La guspira de Notre Dame
TONI AYALA (text i foto)
L’1 d’abril del 2018, el setmanari Le Point va publicar aquest titular: ‘Oreu per Notre Dame’, amb un subtítol que advertia: “Fan falta 150 milions d’euros per a restaurar la catedral, abandonada des del segle XIX”. Després de l’incendi, se n’han recaptat 850 milions i, segons les previsions, es podrien sobrepassar els 1.000 milions d’euros. Què ha passat, doncs?
És evident que França -i, per extensió, el Govern de Macron- no està -ni estava- passant el seu millor moment, com ho demostra el sorgiment del moviment de protesta de les armilles grogues, que, fins i tot, va obligar a desplegar l’Exèrcit pel centre de París per prevenir manifestacions violentes.
El país ha quedat estabornit amb la tragèdia de Notre Dame. Una desgràcia pot unir tot un poble. Aquest va ser en certa manera el missatge -òbviament, políticament interessat- de Macron, que va fer una crida per restaurar al més aviat possible i amb el major esplendor possible Notre Dame. Potser ho fan en cinc anys.
Però, ara, el debat s’ha obert entorn dels límits de la filantropia i del mecenatge, doncs les grans fortunes que han anunciat grans donacions seran premiades amb sucoses desgravacions fiscals. Per això, els sectors més desafavorits de la societat reclamen que qui doni, no tingui aquests beneficis, ja que va en detriment de les arques de l’Estat.
Aquest és el mateix Estat que no va saber o no va voler (o no va poder, encara que sigui més difícil d’admetre per al Govern francès) invertir 150 milions d’euros per restaurar la catedral de Notre Dame abans de l’incendi. I on estaven aquestes grans fortunes llavors? Per què no van donar diners fa un any quan la premsa ja alertava del mal estat de la catedral parisenca?
Resulta que, ara, es recapten molts més diners dels que eren necessaris i apareixen donants per sota les pedres. A més, sorgeix la pregunta si aquesta mena de competició de les grans marques per veure qui fa la donació més gran és o no és una operació de màrqueting en comptes d’una ajuda (més o menys sincera). Conscient de la polèmica, la família Pinault, que ha promès 100 milions d’euros per a refer la catedral, ha renunciat al regal fiscal. Però, la majoria dels donants resten en silenci.
D’altra banda, podríem pensar que l’important és que arribin diners per a restaurar la catedral, independentment de les motivacions del donant. Ara bé, també hi ha qui pot apostar per deixar Notre Dame tal com està ara, com a símbol de la deixadesa de la societat actual vers el patrimoni històric i cultural dels seus avantpassats.
En el cas de Notre Dame, la col·lecta sol·licitada per Macron ha donat resultats tant elevats que la rebaixa tributària podria ser de més del 60% dels mil milions que, segurament, es recaptaran. A ningú se li escapa que seran els contribuents els qui hauran de cobrir aquest forat. És una donació que hauran de fer els més desafavorits, poden pensar els més rics.
Ara bé, el moviment de les armilles grogues ja reclama “l’exemplaritat fiscal” amb els donants milionaris. Tot plegat fa pensar que l’incendi de Notre Dame no ha cremat els ciments del malestar social a França i podria ser que, d’entre les centres de la catedral, encara salti alguna guspira que torni a encendre un altre foc que, segurament, a Macron li preocupa molt més que el de la catedral de París: les protestes socials.