Les Setmanes Tràgiques de Barcelona


TONI AYALA (text)

Barcelona torna a estar al centre de les mirades pels disturbis. Efectivament, torna, i és important subratllar-lo, perquè la ciutat ha estat sempre un epicentre de protestes als carrers. Ho ha sigut històricament i, també, aquest segle.

Per un costat, podem citar les revoltes de la Setmana Tràgica (entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909), el detonant de les quals va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla. Si se la coneix com la Setmana Tràgica és per alguna cosa.

Més recentment, aquest segle XXI, hem vist com Barcelona va continuar essent un dels focus de la lluita okupa, anarquista i/o antiglobalització, elements que ara estan tornant a rebrotar. Cada cop que les autoritats s’oferien per acollir una cimera de capitosts d’algun organisme internacional o caps d’Estat, els carrers de Barcelona es convertien en un camp de batalla. Rebia l’edifici de la Borsa, les botigues de luxe del Passeig de Gràcia, crema de contenidors…

Una de les imatges més impactants de la vaga general del setembre del 2010 a Barcelona va ser la crema d’un cotxe patrulla de la Guàrdia Urbana a la Plaça Universitat.

En general, cada cop que la capital catalana ha estat l’epicentre de disturbis al carrer, sempre ha estat sinònim de canvis, especialment, a nivell social. Molt important va ser, per exemple, el paper de les dones en els avalots de la Setmana Tràgica.

En certa manera, de la mateixa manera que Barcelona es va convertir en una de les grans ciutats del moviment antiglobalització, dels indignats o de les protestes a favor dels immigrants (com ara, amb el moviment Papers per a Tots i les tancades a les esglésies), tampoc no hauria d’estranyar a ningú que, avui, estigui immersa en un context de disturbis que ja comencen a ser un símptoma de quelcom que sobrepassa l’àmbit de qualsevol protesta en resposta a la sentència condemnatòria als líders del Procés.

A Ciutat de Mèxic, hi va haver aldarulls no fa pas gaire quan les dones van dir prou als abusos dels quals són víctimes, fins i tot, per la mateixa policia. A l’Equador, una vaga de fam dels mestres jubilats i la pujada dels carburants ha desencadenat recentment una gran onada de protestes. A Santiago de Xile, estem veient que l’espurna ha sigut l’increment del preu del bitllet del transport públic. A Hong Kong, la guspira que ha encès el foc és el temor a perdre drets democràtics enfront del gegant xinès. A París, el moviment dels ‘armilles grogues’ ha convertit durant molt de temps la capital francesa en un camp de batalla amb forts enfrontaments amb la policia fins que el govern de Macron ha canviat les seves polítiques.

I podríem seguir. I podríem pensar que ja veurem què passa als carrers del Regne Unit si es posa en marxa, com sembla, el Brexit, i quan se’n comencin a notar a peu de carrer les conseqüències.

Els disturbis de Barcelona ja no es poden considerar com un fenomen aïllat, que té a veure només amb un moviment independentista que coreografia grans manifestacions pacifistes de dia i que no pot evitar la mala imatge dels aldarulls a la nit, entre d’altres coses, per la debilitat de lideratge al Govern de la Generalitat i per una política de comunicació nefasta, a banda de les discrepàncies d’estratègia entre els socis de l’Executiu.

La realitat és que hi ha forts disturbis a Barcelona, però també a París, Hong Kong, Santiago de Xile, Ciutat de Mèxic, Quito… Cap país, cap ciutat, pot pensar que no li saltarà una espurna que encengui les revoltes al carrer.

Si alguna cosa és exemple Barcelona aquests dies és del cinisme de la classe política, incapaç de resoldre els problemes que porten enquistats a Espanya -no només a Catalunya- durant molts anys. De fet, hi ha manifestacions indepedentistes a la capital catalana, però també hem vist als pensionistes recórrer els carrers de Madrid o els productors d’oli amenaçats per la guerra dels arancels. I hi ha protestes al País Basc, a València…

I tot plegat es manifestarà encara més en els propers dies, quan comenci la campanya electoral. Serà llavors quan passarem dels aldarulls al carrer als disturbis verbals dels candidats, que empraran un llenguatge pujat de to, bèl·lic, militaritzat, en el qual Catalunya serà, un cop més, la gran diana. Per intentar aconseguir quatre vots a la resta d’Espanya, es dispararan tot tipus de pilotes de goma dialèctiques entre els partits.

Ara bé, quan s’esvaeixi el fum de les eleccions, llavors, els polítics se n’adonaran que el problema -els problemes- no només no s’han solucionat, sinó que poden ser el presagi de noves Setmanes Tràgiques. I no els hi quedarà més remei que tornar a mobilitzar els antiavalots per sufocar els focs que ells mateixos encenen.