Militarització i política
TONI AYALA (text i foto)
El segle XXI va començar amb els terribles atemptats de l’11 de Setembre del 2001. El món sencer es va quedar en estat de xoc amb aquells quatre atacs suïcides coordinats per Al-Qaeda als Estats Units.
Aquell matí, 19 terroristes van segrestar quatre avions comercials. Van estavellar intencionadament dos dels aparells a les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York, matant tots els passatgers i milers de persones que treballaven als edificis. Ambdues torres van esfondrar-se en dues hores. Tot es va poder veure en directe per la televisió.
Un tercer avió va ser estavellat al Pentàgon. I els segrestadors havien canviat la direcció de l’últim vol cap a Washington, D.C., amb objectius incerts que podrien ser la Casa Blanca o el Capitoli dels Estats Units; tanmateix, es va estavellar en un camp a prop de Shanksville a la Pennsilvània rural després que els passatgers intentessin recuperar el control de l’avió. No hi va haver supervivents en cap dels vols.
Aquell episodi va canviar la concepció de la seguretat en el món. Les normes d’accés als avions van endurir-se. A tota la societat es van impantar noves regulacions de control per detectar presumptes terroristes i prevenir millor nous atemptats.
Després de la mort de Bin Laden i del declivi d’Al-Qaeda, el món es va enfrontar al desafiament d’Estat Islàmic. La llista de ciutats europees que han patit l’horror del terrorisme, malauradament, ha anat creixent. Barcelona i Madrid són dues de les urbs que aquest segle han sofert el terrorisme d’aquesta índole.
Des de llavors hem vist com els governs establien diversos nivells d’alerta i s’ha arribat a veure els militars patrullar pels carrers de les ciutats, com ara París. Aquesta reacció a aquest enemic sovint invisible i imprevisible era normal en la societat, capaç d’acceptar una major presència policial i militar en espais on abans no s’hi veien. També s’han arribat a interioritzar més restriccions a la circulació lliure de les persones i més controls de tot tipus. Hi havia un perill a combatre. Calia defensar-se de possibles atacs terroristes.
Ara bé, en paral·lel, estem veient com la militarització de la societat va en augment no tant per motius de seguretat contra el terrorisme sinó per la impossibilitat dels polítics de resoldre els problemes sense haver de recórrer a la força.
És llavors quan la frontera entre la policia i els militars es dilueix cada cop més. Deixant de banda països on ja és habitual la presència de militars en la vida quotidiana, com ara en el continent africà o l’asiàtic, ho estem veient a Mèxic, on hi ha controvèrsia perquè la Guàrdia Nacional (militars) ha assumit tasques de seguretat ciutadana.
Al Brasil, els militars porten la seguretat a les faveles de Rio de Janeiro; a Hong Kong, on fa setmanes que hi ha protestes als carrers, la frontera entre policia i militars és cada cop més difusa; a París, la militarització policial també ha anat in crescendo amb les protestes dels ‘armilles grogues’.
Espanya no és un cas a part, sinó cada cop més paradigmàtic. No és només que els polítics no hagin estat capaços de posar-se d’acord davant d’una resolució del Procés català, sinó que la militarització del conflicte s’ha anat incrementant, amb dos grans punts àlgids, la jornada de l’1 d’Octubre del 2017 i els recents aldarulls a Catalunya -sobretot, a Barcelona- arran de la sentència condemnatòria dels líders independentistes catalans.
La Guardia Civil és “un institut armat de naturalesa militar”, que, tanmateix, té atribucions de policia. Però no s’ha d’oblidar que depèn tant d’un ministeri policial (Interior) com d’un altre de militar (Defensa).
¿Qui va dissenyar l’operatiu ‘policial’ de l’1-O a Catalunya que va acabar amb un ball de bastons? ¿Qui va coordinar les forces ‘policials’? ¿Per què es va actuar en uns col·legis determinats i no en uns altres? El Govern espanyol va situar al capdavant com a coordinador a Diego Pérez de los Cobos, un coronel de la Guàrdia Civil, és a dir, un comandament d’un cos “de naturalesa militar”.
Dies abans de la sentència del Tribunal Suprem, el general de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, va fer un polèmic discurs d’alt contingut polític, en el qual va proclamar: “Ho tornarem a fer”. Va ser tant controvertit que fins i tot els representants dels Mossos d’Esquadra en aquell acte van abandonar-lo en senyal de protesta.
Tot plegat passa en un context de pre-campanya electoral de cara al 10-N, pocs mesos després de les darreres eleccions generals, en les quals cridava l’atenció la creixent presència d’exmilitars en les llistes electorals, per exemple, de la ultradreta. ¿Assistim també a la militarització del Congrés? ¿S’està estenent el discurs militar a les altes esferes de la política espanyola? ¿Per què les enquestes diuen que VOX creixerà encara més en les properes eleccions?
Davant la inoperància d’un diàleg entre els Governs espanyol i català -també s’ha evidenciat la falta de cultura de negociació amb la investidura fallida de Pedro Sánchez- ens trobem, de nou, amb els carrers de Barcelona convertits en un camp de batalla. I amb la militarització, de nou, de la policia, que fins i tot treu de la cotxera per primer cop la tanqueta d’aigua. La Generalitat va adquirir aquest vehicle blindat fa 25 anys i, des de llavors, mai s’havia utilitzat.
El problema no és que la política fracassi, sinó que aquesta militarització s’enquisti i la societat hagi d’assumir-la de la mateixa manera que ho va fer quan es van produir els primers grans atemptats d’Al-Qaeda.
¿Existeix el perill que, a Catalunya, per la inoperància política de tots aquests darrers anys d’uns i altres s’acabi estenent aquesta militarització de la societat? ¿Es pot perllongar la protesta -cada cop més elevada de to a nivell de disturbis- i la resposta policial-militar a les manifestacions? ¿S’aprovaran noves lleis i normatives per controlar més la dissidència, de la mateixa manera que a Hong Kong s’han prohibit, per exemple, les màscares en les manifestacions? ¿Com es passa d’aplicar l’article 155 a començar a posar en primer pla una Llei de Seguretat Nacional de la qual ningú no en parlava abans? ¿Quins límits al dret de manifestació imposa la sentència del Tribunal Suprem respecte al concepte de sedició, un terme, d’altra banda, amb una connotació militar?
Quan es militaritza la societat i la presa de decisions només hi ha vencedors i vençuts, mentre que la política és una eina de la qual s’han dotat les civilitzacions avançades per generar harmonia social, pacte, concòrdia i prosperitat. Ja estem immersos en una etapa en la qual aquests dos conceptes han entrat en col·lisió.