La vivisecció
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)
Els que tenim certa edat i hem viscut aliens al món de la docència, anem una mica perduts en les matèries que estudien els nostres néts i nétes, tal com ens va costar seguir els estudis de fills i filles. En la nostra època seguíem la Ley de Ruiz Jiménez, en realitat, Ley sobre la ordenación del sistema educativo de 26 de febrero de 1953, que, amb un parell de reformes al Batxiller, va seguir fins el 1970, quan es va promulgar una nova llei, de curta durada, en sobrevenir l’anomenada Transició.
Començàvem el Batxillerat amb el curs que anomenaven Ingrés, als 10 anys, i passats els 14 ens examinàvem –si tot havia anat bé– de la “Revàlida de quart”, o sigui, del que havíem estudiat durant els cinc cursos anteriors.
Hi havia assignatures que en dèiem “Maries”, que, essencialment, eren tres: religió, gimnàstica o educació física, i la “Formación del Espíritu Nacional”, que era una mena d’adoctrinament sobre els “Principios Básicos del Movimiento” i sobre els valors ètics i morals que defensava el Règim polític de la Dictadura.
L’ensenyament, únicament i exclusiva en castellà, incloïa a primer i segon, Gramàtica i, a tercer, Literatura Espanyola; a tercer i quart, Llatí i, a segon i tercer, un idioma modern que, en la pràctica totalitat, la gent solia escollir el francès i, sovint, a moltes escoles no hi havia altra opció.
Fins a tercer de Batxiller, o sigui, quan més o menys estàvem sobre els 13 anys, no vèiem el llibre de ciències, Ciencias fisico-naturales, i ens sentíem grans perquè, per fi, amb sort i amb un mestre trempat, podríem “experimentar” alguna cosa d’aquelles que els ganàpies ens explicaven quan nosaltres érem a primer o segon i al·lucinàvem.
Separació per sexes
No se si érem més espavilats que els nois d’avui, però això de fer algun experiment, com cristal·litzar sal, germinar una llavor, col·leccionar fulles d’arbre, portar uns minerals o viviseccionar un animaló, ens semblava fascinant.
I parlo de nois perquè, en aquells anys, anàvem a escoles separades els nois de les noies, que la coeducació era considerada legalment promíscua.
La vivisecció no era just grata a tothom i, si abans moltes escoles ja no ho feien, pel que he preguntat a alguns estudiants, en els estudis d’avui no és una pràctica que es demani.
La paraula vivisecció ve del llatí, vivus i sectio que tot i que ara ja no es fa llatí, tothom podrà entendre, més o menys, que vol dir seccionar en viu… tal com sona.
En què consisteix? Doncs l’exercici en qüestió consistia a agafar un animaló, generalment un rèptil o un amfibi (sargantana que se solia caçar al patí de l’escola; granota buscada en algun estany de la ruralia, o comprada, ja que a ciutat en venien) i, amb una fulla d’afaitar, anar obrint-la i esquarterant. A continuació, s’estenia la pell i amb unes agulles de taxidermista, s’havia d’estendre tot, amb els òrgans, clavat a una fusta o un suro… i més que portant-la exhibint-la pel camí de l’escola, l’exercici era per presentar-la a classe i rebre una bona nota en l’assignatura, quan no l’admiració dels companys per la gosadia i sang freda d’un treball tant fi.
Viure i veure! Ara qualsevol associació de pares i mares d’alumnes posaria el crit al cel si un mestre demanés treballs així, de fet, les organitzacions defensores dels drets dels animals ja fa anys que van oposar-s’hi i qualsevol polèmica ja ha quedat enrere.
Però la tècnica es fa servir per a fins clínics i de recerca, només que ara a les aules de Secundària l’ordinador ho domina tot. Les granotes i les sargantanes respiren, doncs, tranquil·les, i els ratolins… els ratolins són electrònics.