El Rei Blanc.

El Rei Blanc


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

En Carles era el que es coneixia com “un aturat de llarga durada”. Tenia 55 anys i en feia cinc que no treballava, d’ençà que la fàbrica de Viladecavalls on havia fet d’operari tota la seva vida havia tancat. Hi feien components automobilístics. Des de llavors, no havia aconseguit cap altre feina. Ningú semblava voler contractar ja ningú del seu perfil laboral. En Carles estava divorciat des de feia tres anys i vivia al barri del Bon Pastor. Subsistia amb una paga mensual de renda mínima. La seva dona havia tornat al poble dels seus pares, a Galícia, amb els dos fills.

En Carles tenia dos amics de la infància, en Martí i en Marc. El primer encara treballava, en el taller mecànic del seu oncle, que, a més a més, era un concessionari de compra-venda de vehicles d’alta gamma de segona mà. El segon feia sis mesos que també estava a l’atur. En Marc era negre. Els seus pares no biològics l’havien adoptat als cinc anys a Mali, on s’havia quedat orfe. Tots tres eren veïns i acostumaven a reunir-se al Parc de la Maquinista els divendres al vespre.

 

–  “Sabeu què, nois?”, va començar a dir-los en Carles, de forma enigmàtica. Succionava la cigarreta de forma mecànica, com si aquell gest formés part d’ell mateix.

–  “No, què ens dius?”, va afanyar-se a replicar-li en Martí.

–  “Estem fent el passerell. Cada cop ho veig més clar”.

–  “Per què?”, va interrogar-lo en Marc, visiblement molest.

–  “No us adoneu que estem malgastant les nostres vides? Vull dir… Mireu-me a mi… Vaig començar a treballar als setze anys i no vaig parar fins als cinquanta, quan va tancar la fàbrica. Es pot dir que els diners de la merda d’indemnització que em van donar me’ls he polit de seguida en el divorci i en els meus fills, als quals no veig. No puc permetre’m ni viatjar a Galícia assíduament. I, després, quan veig les notícies a la televisió, veig a tota aquella gent que diuen que s’han fet rics enganyant al sistema… Corrupció, en diuen… No ho sé, nois, però jo ja estic fart de sentir-me impotent”.

–  “Ja, però, tot està muntat així. No hi podem fer res nosaltres”, va qüestionar amb resignació en Martí.

–  “Qui ho diu, això!”, va contraatacar en Carles.

–  “Doncs, no ho sé. Les coses són així i ja està. Nosaltres sempre estarem a sota de tot”, va insistir-hi en Marc, donant suport a la tesi del Martí.

–  “Fixeu-vos en el Rei, per exemple. Per què una família ha de tenir una renda assegurada pel simple fet que algú diu que són ‘reials’?”.

–  “No ho diu qualsevol. Estan amparats per la llei. És el cap de l’Estat, no?”.

–  “Ja, però, per què ell i no tu o jo?… No, no, no rigueu… Per què Felip pot ser Rei i no ho pot ser qualsevol de nosaltres?”.

–  “Doncs, perquè ja saps que aquest càrrec no es decideix per votació”.

–  “Però, no som un país democràtic? Per què votem al president del Govern i no al Rei?”.

–  “Ja, però, pensa que, si tu et presentessis a les eleccions, segurament no et votarien. De fet, no tindries ni els mitjans per presentar la teva candidatura a Rei”.

–  “Sí, amb això tens raó. I no cregueu que no hi he pensat ja. Fa dies que hi romio. I crec que hi he trobat la solució”.

–  “Sí?”.

–  “És que estic fart de la meva vida. No és just. Jo també vull ser Rei. Vull fer el que fan tots els monarques. Vull anar a dinars gratis, viatjar i allotjar-me en hotels de luxe… L’he estat estudiant, a en Felip, el nostre Rei. Estic segur que jo puc fer millors discursos i saludar millor que ell amb la mà. Em sembla que no és gaire difícil saludar amb la mà amb un estil monàrquic”.

–  “A veure com ho fas?”, va reptar-lo en Marc.

 

En Carles va posar-se dret i, amb l’esguard solemne i ben reginjolat, va començar a moure el palmell de la mà de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. A continuació, va fer un moviment circular amb el canell. Es va mantenir perfectament emperpalat durant tota l’escena. Els dos amics se’l miraven meravellats. En Carles era un home corpulent, que sobrepassava el metre vuitanta-cinc. Tenia els cabells canosos i, gràcies a què cada dia completava una ruta d’exercicis pel parc, es mantenia molt en forma.

 

–  “Nois, necessito la vostra ajuda. Sense vosaltres no ho podré aconseguir”.

–  “Què vols fer?”.

–  “Vull ser Rei! Vull tenir una feina de Rei!”

–  “Però, t’has tornat boig? A Espanya ja hi ha un Rei! Et poden ficar a la presó per això. Només que en parlis ja et taparan la boca i t’engarjolaran. Sembla mentida que siguis tant inconscient. Si qüestiones el Rei en públic com ho has fet abans, acabaràs malament”.

–  “No vull ser Rei d’Espanya!”.

–  “Ah, no? Ara ens diràs que vols ser el Rei de Catalunya!”.

–  “No, aquí som sobretot republicans, ja ho sabeu”.

–  “Llavors?”.

–  “Seré el Rei exiliat de Simbalàndia”.

–  “Simba… què?”.

–  “Simbalàndia. És un petit estat del sud de l’Àfrica”.

–  “Ja, però, suposo que aquest regne deu tenir ja el seu propi Rei, oi? I no creus que els hi molestarà que algú comenci a dir que és el Rei exiliat de Simbalàndia?”.

–  “És possible, però tal com ho tinc pensat, espero que, llavors, ja sigui massa tard i que ningú ja no posi en dubte la meva sang reial. A més, pel que tinc entès, la comunitat internacional no veu amb gaires bons ulls aquella monarquia absolutista”.

–  “Uf, això dependrà de cada potència. Pregunta-li als xinesos i et diran el contrari que els nord-americans o que els francesos”.

–  “No us preocupeu. Si em seguiu el joc, crec que aconseguiré convertir-me en Rei i viure com un Rei. Però, us necessito”.

–  “Ja, però, potser no t’has adonat que a l’Àfrica hi ha molts negres. Jo mateix vinc d’allà i t’asseguro que soc ben negre. No creus que algú es pot preguntar per què el Rei exiliat de Simbalàndia és blanc?”, va apuntar-li en Marc, posant el dit a la nafra.

–  “Ja ho havia pensat també. I tot controlat. Direm que, precisament, soc el Rei exiliat de Simbalàndia perquè soc blanc. Estic segur que a Europa m’acolliran amb els braços oberts quan sàpiguen que existeixo”.

–  “Sí, però, on està el teu palau a l’exili? Quin és el teu nom reial?… Carles, ets un aturat, divorciat, veí del Bon Pastor… No pots ser Rei ni del joc de la petanca!”.

–  “Doncs, ho seré. Seré el Rei Charles I de Simbalàndia i vosaltres m’ajudareu a explicar la meva història”.

 

En Martí i en Marc s’ho van acabar prenent com un joc entre amics i van accedir a participar en aquella operació per convertir en Carles en monarca. El pla era el següent: en Marc, gran aficionat a la informàtica, obriria un lloc web amb l’ajut d’una d’aquelles aplicacions que ofereixen pàgines d’internet gairebé ja muntades. Seria fàcil i barat. El domini seria www.charleskingofsimbalandia.simba.

El web havia de ser en anglès, per la qual cosa necessitaven que la germana del Marc, que treballava en un hotel, accedís a traduir els textos, cosa que va fer després d’exclamar: “Riurem una estona”. A la pàgina web hi figurava la biografia del Rei Charles. Segons s’hi podia llegir, havia nascut a JiJi, capital de Simbalàndia, abans de la independència del país. La seva mare era descendent de la tribu suazi i el seu pare un oficial de l’Exèrcit britànic amb vincles de sang amb la família de la reina Isabel II. Com que, de forma inesperada, el fill d’aquell matrimoni mixt havia sortit de pell més blanca que negra, va haver d’exiliar-se de ben petit per evitar que el matessin tot considerant-lo una maledicció.

Havia quedat en l’anonimat fins que havia decidit que havia arribat el moment de donar a conèixer la seva història, un gest que, òbviament, feia pensant en el benestar dels seus súbdits. Al lloc web van incloure-hi la bandera de Simbalàndia i el propi escut reial del Rei Charles. En comptes de tenir un lleó i un elefant, com l’escut oficial del regne simbalandès, el seu tenia dos elefants i cap lleó.

La segona part del pla corria a càrrec del Martí, que havia de treure del concessionari del seu oncle un vehicle de gamma alta per fer les visites reials. En Martí també tenia un amic que regentava una botiga de disfresses. Va aconseguir convèncer-lo perquè els deixés tres esmòquings, una corona, una banda i una medalla de pit ben grossa, com aquelles que porten els membres de la reialesa quan hi ha una boda d’alguna princesa.

El principal objectiu, ara, era entrar de ple en les festes de l’alta societat barcelonina i en tots els esdeveniments oficials que s’organitzessin a la ciutat d’ara endavant. Es tractava de menjar i beure gratis, com feien tots els Reis del món.

 

Operació Brad Pitt

Aquells dies s’estrenava a Barcelona una pel·lícula de Brad Pitt, que hi havia anunciat la seva presència. En Carles va trucar a l’organització, fent-se passar pel servei de protocol del Rei Charles I de Simbalàndia. Els va explicar que, sortosament, el monarca exiliat havia decidit passar una temporada a la ciutat i que se sentiria molt complagut de poder assistir a la projecció.

Un dia després, van rebre’n una invitació via e-mail. Els tres amics ho van celebrar com si fos una gran victòria. I es van conjurar perquè allò fos el principi d’una gran aventura. Així va ser com, una setmana més tard, van executar el seu pla. Es van vestir amb l’esmòquing, en Carles va posar-se la banda, la medalla i la corona reials, en Martí va portar un gran i luxós Mercedes del concessionari del seu oncle i en Marc va posar-se un auricular a l’orella. Els papers estaven clars.

Els tres amics van arribar a la Gran Via, on havien estès una catifa vermella a la porta del Coliseum. En Martí conduïa el Mercedes; en Marc, posant-se de tant en tant la mà a l’auricular, com si escoltés algú i li digués alguna cosa, feia la funció de servei de protocol i seguretat, així que ell va obrir la porta del cotxe a en Carles, caracteritzat com a Rei Charles. Tant bon punt va sortir del vehicle va notar els flaixos de les càmeres fotogràfiques.

Un periodista li va preguntar a un altre: “Qui és aquest?”. Fins que algú de l’organització va fer córrer la notícia que el Rei Charles I de Simbalàndia havia decidit fixar la seva residència a Barcelona. El moment àlgid de la vetllada va arribar quan en Brad Pitt i el rei Charles van compartir sessió de fotografies al photocall.

Aquelles imatges van fer la volta al món i, a partir d’aquell moment, tothom va començar a parlar de l’home a qui la premsa va anomenar ‘El Rei Blanc d’Àfrica’.

De seguida, es van publicar múltiples reportatges sobre el Rei Charles, explicant com havia hagut de fugir del seu país quan havia nascut blanc en comptes de negre.

– “Però jo soc tant negre com la resta dels meus compatriotes. Porto Àfrica al meu cor”.

A Anglaterra, totes les revistes i diaris en parlaven contínuament. Era vist amb molt bons ulls un monarca exiliat que era fill d’un alt oficial de Sa Majestat. D’ençà que la fotografia amb Brad Pitt havia generat tant de rebombori, en Carles ja no vivia al Bon Pastor, sinó en un hotel de luxe del Passeig de Gràcia. Li havien proposat que hi ocupés una suite a canvi que tots els reportatges i sessions fotogràfiques que oferís tinguessin com a escenari de fons aquell hotel.

En Carles hi va acceptar, amb la condició que també s’hi poguessin allotjar els dos membres més fidels del seu seguici: en Martí i en Marc. Així va ser com, en pocs dies, van passar a viure-hi tots tres com a reis amb totes les despeses pagades.

 

El twitter de Donald Trump

Passats un parell de mesos, es van produir dos esdeveniments que van marcar un punt d’inflexió en la seva estratègia.

Per una banda, el president dels Estats Units, Donald Trump, va fer una piulada a Twitter a favor del Rei Charles.

“Charles és el Rei Blanc d’Àfrica. Els Estats Units hi donaran suport en el seu camí per aconseguir el tron de Simbalàndia”.

Per altra banda, la reina Isabel II va enviar-li una invitació oficial perquè assistís a un sopar de gala al Palau de Buckingham. Com sempre, l’hi van acompanyar en Martí i en Marc com a membres del seu cos de seguretat i protocol.

Isabel II li va regalar una de les joies de la Corona i va oferir un breu discurs en el qual també reclamava el dret de Charles a ser el rei de Simbalàndia.

Pocs dies després, es va reunir d’urgència el Consell de Seguretat de l’ONU, on es va votar una resolució favorable al Rei Charles. Semblava que les potències mundials volien desempallegar-se de l’actual monarca de Simbalàndia, que acumulava denúncies de les ONG per la seva campanya de repressió contra la dissidència, la falta de llibertat d’expressió, la tortura i la desprotecció de les dones.

El rei de Simbalàndia va llançar una campanya internacional per desacreditar el Rei Charles, a qui considerava un impostor. En aquell moment, un diari de Galícia va publicar un reportatge sobre una mare amb dos fills que assegurava ser l’exdona d’un home anomenat Carles, veí del Bon Pastor, amb qui havia estat casada vint-i-tres anys i que s’assemblava moltíssim al Rei Charles. Però, aquella història va acabar silenciada del tot, ja que cada cop interessava més a la comunitat internacional que hi hagués un canvi de govern a Simbalàndia, on el Rei Charles havia promès acabar amb la monarquia absolutista i afavorir la convocatòria d’eleccions per elegir un president del país.

 

Intervenció de l’ONU

Tres mesos més tard, una força conjunta de la Unió Africana i de l’ONU, amb suport militar dels Estats Units i del Regne Unit, va ocupar el país i va forçar el monarca a exiliar-se. Poc després, el Rei Charles va trepitjar per primera vegada el seu regnat. Va complir amb la promesa de canviar el sistema de govern, es van celebrar eleccions lliures i els simbalesos van elegir un president, que va nomenar els seus ministres. El Rei Charles va passar a ser el cap d’Estat d’una monarquia parlamentària, com a Espanya.

La seva feina consistia a inaugurar hospitals i escoles, pronunciar discursos, viatjar pel món fent de representant del seu país i saludar. En Martí i en Marc van formar part del seu seguici durant la resta de la seva vida. El Rei Charles va casar-se amb una princesa de la minoria zulú per tal de donar un missatge de concòrdia al seu poble. Van tenir un fill, que, a la seva mort, es va convertir en el Rei Charles II de Simbalàndia. Tampoc era negre, cosa que va fer engrandir la llegenda del ‘Rei Blanc d’Àfrica’.

Així va ser com un aturat de llarga durada del barri del Bon Pastor va demostrar que qualsevol pot tenir el seu regnat si hi ha persones disposades a viure com a súbdits.