Confinaments, epidèmies i històries


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

“Això no havia passat mai”, solem escoltar sovint, sense adonar-nos que la memòria és feble i que, com el poema de Feliu Formosa: “Tot allò que diem / ha estat dit per un altre”. No en va diu el llibre de l’Eclesiastès: “No hi ha res de nou sota el sol”.

Ara estem confinats, de confí, límit, territori, podríem també dir limitats a…o potser hauria estat més afortunada la paraula resguardats, inclús aixoplugats, encara que, sotmesos a vigilància com estem (i no entro si cal estar-ho ni si és bo o dolent), podríem dir reclosos o inclús mots més punyents.

Però, anem a la història. Fa dies, a l’inici de l’estat d’alarma, publicava a ClicOp una reflexió sobre el Decameró, perquè, en temps medieval i escapant de la pesta, són molts els testimonis que trobem de gent que s’aïlla. Des de llavors s’imposen les quarantenes als vaixells que arriben als ports.

L’antiga illa Plana dins del Port de Maó, a Menorca, a partir del 1490, va passar a anomenar-se illa de la Quarantena, on havien de restar els viatges fins poder desembarcar amb garanties sanitoses, sent segles llatzeret.

La pesta, iniciada el 1348, va durar, minvant de virulència, un segle. Coincidí amb la vida de Sant Roc, canonitzat el 1584, les epidèmies locals que regularment s’anaven produïnt, el prengueren per valedor. D’aquesta època daten la majoria de les capelles sota la seva advocació i de poc després les de Sant Sebastià, que l’aniria reemplaçant.

A finals del segle XVII la Mare de Déu del Remei agafaria el relleu davant les malures, fins que, al cap d’un centenar d’anys, s’invocaria a la Mare de Déu de la Salut, o de la Font de la Salut, generalment vinculada a l’aigua lliure de contagi.

Pel que fa al segle XIX, del qual ja en tenim bona informació d’hemeroteca, les epidèmies generalment molt locals durant tres segles, tornaren a ser extenses a causa de les guerres, la facilitat de comunicacions i el creixement de les ciutats amb minses condicions higièniques.

Barrar el pas, aïllar-se, seguia sent la solució.

Si a finals del segle XVIII Francisco de Zamora, en el seus viatges per Catalunya i les seves acurades notes, ja parla de la sanitat dels terrenys, és el baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada, contemporani seu qui en parla diverses vegades, morint-hi la seva pròpia esposa a causa de l’epidèmia de la verola, el 19 de gener del 1788. Home hipocondríac de per si, aquest fet augmenta el seu interès pel tema.

La mort del de Maldà el 1819 ens privà d’un bon testimoni de l’epidèmia de Febre Groga del 1821, que va ser ben retratada per Josep Coroleu a les seves “Memòries d’un Menestral”. Barcelona, Tortosa i Palma van ser els brots més forts d’aquest mal importat de Cuba, iniciant-se amb l’arribada el 17 de juliol del vaixell El Gran Turco al port de Barcelona, enmig d’un estiu sec i calorós, incubant-se ràpidament a la Barceloneta.

Des del primer cas detectat el 3 d’agost fins el dia de Nadal en què es va declarar acabada la epidèmia, 220 mariners van ser portats a la Casa de la Virreina, a Gràcia, que es convertí en llatzeret; en un pic de l’epidèmia el 3 de setembre, la Barceloneta es va aïllar de la resta de la ciutat i s’establí un cordó sanitari per tota Catalunya, impedint moviments; la Reial Audiència es va traslladar a Vic; el comandament militar i civil, a Esparraguera; correus, a Sant Feliu de Llobregat; s’obligà als notaris a assistir als malalts que volien fer testament.

Durant l’epidèmia de la febre groga qui tenia possessions fora ciutat marxà allà, però eren ben pocs.

Molta gent sense recursos també va optar per fugir i es va instal·lar cap a Montjuic, Sants, la Creu Coberta, a redós del Coll dels Inforcats que és més o menys l’actual Plaça d’Espanya, calculant-se en unes quatre-centes barraques les que s’instal·laren en el que popularment es va conèixer com la Ciutat d’en Nyoca, o el Campament d’en Nyoca. El balanç en una ciutat de 100.000 habitants, va ser de 6.244 víctimes mortals, desconeixent-se xifres globals de tot Catalunya.

El paludisme i el còlera van ser malalties endèmiques, amb rebrots regulars fins a primers del segle XXè a molts punts de Catalunya.

La primera epidèmia de còlera és del 1834, quan Barcelona va posar en quarantena els viatges procedents de València i l’Aragó; epidèmia que entrà pel port de Tarragona i Roses, importada per la legió estrangera francesa, que desembarcà també a Roses procedent de Toló. Només a Barcelona es comptaren 3.344 morts.

Nous brots de còlera, 1835 a Roses, 1837 a Cadaquès en el següent. Santa Joaquima Vedruna va morir a Barcelona el 28 d’agost de 1854. Es repetí el 1885 arreu com en poblacions com el Vendrell i part del Penedès, sent  important i rebrotant-hi el 1911, ben estudiats i coneguts, aïllant-se la zona; entremig la febre groga apareixeria de nou el 1870 a Barcelona, brots locals arreu existiren a cada estiu.

El tifus del 1914 a Barcelona va matar dos mil persones, se’n culpà a les aigües del rec Comtal, a les fonts de Sant Andreu i, finalment, es resolgué el problema veient on havia començat tot, en un edifici prop del carrer Marina, on les aigües fecals contaminaven directament l’aigua de boca.

La Grip espanyola del 1918 i 1919, sorgida i escampada al final de la I Guerra Mundial, va matar arreu de la Terra a cinquanta milions de persones. A Barcelona es va arribar a les 200 defuncions diàries. Si bé a Catalunya no es van arribar a tancar a casa sí que es va clausurar la universitat, tancant-se cinemes, toros, espectacles i, a Barcelona, van haver-hi 150.000 casos. Jaume Brossa, director de El Diluvio en va ser un dels morts, agafant la malaltia detingut a un vaixell presó al port.

Aquesta grip de 1918, que a nivell mundial va durar uns cinc anys, va significar un gran revulsiu en el món de la medicina, agafant de sorpresa, quan es pensava tenir controlades les grans epidèmies després de l’aparició de vacunes per als grans problemes dels segles anteriors.

Confinats no, però sí obligats a recloure’s van estar els habitants del nostre país entre 1937 i els primers dies de 1939, quan els bombardeigs de l’aviació italiana principalment, al servei dels militars espanyols assolaven pobles i ciutats, en especial, les costaneres.

Llavors Defensa Passiva va construir una xarxa de refugis als quals era obligatori recloure’s en cas d’alarma. Algunes persones en casos puntuals van intentar “viure” en algun refugi, com va ser el cas del tros de túnel del ferrocarril que havia de soterrar la via de tren de la Meridiana a l’alçada del Clot, fins que les condicions de salubritat portaren a les autoritats a obligar a tothom a abandonar els refugis acabada l’alarma.

Sense confinament, però va causar estralls el Piojo Verde, a la immediata postguerra entre 1941 i 1942, circumscrita als polls i a la misèria de la època, que a Catalunya va passar lliscant. D’aquesta o de la de les guixes, en tenim poca informació, però els casos de latirisme, una afecció que paralitza i redueix la massa muscular, deixà molts esguerrats, com en deien a la època.

Malgrat el triomfalisme i la censura, el 15 de gener de 1944 un decret prohibia la comercialització de les guixes i els seus derivats, sobretot farines, alimentació bàsica de moltes persones amb aquells anys.

La guixa, una lleguminosa de les fabàcies, era l’aliment més barat en aquells anys de fam, però en el consum humà, en cossos mal alimentats i consumint-les gairebé exclusivament, l’aminoàcid que produeixen és severament tòxic causant problemes neuronals. Avui resten pocs en vida però molts recordem persones impedides que ho eren a causa d’aquesta toxicitat.

Alarmes de grips més o menys virulentes any sí i any també han estat els únics ensurts des de la postguerra.

Tres generacions viuen sense haver conegut la bogeria de les persones impotents davant l’adversitat, només els més ancians, una generació gairebé absent recorda els darrers temps foscos. Déu vulgui que els actuals només hagin estat un malson efímer, fugaç, que bo i passats, mai no tornin.