Make Barcelona Great Again

TONI AYALA (text)

A mesura que s’apropen les eleccions muncipals, sona cada cop amb més força la cantarella dels candidats que, amb un cert punt de nostàlgia, invoquen missatges que s’assemblen al lema trumpista (i ronald-reaganista) de Make America Great Again (Fes Amèrica gran un altre cop), que, traduït a nivell local, seria quelcom semblant a Make Barcelona Great Again.

Una de les temptacions que ha tingut sempre la capital catalana ha sigut apostar per l’organització de grans esdeveniments. Sovint, aquesta iniciativa era una manera imaginativa de superar la falta d’inversions estatals a Catalunya. D’altres vegades, simplement, ha servit per intentar tapar les vergonyes pròpies o intentar rellançar l’acció política del govern municipal.

Barcelona té una tradició important com a centre organitzatiu de grans cites internacionals, com ara nombrosos campionats del món i europeus en diverses disciplines esportives. I és evident que, en aquest camp, el millor exemple van ser els exitosos Jocs Olímpics del 1992.

Però, una tradició no seria una tradició si no es remuntés molts anys en el temps. Així, per exemple, podem trobar l’Exposició Universal del 1888, que va suposar un gran avanç per a la ciutat en el terreny econòmic i tecnològic, així com la remodelació del parc de la Ciutadella.

Per això, les autoritats van decidir organitzar-ne una altra l’any 1929 amb l’objectiu de projectar la imatge de la indústria catalana en l’exterior. De nou, l’Exposició va ser l’excusa perfecte per  remodelar una part de la ciutat, en aquest cas, la muntanya de Montjuïc, així com els entorns, especialment, la plaça d’Espanya.

Seguint amb aquesta mateixa tàctica, l’alcalde socialista Pasqual Maragall va liderar el projecte dels Jocs Olímpics del 1992, que no només va donar a conèixer la Marca Barcelona a tot el món, sinó que va servir perquè la ciutat s’obrís de forma definitiva al mar i perquè guanyés algunes infraestructures molt necessàries, com ara les Rondes.

La ciutat va viure d’aquest gran èxit durant molts anys, fins al punt que, un altre alcalde socialista, Jordi Hereu, es va decidir a anunciar -gairebé per sorpresa- l’organització d’uns hipotètics Jocs Olímpics d’Hivern, que encara avui no han sigut una realitat. Va ser l’any 2010 i la intenció era optar a acollir la nova cita olímpica el 2022, que després es va ajornar a 2026 i, ara, la precanditatura ja aniria pel 2030.

Entre mig, un altre alcalde socialista, Joan Clos, va pilotar un altre invent, el Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Si bé va acabar essent un nyap, almenys, sí que va servir per desenvolupar urbanísticament una part de la ciutat que ho necessitava, encara que han quedat projectes inacabats.

Si tornem a mirar al passat, veiem que el parc de la Ciutadella es va transformar el 1888 i, en l’època de l’alcalde Clos, ja es va presentar un nou pla per unir-lo al passeig marítim de la Barceloneta, lligat amb la remodelació o inclús trasllat del Zoo. D’allò, res de res.

Pel que fa al Montjuïc que va sorgir de l’Expo del 1929, encara avui està sobre la taula la remodelació, ampliació i impuls dels museus d’art de la zona, un altre pla que no necessita de grans esdeveniments perquè algun dia es pugui fer realitat.

Pel que fa a l’herència del Fòrum, només cal passejar per la zona propera a la platja per veure que caldria acabar obres pendents, que tampoc no necessiten d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per materialitzar-se d’una vegada per totes.

I si encara volem mirar al 1992, veiem com encara avui falta molta feina a fer per millorar la qualitat de vida dels veïns dels barris travessats per les Rondes Litoral i de Dalt. I només és un altre exemple.

Pel que fa als hipotètics Jocs Olímpics d’Hivern, ja el 2010 els sonava a broma a molts, doncs a Barcelona gairebé no es veu la neu. De fet, hem tingut enguany una estació hivernal del tot primaveral. ¿No és avui encara més arriscat embarcar-se en unes olimpíades d’aquest tipus quan veiem que el canvi climàtic avança a gran velocitat? Tanmateix, sens dubte, el millor d’aquest projecte eren (i són) els beneficis que podria reportar a les poblacions pirinenques.

Però, si deixem de mirar al passat i mirem ja només al futur, ens trobem que els candidats a l’alcaldia de Barcelona tornen a la càrrega. Un d’ells és Jaume Collboni, qui, en la més pura herència dels alcaldes socialistes precedents, ara, s’ha ofert per liderar el projecte perquè la capital catalana aculli l’Exposició Universal del 2030 “per transformar la ciutat i complir els objectius de desenvolupament sostenible”.

Podríem pensar que Barcelona ja és una gran Exposició Universal, perquè és una ciutat líder en l’organització de fires i congressos. I encara més, ja acull un dels esdeveniments més importants del món, com és el Mobile World Congress. També algú podria dir que potser no cal gastar-se diners en organitzar una gran Expo per fer de Barcelona una ciutat sostenible. Però, el cas és que, com dèiem al principi, els candidats a l’alcaldia, obligats a llançar propostes, no dubtaran a triar, de nou, el camí nostàlgic del 1888, del 1929, del 1992 o del 2004.

Així ho ha fet també Manuel Valls, qui, en els Dinars de la Cambra de Barcelona, ha anunciat que, si fos alcalde, exploraria la possibilitat que la capital catalana tornés a optar als Jocs Olímpics d’estiu, enlloc dels d’hivern, per tal de generar “mobilització, il·lusió i orgull” de ciutat.

Està, doncs, ben clar. Aquesta serà una campanya amb molts elements d’estil Donald Trump, així que ja podem preparar xapes, samarretes i gorres amb el lema:

Make Barcelona Great Again