El poema de Leo Messi
TONI AYALA (text i foto)
La derrota del Barça de Leo Messi per 4 a 0 davant del Liverpool, qualificada de “ridícul històric”, “humiliació” o “desfeta”, entre d’altres qualificatius de la premsa, representa l’escenificació en el món dels ídols de l’esport d’allò que el poeta Walt Whitman va anomenar “el portentós evanescent”.
Ens hem de remetre al vocable grec “eídōlon” (eidoló) per entendre la volatibilitat de la força arrossegadora d’un equip d’ídols, comandat per Leo Messi, i per comprendre el sentit de l’“enfonsament” dels jugadors idolatrats, que, tanmateix, es poden reconstruir.
“Les estrelles, les formidables pertorbacions dels sols que s’expandeixen, es destrueixen i s’acaben en complir les seves missions, llargues o breus”, ens diu i ens descriu Walt Whitman.
L’ “eídōlon” grec va arribar-nos a través del llatí “aneuōlum”, que en català va derivar en la paraula “ídol”. El concepte pot utilitzar-se per a nomenar a la representació d’una divinitat a la qual se li rendeix culte, com ara Leo Messi per a motls seguidors del Barça.
Un ídol és una imatge venerada. Es tracta d’un objecte que representa o que conté a una deïtat, un esperit o un dimoni, especialment, en les religions. Però, per a molta gent, el futbol és com una religió. I si no que li ho diguin a la mà de déu de Maradona…
Ara bé, la fatal eliminació del Barça de la Champions, quan estava a les portes de la final, ens pot fer reflexionar sobre la inconsistència del concepte d’ídol. No en va utilitzem sovint l’expressió “ídol caigut” quan parlem d’algú que ha passat de la més alta estima a la més absoluta defenestració.
Tanmateix, és ben curiós com un poeta del segle XIX, Walt Whitman, va ser capaç de definir una imatge tant moderna i universal com la de l’ídol que, en realitat, és com una ràfega de vent. Si triomfes i tens encert, estàs a dalt; si la pífiles, els mateixos que t’idolatraven et poden fer caure en l’infern del més absolut fracàs.
Ens hem de remuntar, doncs, a l’any 1876, per trobar el poema dels ‘Eidolons’, en el qual la veu del poeta ja ens preparava per a una societat d’ídols emergents i, també, caiguts. Val la pena llegir-lo, sobretot, si ets aficionat del Barça i estàs dolgut per la gran derrota de Liverpool:
“Vaig conèixer a un endeví que estava més enllà dels matisos i objectes del món,
dels camps de l’art i del saber; dels plaers, els significats,
i espigolava eidolons.
Posa en els teus cants, em va dir,
no ja l’enigmàtica hora ni el dia; no les parts.
Posa, abans de res, com a llum per a tots i cant inaugural de tots
els eidolons
sempre l’incert començar
sempre el creixement, el circular del cercle,
sempre el cim i per fi la unió (per a començar, sens dubte, novament)
Eidolons! Eidolons!
Sempre el mutable,
sempre les matèries primeres, els canvis, els enfonsaments,
la qual cosa torna a unir-se; sempre els tallers, les fàbriques divines
que produeixen eidolons.
Mira: tu o jo,
dona, home, nació, coneguts o desconeguts,
podem semblar constructors de sòlides belleses, de força
i de riquesa; però en veritat construïm eidolons,
el portentós evanescent,
les finalitats de la inspiració artística o dels llargs estudis del savi,
o de l’utillatge del guerrer, del màrtir, de l’heroi
són modelar eidolons
de cada vida humana
(acumulats els elements, registrats sense que quedi fora un pensament, una emoció,
un acte)
el tot, gran o petit, sumat, agregat,
és el seu eidoló,
el vell, el vell impuls
fundat en els antics pinacles, heus aquí que s’assenteixi en pinacles nous
i encara més elevats sorgits de la ciència i el modernisme
el vell, vell impuls. Eidolons,
el present aquí i ara,
el remolí intricat, delerós i fecund d’amèrica que agrega i segrega només per a disgregar
és el eidoló d’avui.
Això amb el
passat de països esfumats, de tots els regnes de monarques allèn el mar,
de vells conqueridors, velles empreses guerreres, vells mariners
que van viatjar formant eidolons
densitats, creixements, aparences,
estrats muntanyencs, terrenys, roques, arbres gegantescos,
de naixement remot, de remota mort, longeus per a deixar
eidolons perennes.
“Vaig exaltar”, arravatament, extàic,
el visible amb excepció de la matriu del naixement,
de tendències orbiculars per a formar, formar i formar
el poderós eidoló terrestre
tot espai, tot temps
(les estrelles, les formidables pertorbacions dels sols
que s’expandeixen, es destrueixen i s’acaben en complir les seves missions,
llargues o breus)
plens només de eidolons
les silencioses miríades,
els oceans infinits on es buiden els rius,
les identitats lliures i incomptables, com la vista,
les veritats realitats, eidolons
no aquest món,
ni aquests els universos, ells els universos,
propòsit i fi, sempre la permanent vida de la vida
eidolons, eidolons
més enllà de les teves lliçons, savi professor,
més enllà de les teves atentes mirades pel telescopi o l’espectroscopi
i més enllà de totes les matemàtiques,
més enllà de la cirurgia dels metges, de l’anatomia, de la química,
del químic,
l’entitat d’entitats, eidolons
fixos i alhora mòbils
estaran per sempre, per sempre han estat i estan,
impulsant el present cap a l’infinit futur
eidolons, eidolons, eidolons
el profeta i l’endeví
es mantindran en els més alts nivells encara;
mediaran amb el Modern, amb la Democràcia que ja interpreten
déu i eidolons
i tu, ànima meva,
d’alegries, exercicis incessants, exaltacions
anhelosa, et veuràs satisfeta a la fi, ràpida per a trobar-te amb els teus camarades, els eidolons
el teu cos permanent,
el cos que s’agita dins del teu cos
únic fi de la forma, veritable jo mateix
una imatge, un eidoló
els teus propis cants no estan en els teus cants,
no hi ha tonades particulars per a cantar que ho siguin en si
totes emanen del tot. Sorgeixen per fi i planegen
eidoló rodó, plenament orbicular.