El temps dels harakiris polítics


TONI AYALA (text)

El Kawawii, també conegut com seppuku o hara-kiri és el terme japonès emprat per a denominar un suïcidi ritual consistent en obrir-se el ventre d’un tall.

Hem sabut pels relats històrics i per les pel·lícules que els soldats japonesos a la Segona Guerra Mundial optaven per aquesta pràctica -sovint, obligats- abans de caure presoners de les tropes aliades en el moment de la derrota. La Batalla d’Okinawa en va ser un dels exemples.

Aquests dies estem assistint a una altra guerra, més urbana i, afortunadament, sense baixes mortals (de moment) a Barcelona. Els disturbis arran de la sentència condemnatòria als líders del Procés independentista català han desencadenat molt més que aldarulls a la capital catalana. Però, més enllà dels carrers, les autèntiques canonades s’estan disparant en l’àmbit de la política, sobretot, perquè coincideix amb l’imminent inici de la campanya electoral de les elecciones generals del 10 de novembre.

Per un banda, tenim un president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, que visita Barcelona per parlar amb els policies desplaçats a Catalunya, de la mateixa manera que podria haver volat a Afganistan a passar revista a les tropes militars. Des del punt de vista comunicatiu, tant la imatge com el missatge són exactament el mateix.

Això és així perquè la militarització de la política espanyola -inclosa, la catalana, és clar- va en augment. No hi ha espai per al diàleg, perquè ara ja és una qüestió de vencedors i vençuts, amb una ofensiva per terra, mar i aire. Dit d’una altra manera, no hi ha voluntat d’entesa, perquè ara no dona vots davant de l’amenaça d’un increment dels partits de la dreta / ultradreta.

Tot, en un context en què, efectivament, les enquestes auguren un augment del partit ultradretà Vox i en què el llenguatge bel·licista predomina, fins al punt que, segurament, serà la tònica dominant durant la campanya electoral.

Per la seva banda, el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ha sigut una figura debilitada des del primer moment que va accedir al càrrec, però les seves actuacions dels darrers dies semblen portar-lo a un inevitable harakiri polític.

Si bé va superar la moció de censura, és evident que el Govern català corre el risc de desfer-se, doncs no està clar que ERC vulgui participar del naufragi de Torra. Que el president convoqui una reunió amb els alcaldes de les quatre capitals catalanes i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no hi assisteixi és simptomàtic, però encara ho és més que sí vagi a la trobada amb el president del Parlament, Roger Torrent, un dels primers espases actualment d’Esquerra Republicana.

Podria donar la sensació que ERC està preparant una sortida, amb forma d’acostament als Comuns. Esquerra es veu governant la Generalitat per fi, però, a l’hora de la veritat, faria bé de recordar el que li ha passat a l’Ajuntament de Barcelona, quan van pactar PSC i BComú. I és que, tal com s’estan donant els moviments polítics actualment, tot té pinta que, encara que Esquerra guanyés les eleccions, té més números de governar a Catalunya el PSC, amb el suport dels Comuns i de tots els partits no independentistes, inclosa la nova formació catalanista que s’està preparant i que pot restar vots sobiranistes.

Aquest és el gran harakiri de Quim Torra, que, amb la seva política erràdica, no només pot provocar que JxCat perdi la presidència de la Generalitat, sinó que l’independentisme pot perdre el control del Parlament català, també. I a les urnes, sense 155 ni res.

Per la seva part, Pedro Sánchez (i els seus assessors) o, més ben dit, els assessors de Pedro Sánchez (abans que Pedro Sánchez) haurien de tenir en compte que no tot comença i acaba amb Catalunya, com vol fer creure la dreta / ultradreta. I és que la política d’arancels de Donald Trump, els efectes del Brexit, el trasllat del cos de Franco a El Pardo, la possible crisi econòmica… no es resoldran només utilitzant Catalunya com a focus de tots els mals. Quan els productors d’oli i d’altres comencin a notar, de debò, els efectes econòmics del nou context internacional, potser no hi haurà prou antiavalots per contrarrestar tant de malestar. Ja ho estem veient a Xile, per exemple.

A Pedro Sánchez se li pot complicar -i molt- la campanya electoral. Paradoxalment, se la va jugar convocant unes noves eleccions per no haver de donar entrada a ningú al Govern i, previsiblement, no podrà governar sense tenir aliats. Té massa fronts oberts i, abans del 10-N, encara se li n’obriran més. I, qui governa, té un major desgast. Se li pot fer molt llarga aquesta campanya…

En tota aquesta història juga un paper important ERC, perquè és el partit que pot provocar una avançament electoral a Catalunya. És evident que a Torra, Puigdemont i tot JxCat no els interessen les eleccions. No és perquè cal mantenir fortes les intitucions catalanes, ja que Torra les està debilitant cada cop més, sinó que la raó principal és que corren el risc de perdre la presidència.

Per evitar-ho, només cal que el Govern central continuï pel camí que voldrien els partits de la dreta / ultradreta. Quanta més canya a Catalunya, més vots per a Puigdemont i companyia. I, també, per a la ultradreta, els votants de la qual sempre veuran al PSOE massa dèbil en comparació amb Vox. I, si no, que li ho diguin a Ciutadans, que ha volgut jugar a ser més de dretes que ningú i li estan menjant terreny en les enquestes els seguidors de Santiago Abascal.

És evident que Pedro Sánchez haurà de navegar per aigües molt turbulentes en les propres setmanes, fent equilibrismes per no enfonsar-se, però el rumb que agafi, finalment, pot ser decisiu per trobar una via per solucionar -si més no, durant un temps- la crisi catalana.

Per la seva part, Quim Torra segueix essent víctima d’una política molt sovint desconcertant. ¿A qui se li ocorre demanar una reunió urgent amb el Rei d’Espanya si, en teoria, se l’havia declarat persona non grata a Catalunya després del seu discurs posterior a l’1 d’Octubre del 2017? ¿Realment és una posició institucionalment forta mantenir una relació medieval -és a dir, per carta- en ple segle XXI amb el president del Govern espanyol i, a sobre, que no et contesti? ¿Com pot ser que un president del Govern català organitzi una reunió amb els alcaldes de les quatre capitals catalanes si la celebra sense la presència de Barcelona? ¿Realment ERC és soci de govern de JxCat? Si Torra apostava per la mobilització ciutadana contra la sentència com a element de força en una negociació, ¿per què no ha esperat que sigui Madrid qui es posi en contacte amb la Generalitat i no a l’inrevès?

En definitiva, el conflicte català va camí de donar encara més presència a la ultradreta al Congrés en les eleccions del 10-N i a què els partits independentistes perdin el control tant del Parlament com del Palau de la Generalitat. Estem en el temps dels harakiris polítics.