El client ja no tria

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Aquest estiu l’estanc del carrer Gran ha abaixat la persiana. De fet, ja no hi comprava. La pipa la tinc pràcticament abandonada; només de tant en tant fumo un caliquenyo i extraordinàriament un havà. I a l’estanc feia temps que de tabac de pipa no en tenien bon assortit, ni caliquenyos i ni molt menys cava de cigars havans.

És una llàstima, però és que al meu barri el comerç abans era ben viu, amb moltes botigues, ple de tallers i cases baixes, ara els tallers són blocs amb piscina comunitària, com moltes de les cases que han enderrocat, i pel que veig els nous inquilins deuen comprar a grans superfícies de la perifèria, desplaçant-s’hi en automòbil, o alguns que veig que els hi porten la compra a casa. També als blocs de vells inquilins, de cinc o sis de família que eren fa anys, ara hi queda una pobra viuda. Així, el comerç no ha pogut subsistir.

Aquest estiu ha tancat l’estanc, el passat la cansaladeria i la botiga de betes i fils, l’anterior el peixater i els dos quioscos de diaris. A l’igual que el tabac, el meu consum de paper de premsa ha baixat escandalosament. M’he passat per força a la premsa digital, ara cada mati trobo tots els diaris a la tauleta de nit, no és tant romàntic, però no m’han donat alternativa. Però trobo a faltar la xerradeta amb la quiosquera.

Sort en tinc del parell de botigues de paquistanesos i del basar xinès per a les emergències, i, sobretot, per no haver de carretejar les garrafes d’aigua des de qualsevol supermercat a un quilòmetre de distància. I això que visc relativament cèntric i ben comunicat, a cinc minuts d’una boca de metro o davant d’una parada amb moltes línies d’autobús.

Al meu barri avui només resta el banc i la caixa, l’ortopèdia, l’armeria, el forn de pa i les tres farmàcies i, de bars, menys un restaurant, tots són xinesos o quebabs. El que és un cafè nostrat, en un bar familiar de gent nascuda i resident al barri de tota la vida, l’assoleixo caminant molts més metres dels desitjables i els quioscos amb venedor de cupons són almenys a tres parades d’autobús de casa, de manera que si fos afeccionat als jocs d’atzar hauria d’apostar online. 

Tot és acostumar-s’hi, sobretot acostumar-se a consumir menys: d’això no en tinc, d’això no en gasto (on no hi ha no en raja). El mateix deu passar a molts barris de la ciutat, encara que a la distància, jutjant per com van de plens els autobusos que passen per davant de casa i van i venen de grans centres comercials, allà és deu consumir de valent perquè sempre els veig plens d’anada i retornant amb bosses.

Fa poc necessitava un determinat producte que no trobava enlloc i només hi havia a la ciutat una botiga especialitzada que ho tenien. Era al centre, vaig anar-hi, però feia res que aquella botiga havia tancat i en el seu lloc havien muntat una de disseny que, ben bé a hores d’ara, encara no sé què hi venien.

Desesperat ho vaig aconseguir per internet, comprant online. Era un producte de pocs diners i per a arrodonir la comanda i obtenir la gratuïtat del transport, vaig anar afegint-hi tres productes més, igualment a bon preu, d’aquells que consumeixo habitualment, però que m’obliguen a un desplaçament feixuc cada vegada que els necessito. I així vaig tancar l’encàrrec, restant a l’expectativa que potser en alguns aspectes m’hauria de rendir i cedir a la modernitat.

La primera sorpresa va ser la quantitat de correus rebuts per la comanda, el meu proveïdor era únic, la factura única, però els quatre productes venien de quatre llocs diferents, amb diferents dates de lliurament, el que em va implicar que, al llarg d’una setmana, vaig haver d’estar pendent de la visita del repartidor. Amb el darrer, qui va portat l’estri que motivava la meva compra, vaig respirar alleugerit, com havent-me tret un pes del damunt.

Ara ja no s’escolta allò de què “el client sempre té raó”, veiem que els selfs ens servim nosaltres mateixos, ens posem la benzina, transportem i muntem els mobles o fins a les hamburgueseries fem la comanda a la màquina. Tinc més clar que a les escoles de negocis enfoquen la visió del client com el d’una titella a la qual educar l’hàbit de ser un subjecte passiu que satisfaci les aspiracions de les multinacionals de la venda.

I… si no passa encara avui, passarà demà.