La legítima


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Més d’una vegada he publicat que ser pobre és etern i, a més a més, té efectes retroactius. El meu avi comptava en rals, el meu pare en duros, jo en pessetes, els meus fills en euros i potser els meus néts comptaran en bitcoins, però tinc clar que el meu avi mai va tenir un ral, el meu pare un duro, jo una pela, el meu fill un euro i el meu nét un bitcoin.

Ser pobre té els seus avantatges, com la de morir pensant que per malament que ho deixis, sense ni cinc de calaix, poques baralles i maldecaps deixaràs i, encara i això, la de trifulques que deixen les herències de quatre duros, perquè generalment les que tenen molt a repartir, ràpidament troben motius per a entendre’s.

El codi civil és un compendi de capritxoses interpretacions molt ben argumentades, que garanteixen drets que no tenen raó d’existir quan fa anys que els fonaments en què es basa la seva justificació ja han desaparegut. En tema familiar, en unes famílies més fluctuants que els valors borsàtils hi ha tants vitricolls que sempre ràpidament arribes a una conclusió, que una cosa és el que diu la llei i l’altre el que és justícia.

Siguis ric o pobre, bo i mort no pots disposar en consciència d’on van tots els teus cabals; una part, que es coneix com a legítima, l’atorga l’Estat segons els seus arguments, protegint interessos sovint inexistents i garantint cabals a fills honrats i a bandarres sense cap mena de consideració.

La legítima va ser establerta per uns juristes acabalats, immersos en una societat rural i agrària basant-se en què bona part de la fortuna que heretava del seu progenitor, havia estat consolidada pels esforços dels seus germans, que havien treballat en l’economia familiar, expandint el patrimoni.

Avui, sense entrar en el garbuix de separacions, fills d’un matrimoni, del segon o del tercer, uns aprofitats, els altres pringats, l’afortunat hereu del gruix del patrimoni, a vegades fill d’un primer matrimoni que ha estat amb el pare a les verdes i a les madures, es veu obligat a repartir amb uns gairebé desconeguts, però famolencs germans reclamants, uns diners. Això passa quan aquests, mares i parents, no han estat més que sangoneres, no només havent rebut la millor educació, colònies, vacances i manteniment a cos de rei, sinó sense haver aportat mai no res al patrimoni del pare, quan no havent-li ocasionat algun entrebanc a la vellesa.

En el món del Dret costa més adreçar una cosa que torçar-la, potser caldria retornar al començament, com encara resa algun dret civil que permet al finat, haver disposat en vida dels seus béns, repartint-los segons el que la seva consciència percebia que mereixia cadascun dels seus descendentsQui sap si pensant en allò de la pròpia capacitat i en la seva necessitat.         


Post a Comment