Goya i Gaudí

TONI AYALA (textos)

Un pintor, Francisco de Goya, i un arquitecte, Antoni Gaudí, donen nom als premis cinematogràfics més importants del cinema espanyol i català. Aquest tipus de guardons acostumen a tenir noms curts, com ara Oscar, César, BAFTA o Donatello, una moda en la qual encaixen Goya i Gaudí.

És evident que Francisco de Goya y Lucientes (1746 – 1828) no va poder participar en cap pel·lícula, tot i que sí que se n’han rodat films sobre la seva vida i obra. Sí que està reconegut com un pintor que va fer una gran contribució a l’inici del que podríem entendre com a pintura contemporània. Se’l valora, de fet, com un precursor de les avantguardes pictòriques del segle xx.

Ara bé, el cinema li va quedar lluny, doncs es considera que el setè art va fer les seves primeres passes quan Goya ja era ben mort. En concret, un 28 de desembre del 1895, quan els germans Lumière van projectar públicament la sortida d’obrers d’una fàbrica francesa a Lió, la demolició d’un mur, l’arribada d’un tren i un vaixell sortint del port.

Pel que fa a Antoni Gaudí i Cornet (1852 – 1926) sí que va poder assistir als orígens del cinema. Gaudí tenia 44 anys quan Alice Guy va estrenar La fada dels cabdells (La Fée aux Choux, 1896). Ella va ser la primera cineasta que es va guanyar la vida filmant pel·lícules.

A partir de llavors, van sorgir grans directors com Murnau, Erich von Stroheim i Charles Chaplin. Als Estats Units, mentre Gaudí dissenyava els seus edificis emblemàtics a Barcelona, es van fer pel·lícules d’aventures, com les de Douglas Fairbanks, i drames romàntics com els de Valentino. Va sorgir l’escola còmica americana a partir de la comèdia de Mack Sennett i van aparèixer figures tant remarcables com Buster Keaton.

El 1927, un any després de la mort de Gaudí, es va estrenar la primera pel·lícula amb so El cantant de jazz i, també, va aparèixer el doblatge. Poc després, l’any 1935, es va filmar en Technicolor La fira de la vanitat (Becky Sharp), de Rouben Mamoulian, i el color va captivar del tot els espectadors amb Allò que el vent s’endugué (1939).

El cine recorda un arquitecte

Gaudí està reconegut a nivell internacional com un arquitecte modernista que ha passat a la història com un geni, però, òbviament, no com algú destacat dins del món del cinema. Ara bé, dona nom al premi més important del cine català.

Fins i tot, el trofeu dels Premis Gaudí, que és obra dels escultors Montse Ribé i David Martí, està inspirat en els caps dels guerrers que coronen les xemeneies de La Pedrera de Barcelona.

Pel que fa als Goya, l’estatueta dels quals també s’associa al pintor, va donar nom als millors premis cinematogràfics espanyols perquè, segons el director artístic Ramiro Gómez, “havia tingut un concepte pictòric pròxim al cinema i diverses de les seves obres més representatives tenen gairebé un tractament seqüencial”.

Enguany, les pel·lícules Campeones, de Javier Fesser, i El reino, de Rodrigo Sorogoyen, han estat les grans triomfadores dels Goya, mentre que Les distàncies, dirigida per Elena Trapé, i Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, han estat les més destacades dels Gaudí.

Segurament, el cinema, considerat el setè art, és la disciplina que aglutina més totes les altres arts, ja que hi entra en joc des de l’escriptura del guió fins a la música de la banda sonora, passant pel disseny del vestuari i dels decorats o les interpretacions dels actors i les actrius. Hi participen escriptors, músics, dibuixants…

Va ser el dramaturg i periodista italià Ricciotto Canudo, qui, el 1914, va utilitzar per primer cop l’expressió ‘setè art’ per referir-se al cinema, al qual definí com «l’art plàstic en moviment que compendia totes les arts».

Al final, tot plegat culmina cada any en unes festes del cinema que porten el nom d’un pintor i d’un arquitecte. Més enllà de les estatuetes dels premis, no se’ls hi acostuma a fer cap referència. No se’n parla de la seva vida i obra. Més aviat tot gira entorn del glamur, de la catifa vermella, de les brometes dels presentadors i dels missatges sociopolítics i/o reivindicatius que s’hi puguin donar aprofitant l’aparador de la televisió i el ressò mediàtic.

Aquest 2019, fins i tot, sembla que Gaudí s’ha colat en la gala de Goya, doncs, segons els cronistes de moda, Nieves Álvarez, musa Vogue, portava un vestit inspirat en el trencadís de Gaudí.

I, com a homenatge al cinema, el millor és acabar aquest article recuperant una expressió que, abans, es posava al final de les pel·lícules i que ja no es porta gaire:

The End