Rosalía, la llatina


TONI AYALA (text)

A la cantant catalana Rosalía sembla que li volen buscar les pessigolles. Primer, hi ha qui va criticar el “cumpleanys” del seu primer èxit en català, ‘Milionària’, i, ara, l’han embolicada en una controvèrsia entorn l’apropiació cultural després de ser la primera artista espanyola a aconseguir el premi al Millor vídeo llatí en els MTV Video Music Awards.

Quan va acceptar el premi, la cantant va deixar clar que és de Barcelona. I hi ha qui posa en dubte que pugui competir en una categoria com a “llatina”, ja que és una dona “blanca i europea”.

Si ens remuntem en el temps, veurem que als Estats Units ja utilitzaven el terme “llatí” a les dècades dels anys 1920 i 1930 per a referir-se a personalitats de Hollywood provinents d’Itàlia i França, on es parlen llengües originàries del llatí. Estava acceptat així per la majoria dels mitjans de comunicació nord-americans.

Què ha passat, llavors? La Reial Acadèmia Espanyola (RAE) de la llengua defineix “llatí” com a la persona “d’origen llatinoamericà o hispànic” que viu als Estats Units. Ara bé, avui dia ni tan sols els llatins nord-americans s’identifiquen majoritàriament amb aquest terme, segons les darreres enquestes, i molt menys amb el d’’hispà’, que es considera més ofensiu. Es veu que cada cop prefereixen referir-se als països d’origen de la seva família.

El govern dels Estats Units defineix “hispà o llatí” com una “persona de cultura o origen cubà, mexicà, porto-riqueny, sud-americà, centreamericà o un altre origen espanyol, independentment de la raça”. Per tant, en principi, Rosalía entraria en aquesta definició com a artista d’origen espanyol. Això no sempre ha sigut així, però, perquè abans el govern d’EUA simplement els categoritzava a tots com a blancs.

I és que el terme “hispà” va començar a utilitzar-se més majoritàriament en la dècada de 1970 quan una agència del govern nord-americà, l’Oficina de Cens, el va incorporar, com a pur tràmit burocràtic, per a denominar al grup de mexicans, porto-riquenys i altres comunitats que tenien els seus ancestres als països on es parla espanyol.

Però alguns argumenten que “hispans” no és la millor paraula per a descriure a aquesta minoria que representa el 18% de la població dels Estats Units i que té el seu origen a Amèrica Llatina. A un brasiler no se’l pot relacionar amb orígens espanyols, sinó més aviat amb els portuguesos, per exemple.

El cas és que el terme alternatiu, és a dir, “llatí”, es va afegir al cens anys després, quan es va començar a considerar que ‘hispà’ era ofensiu i que perpetuava l’herència referent als colonitzadors espanyols.

Al final, si bé ‘llatí’ es considera més inclusiu (fins i tot, ja s’utilitza “latinx” dins l’activisme LGBTQI als Estats Units per a no fer al·lusió al gènere masculí o femení), també s’està emprant ‘hispà’ per part de les institucions de recerca i els mitjans de comunicació nord-americans.

A Espanya, aquests dies, la polèmica encara ha pujat un esgraó més i s’ha portat al terreny identitari més local, és a dir, al debat Catalunya-Espanya. Així, hem pogut veure com la controvèrsia amb Rosalia se centrava, en els fòrums de discussió a les xarxes i a les webs dels diaris, en si se la considera ‘espanyola’ o ‘catalana’, com si ella no tingués res a dir-hi.

Sigui com sigui, retornant al Hollywood dels anys 20, tothom hauria de tenir en compte que Rosalia sempre serà a tots els efectes una artista ‘llatina’, doncs no oblidem que tant el català com el castellà són llengües romàniques, és a dir, derivades del llatí.


Post a Comment