La segona volta
TONI AYALA (text i foto)
Amb el final del bipartidisme a Espanya ja comença a haver-hi remor de possibles canvis legislatius per tal de facilitar la investidura d’un president sense que necessiti la majoria absoluta. I, en paral·lel, estem assistint un altre cop a l’espectacle dels pactes postelectorals per tal de decidir governs, alcaldes o presidents.
En comptes de deixar la resposta a aquestes preguntes en mans de la ciutadania, la classe política dirigent intenta buscar dreceres. Si hi ha més pluralitat de partits amb representació, això obliga a dialogar més i arribar a acords, cosa que no sempre estan disposats a fer els partits a Espanya.
Un president del Govern espnyol pot ser investit amb majoria simple, però ha de ser en segona votació i després d’un segon debat. En el primer es requereix majoria absoluta, és a dir, la meitat d’escons que conformen la Cambra més un diputat. Avui dia és més complicat teixir àmplies majories que depassin els 176 diputats. Jo no és cosa només del PSOE i del PP.
Potser, per això, s’ha inclòs una pregunta en la darrera enquesta del CIS per tal de començar a sondejar un possible canvi constitucional. Un 42,6% dels enquestats considera que caldria eliminar el requisit de la majoria absoluta per a la investidura d’un president i un 32,9% es mostra contrari. Un 23,4% no sap què contestar.
Els problemes dels polítics per pactar també es manifesten en l’àmbit més local. Un exemple és Barcelona. Tanmateix, emergeix un altre dilema, que té a veure amb els votants. ¿I si els acords que tanquen els partits, en realitat, van en contra del que haguessin desitjat els seus electors?
Per evitar aquest tipus de situacions, hi ha altres sistemes polítics de països tant propers com França que tenen mecanismes per atorgar a la ciutadania la resolució d’aquests problemes. Estem parlant de la segona volta.
En sentit ampli, la segona volta consisteix en què per a arribar al càrrec públic que correspongui és necessari obtenir més de la meitat dels vots emesos. Es va instaurar al segle XIX, en concret, l’any 1852, amb la instauració del Segon Imperi francès de Napoleó III.
Després es va aplicar novament en la III República i de forma molt activa a la V República, a través de la Constitució francesa del 1958. De fet, és una institució electoral paradigmàtica del dret electoral i constitucional francès.
Es por considerar útil la segona volta? Doncs, per als francesos està clar que sí. Quan en una elecció presidencial cap dels candidats supera un determinat percentatge dels vots (en general majoria absoluta), es realitza una segona volta per a decidir entre els dos primers candidats.
Si ho apliquem al cas de l’Ajuntament de Barcelona, simplement, caldria tornar a convocar a les urnes els barcelonins per tal de triar entre Ernest Maragall (ERC) i Ada Colau (BComú).
Aquesta fórmula, segurament, minimitza les estratègies de partits i la contaminació de la política municipal per part d’elements externs, com ara que un pacte municipal depengui de les aliances que es puguin tancar a nivell estatal o autonòmic. Però, és clar, la segona volta suposa donar un altre cop la veu a la ciutadania…