Segona Oportunitat
TONI AYALA (text i foto)
La pretemporada dels equips d’elit del futbol professional ha començat amb el soroll habitual dels fitxatges i les baixes. Es repeteixen les polèmiques, els titulars semblen els mateixos de l’any anterior i, tot plegat, segueix el seu curs.
Ara bé, enguany, es va arribar a iniciar, encara que de forma tímida, un debat que no s’acostuma a plantejar en el món del futbol -si més no, de forma oberta- i que sí que afecta a la nostra societat cada dia: les Segones Oportunitats.
Hi ha persones que cauen en desgràcia o que la vida els ha portat per uns camins que els han dut a l’autodestrucció. Hi ha molts exemples de delinqüents que, un cop surten de la presó, intenten refer la seva vida; hi ha persones sense sostre que, tanmateix, aconsegueixen amb molt d’esforç i ajuda sortir del carrer; hi ha molta gent que es divorcia i que intenta trobar un nou amor; hi ha qui ho perd tot en un mal negoci i, malgrat tot, amb el temps, sembla que pot tornar a començar…
N’hi ha moltíssims exemples, quotidinas, alguns propers i d’altres llunyans, però, segurament, qui més qui menys coneix algun cas d’una persona que ha requerit d’una segona oportunitat. Però, ¿la nostra societat està disposada a oferir segones oportunitats? ¿Hi ha prou mitjans per facilitar que una vida trencada pugui refer els seus trossos?
Vivim en la cultura de l’èxit. No està permès el fracàs. Cada cop es porta menys el perdó i guanya la crispació. Les idees i les opinions -i les formes de vida- s’han polaritzat. Fins i tot, cada cop es respecte menys la privacitat de cada vida amb la intenció de fer mal a l’altre. Els referents quotidians que tenim són aquells que criden a ficar el dit a l’ull al del costat. Ho veiem a diari en els missatges polítics.
A més, vivim en la societat de la immediatesa, del tuit, cosa que eleva el to i minimitza l’anàlisi. Els contextos que envolten les persones no semblen importar. Només la façana. I és millor projectar la negativitat en els altres que mirar-se el melic o veure el teu reflex en un mirall, que és l’essència de la segona oportunitat.
El resultat és que, quan algú requereix d’ajut per sortir del pou, és molt difícil que trobi aquella mà estesa que necessita, doncs totes les mans estan més pendents d’aplaudir el Soroll. I és així com és molt difícil que les persones trobin una segona oportunitat, sobretot, si no tenen un entorn familiar que li doni suport.
Quan jugadors d’elit com Antoine Griezmann o Neymar plantegen el dret a una segona oportunitat -en aquest cas, de jugar al Barça malgrat els errors comesos en el passat- el debat es desvia, de seguida, cap a les polèmiques típiques i tòpiques de cada any: si el jugador costa 120 o 200 milions d’euros; si hi ha una guerra entre el PSG i el Barça…