primeres víctimes, però va ser bo i aturada la lluita, amb la rendició dels darrers revoltats, quan van començar els pillatges, els saquejos i els incendis. Un dels primers llocs va ser la caserna d’artilleria i la mestrança de Sant Andreu, amb els habitatges annexes de les famílies de militars, sense distinció entre lleials i rebels.

És difícil dir quina va ser la primera església destruïda: la del Remei, a les Corts, barri obrer, cremava el 21, com la majoria dels altres temples del centre de la ciutat.

Passant-hi de puntetes, només fent una llambregada, podem dir que van cremar l’església de Betlem, a la Rambla, barroca del segle XVII, que l’aviació franquista remataria bombardejant-la durant la guerra; la dels Josepets, a Gràcia, neoclàssica del segle XVIII; Sant Jaume, gòtica del XIV, patí l’incendi el mateix 21; Sant Pere de les Puel·les, consagrada l’any 945 seria incendiat i saquejat i Santa Maria del Mar, gòtic del XIV i XV patí danys molt greus i pèrdues irreparables.

El foc enderrocà murs i arcs a Sant Pau del Camp, romànic; a la Puríssima Concepció el fos esfondrà el cor i deteriorà la volta; la Mercè va ser saquejada, desapareixent imatges, les bombes franquistes farien la resta; Sant Agustí, cremat; el Pi, un dels millors gòtics de la ciutat, també cremaria i tot el ric tresor interior. La llista s’eternitza, el foc també arribà a Santa Madrona, Sant Josep Oriol, Sant Miquel del Port, Santa Eulàlia de Vilapicina, Sant Genis dels Agudells, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Andreu de Palomar i una vintena de temples més que deixem al tinter, inclús va ser atacada la Sagrada Família.

Temps després alguns temples que no havien estat atacats, com Sant Pacià a Sant Andreu o la Mare de Déu dels Dolors, van ser convertits en menjadors, o altres amb usos diversos, inclús escoles, com La Trinitat o la Puríssima Sang.

La mateixa Catedral, protegida per la Generalitat va patir algun espoli al llarg de la guerra, així com les bombes rebels.

Els retaules cremats fora de Barcelona són més de quatre cents, trenta set d’ells gòtics, però a Barcelona capital podem posar d’exemple el de Sant Martí de Provençals, amb les portes del temple igualment valuoses; també nombrosos orgues i, lamentablement, milers de documents d’arxiu, una història que hem perdut per sempre, com per sempre vàrem perdre la bellesa de les imatges romàniques, gòtiques, barroques, renaixentistes, de les que difícilment en podrem fer cabal del número precís devorades pel foc, o espoliades a mercats, com les peces d’orfebreria, custòdies i objectes litúrgics de segles d’antigor.

I tot plegat no es va aturar en aquells dies de juliol del 1936. La borratxera repressiva de sang va continuar a la ciutat. Els braços joves foren portats a immolar-se al camp de batalla, seguiren les bombes enemigues, la set venjativa del vencedor, que confonia justícia amb revenja cega, la fam i la misèria i la frustració d’una generació estroncada del tot.

La veritable història no és ni la de les gestes heroiques ni la dels grans personatges, sinó la de les immenses misèries que l’ésser humà, anònimament, és capaç de cometre.


Post a Comment