Resums de les misèries


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Així que arriba Nadal, a la ràdio, la televisió, la premsa impresa i, ara també, a la digital, apareixen, ad nauseam, els resums anuals, explicant-nos d’una manera o una altra, quines han estat les notícies més destacades de l’any, en general i a l’engròs, o classificant-les temàticament. Fins i tot s’atreveixen a fer rànquings, sobre les deu més destacades, els deu millors llibres, les pel·lícules o els partits de futbol, posem pel cas.

En bona part la fal·lera ve perquè els periodistes, com qualsevol que calça sabates, vol tenir uns dies de descans als voltants de Nadal, que segons la categoria i el privilegi, procuren connectar des d’uns dies abans, fins a la jornada de Reis, i cal fer bullir l’olla, vull dir, subministrar carnassa que entretingui al lector, ni que sigui amb notícies una mica rovellades o rebaixant continguts, reomplint amb música noticiaris i oferint unes edicions de paper gairebé transparentes.

No ho dic per dir-ho, però en algun dels mitjans on col·laboro, dos dies abans de Nadal la redacció del setmanari tenia la llum apagada, només la recepcionista i telefonista hi era present, així igual que a l’emissora de ràdio on només un tècnic i un a la locució, tornant-se, seguirien oferint la programació fins passat Reis.

De fet, el calaix de sastre del resum de l’any inacabat, ni que sigui en un any com aquest que tot apunta que les dotze campanades de fi d’any seran encara desfullant la margarida del si hi ha govern o no hi ha govern, tothom tanca caixa i és el recurs que s’ofereix aquests dies.

Maniàtic i obsessiu, jo també em preparo els meus resums anuals, des de jovenet que anoto un seguit de circumstàncies personals: els llibres que llegeixo, els museus i exposicions que visito, els articles que escric, o també el número d’enterraments que vaig o d’altres detalls que, òbviament, no faré públics, però que em són d’utilitat personal, alguna per adonar-me com em vaig fent vell i, alhora, minva la salut, quan veig que el 2019 hauré anat al metge 64 vegades, o sigui que les bates blanques, capçalera, especialista o infermeria, i jo tenim relació de segur un de cada sis dies.

En canvi, de les altres notícies, potser a part dels Gillet Jaunes, el grogor de les seves armilles en començar i en acabar l’any a França, la vaga de taxistes del gener, Veneçuela, Hong-Kong, el Brèxit o el judici i sentència del Procés, serien les úniques, amb al canvi climàtic, que el meu resum particular coincidiria amb el que veurem publicat en els diferents mitjans.

Si em toqués fer resums per a un mitjà potser destacaria la mort del músic Joan Guinjoan, la condemna internacional a Radovan Karadzic per la matança de 8.000 persones a Srebrenica, l’incendi de Notre Dame, els 200 morts de Pasqua a Sri Lanka en atemptats contra temples i locals cristians, les constants execucions a Aràbia Saudí, l’incendi de la Ribera d’Ebre o la persecució judicial d’alguns estats als mariners que salven vides a la Mediterrània.

Al que ja no m’atreviria mai és a fer rànquings. Quines han estat les deu grans notícies? Les majors desgràcies? Molt menys entrar en la subjectivitat de l’art o de la moda, que si ens posem a classificar pel·lícules, cançons o novel·les potser arribaria a la conclusió que quan se supera certa edat i un número de visites mèdiques a l’any, els interessos marxen cap a un altre cantó i en la vessant lúdica, hom ja no marxa al compàs de les grans estrenes ni balla al so de “Los 40 Principales”.