Els 40 Principals de la música de funerals

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Per sort o per desgràcia, tinc una edat en què ja em toca sovint anar-me acomiadant d’un amic difunt i, més per sort que per desgràcia, tinc moltes amistats. La desgràcia és que, de tant en tant, se’m mor un i tant per educació i cortesia com per sentiment íntim, em toca anar a dir-li el darrer adéu.

No soc d’aquells que passen una estona pel tanatori, a donar el condol i desapareixen. Potser, per tradició familiar, per haver-ho vist a casa, sempre vaig a la cerimònia de comiat, religiosa o civil, i prego pel difunt, de vegades un amic, d’altres, un familiar proper d’ell, com la mare o el pare.

Quan vaig anar al primer enterrament tindria uns set anys i encara vivia al poble. Va ser un diumenge al matí, acompanyant al meu pare, al qual se li havia mort un amic ben jove. Tothom a la parròquia i després tota la comitiva –només els homes- acompanyaven el cotxe fúnebre caminant al seu darrere fins als afores de la població, quan continuava només amb els més íntims camí del cementiri.

Els enterraments als pobles són ben diferents, tothom es coneix i tothom procura d’anar-hi. El seu mecanisme, tot i que cada vegada menys, és diferent al de les grans ciutats, on t’assabentes de la defunció d’un veí de l’escala quan fa un mes que no el veus.

A ciutat, i parlo de Barcelona, els enterraments solen ser molt iguals, adotzenats, estàndars, diria, amb cert humor negre, que no hi ha massa diferència de l’un a l’altre i, tot i les diferències entre els tres tanatoris que més freqüento, el nou de Sancho de Ávila, ara Almogàvers, Les Corts i el de Ronda de Dalt, tot és prou uniforme.

I per uniformitat, la cerimònia, moltes voltes cronometrada i tant mecànica que resta despullada de ritual, fins en les religioses on les úniques notes discordants solen ser quan davant d’un silenci sepulcral entre els assistents, algú resa amb veu alta i clara, el parenostre quan toca.

Però jo voldria parlar de la música. Primer era un toc de distinció, ara ja s’ha convertit en rutina, incorporar música a la cerimònia de comiat. Tot i les originalitats d’alguns que porten musica enllaunada i sovint ben escollida, uns músics que toquen a tant la peça, que s’han passat anys i anys estudiant al conservatori i que sovint són veritables mestres dignes de les millors simfòniques, en haver de menjar cada dia, fan bullir l’olla.

Això en unes cerimònies que els del màrqueting, en dirien molt encertadament, nínxols de mercat, fins fa poc inexistents.

El de la Neotàfia –bé ara no existeix La Neotàfia, que era del segle XIX, però hi ha moltes companyies de decessos al mercat- ofereixen un catàleg de melodies a tocar i… no accepten res fora de programa de manera que ni en un funeral la música és lliure, sinó a la carta.

Des de fa un temps estic elaborant un rànquing, un Hit Parade, de les músiques repetitives que escolto quan vaig als tanatoris i, de moment, guanya El Cant del Ocells, aquella cançó popular, versionada tant bé per Pau Casals, que denuncia la minsa cultura musical del país, en utilitzar una nadala de joia i alegria, per a un comiat, però potser l’il·lustrat tècnic de so del camp del Barça no tenia massa discoteca on triar.

Una altre melodia molt escoltada és l’Ave Maria de Franz Schubert, que dona un aire espiritual, encara que molt més culte queda l’Adagio en sol menor de Tomaso Albinoni, per sota del Lascia ch’io pianga, de Hendel, o fent gala d’hispanisme Adagio del Concierto de Aranjuez de Joaquin Rodrigo.

La Vall del Riu Vermell té preferències notables entre un públic més cumbaià i darrerament en enterraments de dones grans, molts fills li programen La Mare, o inclús Rosó, davant de les quals, hom s’imagina a la difunta alçar la tapa del taüt i marcar uns passos de vall emocionada per l’encert de les seves criatures.

Serrat amb Paraules d’Amor o Els Vells Amants també l’he escoltat, com el May Way de Frank Sinatra, o el Virolai en múltiples ocasions, i també l’Himne del Barça, però, un dia, un amic em va dir que en altres contrades les cançons més internacionals són les mateixes, però les locals tenen d’altres particularitats.

Darrerament, en un funeral van obrir amb un Autopista o camí a l’Ínfern d’AC/DC, ben dur a la oïda; recordo que, a la meva mare, a qui li encantaven els tangos i els boleros, vam demanar-los-hi als músics com pensant que complíem la seva darrera voluntat.

Però un amic meu m’explicava que el seu pare, greument malalt, va demanar a la família que els músics toquessin allò de “Se va el caiman” i no ho van fer, encara que mai sabré si va ser perquè no els hi va semblar escaient o perquè els músics no el tenien al seu repertori.