Mr Whatsapp


TONI AYALA (text) / MIQUEL FUSTER (dibuix)

El so era constant, insistent, gairebé mecànic…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

Els missatges se succeïen un darrere de l’altre. “Sí, ho tractarem en la propera reunió”; “Està revisat l’informe dels inversors xinesos?”; “D’acord, ho veiem”; “No, no, ho hem de fer ràpid”; “Ok!”; “Dimecres estaré al Camp Nou”; “Sí, la Champions”; “Ja, ja, ja… tenim al Messi”; “Passarem, passarem”… De vegades, si la conversa era més frívola, acompanyava els missatges de Whatsapp amb alguna emoticona…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

Utilitzava molt la imatge del dit polze alçat. Si hi afegia alguna emoticona de cares sempre utilitzava somriures. Les rialles creaven complicitat, no només amb els amics, sinó també amb els clients amb els quals calia trencar el gel o donar la impressió que hi havia bon rotllo…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

“És clar que guanyarem!”; “La dona i els fills, bé, i tu?”; “Sobretot, vull l’informe dels xinesos per a la propera reunió”; “Sí, ja tenim la sala reservada”; “L’Íbex ha caigut un altre cop”… Per a qualsevol altre, totes aquelles converses de xat juntes eren un llenguatge inintel·ligible, un rastre difícil de seguir. Però, per a ell, que estava acostumat a mantenir vives desenes d’aquelles converses alhora, tot era bufar i fer ampolles. Hi tenia molta pràctica. Ben bé es podia dir que estava programat per escriure 50 missatges per minut, és a dir, un missatge cada 1,2 segons. Era impressionant veure’l en acció…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

“He dit que a la propera reunió!!!!”; “Els xinesos, sí, els xinesos”; “Com estan les accions?”; “Liquidem, liquidem”; “Executa”; “Yes… See you later”; “Danke!”; “Rendez-vous à Paris”; “Dubay hi ‘aelaa”; “Ho merda su tutto”; “Arigato”…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

A més, dominava tots els idiomes del món, amb la qual cosa era l’alt executiu més ben preparat per comunicar-se amb qualsevol client d’arreu del planeta… “Cagada, quina cagada!”; “Imbècil”; “Molt de gust de conèixer-lo”; “Va ser una vetllada exquisida”; “A prendre pel sac!”; “Ni parlar-ne, que et donin pel cul!!!!”; “L’òpera va ser esplèndida. Verdi on fire”…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

Era capaç de canviar de registre com si res i s’adaptava al to i a la dinàmica de qualsevol conversa. Era l’enveja de tots els alts executius. L’anomenaven Mr Whatsapp. Sortia de bon matí de casa i hi tornava al vespre, sempre molt puntual. Feia i desfeia segons l’havien ensenyat, amb una eficàcia esfereïdora…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

No només xatejava a la velocitat de la llum, teclejant d’una forma impressionant, sinó que era un gran negociador. El seu cap era com un ordinador, com el computador més potent del món…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

Deien que algú hi havia abocat tots els coneixements humans. Però no sempre havia sigut així, com ell mateix va reconèixer anys després en una entrevista per a un documental produït per Netflix, quan ja tot havia canviat per sempre.

Sortia de bon matí de casa i hi tornava al vespre, sempre molt puntual. Feia i desfeia segons l’havien ensenyat, amb una eficàcia esfereïdora. No només xatejava a la velocitat de la llum, teclejant d’una forma impressionant, sinó que era un gran negociador, un administrador exel·lent i un director de recursos humans inigualable. El seu cap era com un ordinador, com el computador més potent del món. Deien que algú hi havia abocat tots els coneixements humans. Però no sempre havia sigut així.

Abans tothom l’havia conegut com un executiu més, estressat i incapaç de seguir el ritme. Dos companys seus del seu departament havien patit un infart en el darrer any i un tercer havia plegat. Aquest últim era el seu amic, l’única persona a qui podia considerar amic a la feina. Aquest fet l’havia marcat profundament.

La relació amb la seva dona i els seus dos fills també s’havia deteriorat molt. Treballava a totes hores, sempre pendent dels canvis horaris per poder mantenir reunions per Skype amb els clients d’altres continents. Viatjava molt. A penes podia veure a la seva família i no sabia en quin moment es va produir aquest punt de trencament dels seus lligams familiars. Segurament, es va veure atrapat en l’espiral d’una feina d’executiu que cada cop li exigia més sacrificis per no veure’s superat pels nous empleats, molt més joves i preparats, i per una dinàmica de mercat que havia embogit amb la darrera crisi econòmica.

De vegades, es preguntava com podia ser que la seva dona l’aguantés encara i, encara més, com era possible que encara pogués reconèixer a l’home amb qui havia decidit formar una família. Però, la pèrdua del seu amic, l’únic confessor de les seves penes que li quedava a prop, el va fer pensar en un pla B. Ja havia tingut fins i tot un avís d’infart i, malgrat que ho havia intentat més d’un cop, no havia aconseguit deixar de fumar.

Ara, però, des de feia unes setmanes, tot era diferent. A l’oficina, ningú sabia com podia ser que una persona hagués pogut canviar tant en tan poc temps. Ara el veien com un alt executiu calculador, fred, impertorbable. Res semblava que pogués distreure’l del seu únic propòsit: assolir els objectius marcats pel CEO en un temps rècord. En definitiva, s’havia proposat ser el millor i ho havia aconseguit amb escreix. I ni tan sols semblava cansat. No mostrava el més mínim símptoma d’esgotament. Fins i tot corria la veu pels passadissos i lavabos de l’oficina que, finalment, havia aconseguit deixar de fumar. De fet, ningú no l’havia vist amb cap cigarreta als llavis en el decurs de les darreres setmanes. Aquell misteri va assolir el grau de llegenda urbana en poc temps. Fins i tot, els seus companys i companyes havien organitzat porres d’amagat apostant sobre si fumava o no o sobre si semblava rejovenit o no.

Ell va adonar-se que xiuxiuejaven darrera seu. Ho feien constantment. Però no li va donar cap importància, ja que aquelles coses més trivials ja no formaven part del seu univers quotidià. Ni tan sols responia quan sentia que algú preguntava per què, de cop i volta, anava sempre vestit igual. Aquest era, possiblement, un dels majors misteris de la seva nova imatge i personalitat.

Sempre duia el mateix vestit blau fosc, amb la mateixa corbata i la mateixa camisa. Sempre anava perfectament planxat. Immaculat, polid, impecable. Lluïa sempre com el primer dia. Abans que es produís aquell canvi sí que vestia diferent cada dia, inclús de forma carrinclona, ni molt menys tant modern com ara. Abans, fins i tot, participava activament del casual day i els divendres acudia a l’oficia amb una indumentària més desenfadada, encara que se sentís ridícul tot intentant imitar les modes dels més joves. Però, ara, mai es treia el seu vestit blau fosc. Era com una versió alt executiu dels Homes de Negre. Era l’Home de Blau de l’oficina, com també l’havien batejat…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

“No, no, he dit que no”; “Canvieu la tipografia, no m’agrada”; “Aquest document no és aclaridor”; “Abans d’arribar a una conclusió com aquesta m’ho hauries d’haver consultat”…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

“Compte amb el seguiment de la ruta del gas per l’Europa de l’Est”; “Jo no em preocuparia tant per això”; “Truca a Frankfurt! Vull saber el proper moviment del Banc Central Europeu abans que l’anunciïn, entesos?”; “Això sí que és un forat financer”; “Creu-me, tornaran a pujar els tipus d’interès i, llavors, arribarà la nostra gran oportunitat”…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

El fet de mostrar-se ara sempre tant contundent i segur amb les seves decisions i el fet de ser tant imperatiu amb els companys i clients havia fet que no fos gaire estimat per uns i molt temut pels altres. Però, ell sabia perfectament que causar aquesta impressió l’ajudava a ser més eficient en la seva feina. Les primes que havia començat a cobrar per alta productivitat les últimes setmanes així en donaven fe. L’enveja començava a ser un altre sentiment general entre els seus companys. “Com s’ho fa?”, es preguntaven tots. A més, gràcies a la seva extrema eficàcia, ara no semblava que fes mai hores extra, ni que li afectés haver d’adaptar-se al canvi horari dels seus clients. Tant és així que, en pocs dies, van ser els propis clients els que van adaptar-se als seus horaris.

El seu cap de departament, que aviat va veure perillar el seu càrrec per l’amenaça de Mr Whastapp, primer l’encoratjava a continuar treballant amb aquells bons resultats, però després va pensar que potser algú de més amunt s’hi fixaria i voldria promocionar-lo en detriment seu. Així que falsejava les dades per tal que semblés que tot allò que aconseguia l’Home de Blau, en realitat, era gràcies al seu cap. Però a Mr Whastapp allò no semblava preocupar-lo gens. Només volia fer la seva feina i punt.

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

“T’he dit que sí, que pots vendre, però a un cost més baix”; “Ei, com estàs? Sí, sí, tu tranquil, fes, fes, tens el meu suport”; “No, dijous no em va bé jugar a pàdel, millor ho deixem per divendres al migdia”; “Ui, ja saps que sóc un home casat”…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

La presència de l’Home de Blau no va passar desapercebuda per a la secció femenina de l’oficina. Es preguntaven com podia ser ell i, alhora, semblar cada dia més jove, com si no passés per a res el temps per a ell. Alguna companya se li havia arribat a insinuar obertament, però Mr Whatsapp s’hi va mostrar inflexible, deixant clar que tenir una aventura amb algú de l’oficina no entrava dins dels seus procediments estàndards.

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

El so continuava sent constant, insistent, gairebé mecànic. Els missatges continuaven succeint-se un darrere de l’altre. Havia començat de bon matí a teclejar el mòbil i, com aquell que diu, no havia parat de xatejar en cap moment del dia. Fins i tot, era capaç de mantenir vàries reunions en directe i virtuals, alhora. N’havia tingut tres a la tarda. Quan va sortir per la porta de l’oficina ja només hi quedava ell. Sortia al mateix temps que entrava el personal de la neteja. La jornada havia tornat a ser molt intensa. Però no estava cansat. Ni molt menys…

Tic- tic- tic- tic…

Tic- tic – tic – tic…

Havia hagut de resoldre dos problemes greus amb el mercat japonès i mexicà. Però se n’havia sortit amb escreix i el seu cap l’havia tornat a felicitar. No en va ell en treia molts fruits dels seus èxits. L’Home de Blau, en tan sols tres setmanes, s’havia convertit en un alt executiu imprescindible per a la companyia i ja li havien insinuat que, a finals d’any, li apujarien el sou i els complements per objectius: els bonus. Ell estava feliç. Tot semblava rotllar com estava previst, com s’havia proposat i programat.

Va arribar a casa a les nou del vespre. Li va obrir la porta la minyona i, com cada nit, el va acompanyar al safareig. Allà, entre la rentadora i l’assecadora, hi havia la seva cadira, amb tres endolls incorporats. Un cop Mr Whatsapp s’havia assegut, la minyona va endollar-lo a la corrent, a ell, a l’smartphone i a la tableta. L’Home de Blau va tancar els ulls i es va quedar en mode “repòs” mentre recarregava la bateria per al dia següent. Mentrestant, el vertader Ell, el seu amo, gaudia de la lectura d’un llibre al sofà en companyia de la seva dona, que també llegia. Feina una hora que havien sopat i els fills ja estaven a la seva habitació, dormint. Escoltaven música de fons.

La família s’havia gastat tots els estalvis, més de 100.000 euros, en la compra d’aquell prototip d’humanoide. L’havia fabricat en secret una companyia tecnològica japonesa. Ell s’hi havia assabentat per casualitat, mentre revisava unes dades de mercat referents a aquesta empresa que pretenia fer el gran boom a la Borsa de Tòquio amb la presentació d’aquest robot. Però la versió anterior havia donat molts problemes -fins i tot hi havia hagut algun mort- i tota l’estratègia corria el risc de fer figa. Aquest ‘error’ amb víctimes mortals no havia sortit a la llum, però ell havia tingut la sort d’ensopegar amb aquesta informació. No ho havia buscat, però va decidir aprofitar l’ocasió.

Així que va proposar als nipons que fabriquessin un altre prototip, perquè aquell que havien fet se’l volia quedar ell a canvi de no dir res a ningú. Fins i tot es va oferir a pagar-los uns diners perquè allò no semblés del tot un xantatge o una extorsió. Valia la pena tenir algun tipus de tracte comercial amb els japonesos per si aquella versió de l’humanoide acabava donant també problemes.

Per sort, l’Home de Blau funcionava, de moment, a la perfecció. Mentre ell podia dedicar tot el dia a la seva família, el robot -caracteritzat com ell, com si fos un clon- el suplantava a la feina de forma exel·lent. Ningú se n’havia adonat de res i era obvi que els japonesos no dirien res. Almenys trigarien uns mesos més -potser un any- a poder presentar en societat el nou prototip.

Tic, tic, tic…

Tic, tic, tic….

Aquella nit, mentre Mr Whatsapp reposava en la seva cadira recarregant la bateria, ell va trigar a dormir-se. No feia més que pensar en el seu robot.

Tic, tic, tic…

Tic, tic, tic…

Quan, per fi, va tancar els ulls i va agafar el son, Mr Whatsapp va patir una anomalia i es va activar. Ell mateix va desendollar-se de la corrent i va caminar, sigilós, cap a l’habitació de matrimoni. Va obrir la porta i va apropar-se a la seva mestressa. Dret, vora el llit, se la va quedar mirant des de dalt.

Li fascinava la seva cabellera rossa rinxolada i les pigues incipients que poblaven el seu rostre de pell fina. Amb molt de compte, va enretirar el llençol amb la mà esquerre, tot encorbant el cos. Va contemplar-ne les cames nues. Duia una camisa de dormir de color blau cel. 

Tic, tic, tic…

Tic, tic, tic…

Mr Whatsapp va girar el cap i va dirigir-se ara cap a l’altre costat del llit, on el seu propietari estava immers en un concert de roncs. L’humanoide se’l va quedar mirant i, de nou, va desviar el cap per contemplar -ara, des de la seva nova posició més allunyada- el cos seminu de la seva mestressa.

Tic, tic, tic…

Tic, tic, tic…

L’endemà al matí es va despertar amb un fort dolor de cap. També tenia l’esquena ressentida. Estava clar que no havia descansat bé. De fet, quan va obrir els ulls, va adonar-se que no estava estirat al llit. Estava assegut en una cadira al safareig. Va notar que li feia mal el braç dret. Quan va abaixar el cap per mirar-se’l, va descobrir amb estupor que algú l’hi havia incrustat dos cables. La sang li fluia per dins del cablejat fins arribar a l’endoll, al qual estava connectat. Se sentia marejat.

De cop i volta, la minyona va obrir la porta. Va desconnectar-lo de la corrent, li va treure els cables i li va netejar la sang del braç, com feia cada dia. Va ajudar-lo a posar-se dret i va acompanyar-lo fins al rebedor, on li va donar la tableta i l’smartphone.

Poc després, va aparèixer la seva esposa. Mr Whatsapp l’abraçava i li petonejava les galtes de forma insistent. Ell va voler obrir la boca per dir-li a la seva dona que ell era Ell i no Mr Whatsapp, però no va poder. Durant la nit, el seu propi robot l’havia reprogramat i li havia robat la seva vida.

Tic, tic, tic…

Tic, tic, tic…