Operació Palau


TONI AYALA (text i foto)

La ciència ha desmentit oficialment en diverses ocasions que, en qüestió de relacions, els pols oposats s’atreuen. Un estudi de la Universitat de Harvard va concloure que ens sentim atrets per individus que són similars a nosaltres, però “és l’aparença física la determinant per a l’atracció romàntica”. S’imposa el pragmatisme més que el sentimentalisme.

En política, passa el mateix. I els pactes postelectorals en són el millor exemple. Durant molts anys -tants com els que han transcorregut des de la reinstauració de la Democràcia a Espanya- la plaça de Sant Jaume ha esdevingut quelcom semblant a Villarriba i Villabajo.

La pugna entre els socialistes (governants de la ciutat de Barcelona des de l’Ajuntament durant molts anys) i els convergents (dominadors de Catalunya amb la CiU de Jordi Pujol des del Palau de la Generalitat) ha estat una constant. Els pols oposats no s’atrauen. I, durant dècades, CiU intentava fer el salt al govern muncipal i els socialistes, al Govern.

Tots dos projectes polítics es miraven amb recel des de les finestres dels respectius despatxos que donaven a la plaça de Sant Jaume: un president convergent des del Palau de la Generalitat i un alcalde socialista des de l’Ajuntament.

En aquesta guerra de pols oposats, els socialistes van comptar -amb el temps- amb dos aliats: els ecosocialistes (ICV) i els republicans independentistes d’esquerres (ERC). És el que es va anomenar el Tripartit. Finalment, les tres forces d’esquerres van aconseguir fer-se amb el Govern de Catalunya. Però, llavors, va resultar que la CiU de Xavier Trias va aconseguir l’Ajuntament de Barcelona.

Amb el temps van entrar en joc dues variables noves: el procés independentista, que va sacsejar tant a la CiU més conservadora com al PSC més afí al PSOE (els socialistes catalans van patir baixes notables, com ara la d’Ernest Maragall, l’últim alcaldable d’ERC); així com el moviment del 15-M, que va acabar per trastocar els partits tradicionals i, a banda, va integrar a les files dels Comuns a ICV.

L’antic joc d’aliances i d’amics-enemics polítics havia canviat per complet. CiU va separar-se; Unió va acabar en l’òrbita del PSC; CDC va esdevenir PDECat i, en realitat, JxCat… Mentrestant, els partits de l’antic status quo que havien aconseguit aguantar, com ara ERC, guanyaven quota de vot perquè s’havien mantingut intactes. I és que, a diferència de l’actual JxCat que encara té l’herència de CiU; Esquerra sempre ha sigut un partit netament independentista.

Ara bé, aquest nou còctel polític ha tingut dues altres grans sacsejades: per un costat, el Procés independentista, amb l’aplicació del 155, les detencions i el judici del Tribunal Suprem; i, per un altre costat, l’augment del pes de la ultradreta en les decisions que es prenien des dels governs de Madrid respecte a Catalunya.

Amb tot aquest panorama és normal que els pols s’hagin desplaçat, perquè s’ha produït un autèntic tsunami polític no només a Catalunya sinó en el conjunt d’Espanya -i, per què, no, a Europa, amb el Brexit, per exemple-. Tot es mou i tot es torna a encaixar, perquè la política és pragmatisme i no sentimentalisme.

Per això, segurament, el pacte entre BComú i PSC perquè Ada Colau reediti l’alcaldia de Barcelona, amb el suport de Manuel Valls, és només el primer pas per intentar l’assalt al Palau de la Generalitat. I això és així des que es va restablir la Democràcia: qui està a l’Ajuntament vol també estar al Palau i a l’inrevés.

Des de l’independentisme es carrega contra els Comuns pel pacte amb els socialistes i per tenir el suport de Valls -un dels protagonistes de la manifestació d’ultradreta a la plaça de Colón de Madrid abans de les eleccions generals-. Però, també és cert que, a nivell local, la CUP i ERC pacten amb “els socialistes del 155” per evitar que JxCat governin a Sant Cugat, de la mateixa manera que els Comuns han pactat amb ERC a Tarragona per fer fora de l’Alcaldia els socialistes o que ERC i JxCat s’han posat d’acord a Lleida per desbancar el PSC. Per tant, la conclusió seria que cadascú es miri el melic.

Des del punt de vista de l’independentisme, la gran preocupació no hauria de ser que Ernest Maragall (ERC) no sigui alcalde de Barcelona, sinó que, en les properes eleccions, puguin perdre el Govern de la Generalitat. Perquè una cosa és no aconseguir Barcelona, però una altra és perdre el control polític de tot el territori català, sense oblidar que, qui controla el Palau, controla els mitjans de comunicació públics catalans.

Segurament, Ernest Maragall va perdre l’Alcaldia la mateixa nit electoral. Si hagués fet un altre discurs des de bon principi, més proper als postulats dels Comuns, ho hagués tingut més fàcil o, com a mínim, BComú ho hagués tingut encara més difícil. Maragall, el polític més experimentat que hi ha ara al Consistori barceloní, va cometre l’error, també, de subestimar les ambicions dels Comuns -i d’Ada Colau- per continuar governant i la dels socialistes -amb Jaume Collboni- per tenir més control, de nou, sobre l’Ajuntament barceloní. I, si a sobre li sumes a l’equació una figura com Manuel Valls, també amant de la primera línia, doncs, és evident que Maragall ho tenia ben complicat.

En aquest moments, ja està obert el debat sobre la necessitat de candidatures unitàries independentistes. Per a l’independentisme, ara, està en joc el Govern de la Generalitat. Ara bé, en qüestió d’afinitats polítiques, els pols oposats no s’atrauen. S’ha vist en la campanya de les eleccions municipals de Barcelona, on hi va haver fins a quatre candidatures diferents independentistes, que han acabat per reduir-ne el nombre de regidors i amb la CUP fora del Consistori. Per què es van presentar quatre candidatures si tots són independentistes? Doncs, perquè el que els separa és més gran que el que els uneix, ara com ara.

D’altra banda, l’independentisme té un gran punt a favor. I és que compte amb dues potents entitats civils sobiranistes (ANC i Òmnium), que els asseguren vots i molta mobilització. Però, també té dos grans líders que van agafar camins separats després del Procés (Carles Puigdemont -JxCat- a Brussel·les i Oriol Junqueras- ERC-, a la presó). I, alhora, el fet que les dues entitats sobiranistes influeixin tant en els grans partits independentistes fa que la política d’ERC i JxCat, sovint, no pugui ser suficientment pragmàtica com el moment pot requerir. Per últim, l’independentisme té la sort de governar la Generalitat i de decidir quan convoca les properes eleccions. Però, és una arma de doble tall. S’està visibilitzant prou l’acció de Govern? El balanç és positiu?

Per la seva part, el PSC sembla que ho té tot a favor. S’ha fet, de nou, més fort a l’àrea metropolitana de Barcelona i ha aconseguit tancar un aliança amb els Comuns a l’Ajuntament de la capital catalana. Per la seva part, Manuel Valls, que ja ha demostrat que és capaç de saltar d’una pedra a l’altra sense caure al riu, hauria de maniobrar cada cop més cap a l’entorn socialista si, per lògica, vol prosperar. Potser, en aquest sentit, s’entenen els seus intents de deslligar-se dels pactes de Ciutadans amb Vox. A més, la crisi de resultats de Cs a Catalunya -i l’error comès pel partit taronja amb el desplaçament a Madrid d’Inés Arrimadas- pot afavorir el PSC.

Per tant, la pregunta és: ¿el bipartit del nou govern municipal de Barcelona podria reproduir-se al Palau de la Generalitat amb el suport de partits que no volen un govern independentista de la mateixa manera que no volien un alcalde independentista? Igual que el Tripartit barceloní va aconseguir governar la Generalitat no ho podria fer el nou Bipartit municipal? Això, tenint present també el “govern de cooperació” d’Unidas Podemos amb el PSOE a Madrid.

En aquest sentit, es va produir un moviment fa unes setmanes, quan Pedro Sánchez va proposar el líder del PSC, Miquel Iceta, per a la presidència del Senat. Els independentistes van vetar aquesta opció des del Parlament i, al final, van veure com els socialistes catalans presidien tant el Senat com el Congrés. Però, la qüestió és: ¿si Iceta anava a Madrid a presidir el Senat, qui hagués estat el candidat socialista en unes hipotètiques eleccions autonòmiques catalanes?

D’altra banda, des de l’entorn independentista, es debat molt, com hem vist, sobre si cal o no una candidatura unitària. Però, sovint s’oblida que, des dels partits no independentistes, sí que hi ha hagut capacitat per plantejar candidatures més unitàries. De fet, hi ha tradició amb això. Darrerament, ho hem vist amb el líder d’Units per Avançar (l’antiga UDC integrada a CiU), Ramon Espadaler, formant part de la candidatura socialista al Parlament. O el mateix Valls amb Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, des de l’independentisme farien bé, segurament, de no subestimar la capacitat d’aliances entre els partits no independentistes, fins i tot, quan es tracta de partits amb els pols (aparentment) oposats.

Els balcons d’ambdues bandes de la plaça de Sant Jaume estan tant a prop com llunyans. ¿Quina relació tindran els propers mesos el Govern català i l’Ajuntament barceloní? ¿Tornem a l’època de les topades Pujol-Maragall? L’Operació Palau de la Generalitat ja està en marxa, simplement, perquè la Història es repeteix. I perquè, en política, els pols oposats mai no són el que semblen.