El test Tarradellas


(Si quieres leer la versión en castellano del ‘Test Tarradellas’, clica aquí)

TONI AYALA (text) / MIQUEL FUSTER (dibuix)

A les portes de la campanya electoral de les eleccions generals del 2019, el discurs polític a Espanya pivota dia sí, día també, entorn de Catalunya. I, de retruc, sobre el model d’Estat. Han passat quatre dècades d’ençà que es va reiniciar el període democràtic després de la Dictadura franquista. I, avui, les al·lusions a la Constitució, al model administratiu de les autonomies, a la Monarquia o a una certa nostàlgia d’una política basada més en el diàleg que en la crispació són recurrents.

En els darrers mesos, arran del conflicte independentista català, ha ressorgit la figura de Josep Tarradellas. El Govern de Pedro Sánchez va recórrer a l’expresident de la Generalitat com a comodí quan va aprovar el canvi de nom de l’Aeroport de Barcelona, que ha passat a portar el nom de Tarradellas.

Però, fins a quin punt és un referent? I, si ho és, per què s’esgrimeix a l’actualitat la seva obra com a exemple des d’alguns àmbits de la política catalana i espanyola? Per intentar esbrinar-ho, hem fet un exercici de periodisme històric, que hem anomenat el ‘Test Tarradellas’, que consisteix a formular preguntes actuals i fer que l’expresident de la Generalitat les contesti amb les seves pròpies paraules, dites per ell mateix ara fa 40 anys.

De fet, ens hem de situar al dia 20 d’octubre del 1977. Josep Tarradellas és a Saint Martin-Le-Beau (França) a l’espera d’agafar l’avió des de l’aeroport de Tours cap a Madrid per posar fi a 38 anys d’exili i ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya restaurada. En aquell moment, rep la visita d’un equip de periodistes de TVE, d’una televisió belga i, també, de la periodista Pilar Urbano, qui, posteriorment, va publicar una entrevista al diari ABC.

A partir del treball d’hemeroteca i estudi del que Tarradellas va explicar durant aquelles hores prèvies a agafar l’avió cap a Espanya, hem confeccionat aquest test que, segurament, l’expresident podria haver respost també avui mateix, doncs, les seves paraules estan de plena actualitat aquest 2019.

Aquestes són les preguntes, que Tarradellas respon. Miquel Fuster, el nostre dibuixant, l’ha immortalitzat en un retrat que acompanya aquest article.

El test comença així:

Pensa sovint en el retorn a Catalunya i en quina rebuda tindrà? Pensava en què faria quan tornés?

“No penso en el retorn ni en la rebuda. Aquest no és el meu problema. Ara penso només en la feina i la responsabilitat que assumiré. La meva posició, el futur Govern que haig de formar, les relacions amb el Govern de Madrid… Tinc feina per a molt de temps. Em tancaré en aquell despatx de la Generalitat i no en sortiré. Jo no torno a Barcelona ni per a passejar ni per a anar al futbol. No. Torno per a treballar per a Catalunya i per a Espanya”.

Veu viable una Espanya federal?

“Miri, jo no soc federalista. Soc federal d’Europa. Però no de Catalunya respecte a Espanya. Ni de les altres regions i pobles d’Espanya. Francament, no crec en la viabilitat per al nostre país d’una estructura federal”.

Catalunya s’ha d’integrar de forma autònoma en els organismes internacionals?

“Res de tot això. És Espanya la que ha d’integrar-se a Europa i estar present en els organismes internacionals. Catalunya el que ha de fer, i ho farem, és ajudar en aquesta política en la mesura de les seves forces, propulsar el progrés espiritual i material, polític i econòmic de l’Estat espanyol, però… !Res de fer nosaltres cap política internacional al marge d’Espanya!”

Accepta la denominació de ‘regió’ per a Catalunya?

“És clar! També la va acceptar Macià l’any 31. L’Estatut deia que Catalunya era “una nació dins de l’Estat espanyol”; però ens van dir que “nació”, no; i vam acceptar “regió”, com ho accepto jo ara. Però encaixar una paraula no vol dir que jo abandoni el meu concepte de què som una “nació”. Si hem sigut Estat!”

Per què és necessària la Generalitat?

“Perquè representa el desig dels catalans d’autogovernar-se. Aquest autogovern és un dret que hem exercit moltes vegades al llarg de la nostra història. No és cap invent d’ara, ni una tossudesa meva. Per la nostra potència numèrica, per la nostra considerable riquesa material, per la nostra cultura, per la nostra llengua, pel nostre fons de costums, per la nostra voluntat de superació… volem autogovernar-nos i espero que sabrem fer-ho molt bé”.

És possible superar els prejudicis ‘centralistes’ a Espanya sobre l’autogovern català?

“És molt senzill: es pot superar amb la voluntat pel davant. Nosaltres no volem fer ‘ranxo a part’ de la resta de pobles de l’Estat espanyol”.

Republicanisme o Monarquia? Per què?

“Tota la meva vida he sigut, soc i seré republicà. Malgrat aquesta convicció ideològica, vaig fer un viratge en la meva estratègia política i no vaig tenir cap inconvenient a demanar de visitar el Rei. Tampoc sa Majestat va tenir inconvenient a rebre’m. Això és molt important: si un Borbó va liquidar la Generalitat i va desbaratar la nostra organització autònoma, un altre Borbó la restableix. Durant tres segles els catalans hem topat amb una concepció centralista de l’Estat espanyol… Ah! Els castellans sempre van pensar que parlàvem català per fer-los la punyeta. No era així”.

Catalunya pot tenir el suport del Rei?

“Tinc motius per creure que puc comptar amb el suport del Rei Joan Carles: ell ha fet possible això (el restabliment de la Generalitat)… I, alhora, sé que el respecte i la força que Catalunya donarà al Règim actual és quelcom valuós que servirà molt a la Monarquia. I li ho diu un vell republicà”.

Creu possible algun pacte o consens amb el Govern espanyol?

“Jo soc un home pragmàtic, pactista. Estic convençut que parlant s’estén la gent i s’arriba a algun punt d’interès comú. Crec en la política del respecte i dels pactes mutus més que en les manifestacions de força i violència. Ara veig que el senyor Suárez (president del Govern espanyol) fa el que vaig fer jo aquest estiu: conversar amb tots els partits, buscar un consens. Això és bo”.

Cal formar un Govern a l’exili?

“He sigut un president solitari i artesà. Tot m’ho vaig fer jo mateix, sense més infraestructira ni més ajuda que la del meu secretari a París, i la força moral incondicional de la meva esposa, Antonieta. Ara em diuen que va ser un encert no formar cap govern. Però, l’any 52 tot eren pressions: els republicans, els bascos i els catalans exiliats… Vaig dir que no. I vaig evitar una guerra civil i que ara a Catalunya tinguéssim una altra ETA”.

Accepta les crítiques?

“No faig cas de les crítiques. Quan López Rodó (ministre d’Exteriors franquista) s’oposava a mi, jo no vaig protestar. Li vaig enviar un telegrama de felicitació per haver sortit diputat. Em van dir: ‘No et contestarà’. I tant que em va respondre! Ara em sembla que està d’acord amb mi i amb el meu retorn”.

Com és la seva forma de fer política?

“Cal fer una política de pau i concòrdia (…) Jo faig política esglaó a esglaó. Ara, estic en un altre esglaó”.