La gnosiofòbia
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Fa uns trenta anys, en un sopar, un dels comensals era un alt comandament de la policia a Barcelona i bona part de la conversa va girar sobre temes de seguretat ciutadana. L’home, entès experimentat, va mantenir l’opinió que la gran sort que teníem aquí era que la delinqüència era fàcilment identificable.
La seva feina com a policia, la feina dels seus subordinats patrullant pels carrers, era tant fàcil com jugar amb les cartes marcades, inclús podia més o menys intuir el tipus de delicte en virtut de les característiques del sospitós.
Les opinions del policia no només continuen vigents en part del col·lectiu de llavors, sinó que han calat en els nous cossos encarregats de mantenir l’ordre i les comparteixen bona part de la nostra societat. Una societat que no ha estat mai racista en el sentit cinematogràfic de la paraula i que sempre ha acollit a l’immigrant, però que només l’ha acceptat quan era escàs i exòtic. I és que ràpidament el percebrà com una amenaça quan el comença a veure habitual i nombrós.
Vivim en una societat mimètica, obsessionada per potenciar sempre l’efecte papallona de qualsevol situació.
Com en qualsevol gran terratrèmol, que sempre hi ha un seguit de rèpliques de major o menor intensitat, un fet gravíssim com és la mort d’un ésser humà (George Floyd) a mans d’un garant de l’ordre, en una violència gratuïta, una cosa allà més freqüent del que vol admetre el seu govern, ha esvalotat els Estats Units i, com l’efecte de les ales de la papallona, s’ha escampat per tot el món en un tres i no res.
La indignació, ben comprensible, no només ha generat protestes arreu, sinó que ha fet que els casos callats, aflorin a tots els racons. No sé si tan greus o no com l’americà, però abusos i discriminació en tenim i en veiem tots al mateix portal de casa sense anar més lluny.
Tots els sentiments són legítims, menys l’odi.
L’amor i l’odi són contraposats, però ambdós són sentiments i tal i com per amor és cometen bogeries, per odi també, però la diferència entre l’amor i l’odi és que si el primer costa de controlar, l’odi és una fòbia, i tota fòbia, una paüra, la por, i com a tal és tractable terapèuticament i, a vegades. ni això. Per a certs odis, al cap i a la fi, por irracional, només cal socialització i lectura: veure món.
Les reaccions d’odi que sorgeixen per combatre l’odi són encara més irracionals i fruit moltes vegades no d’haver llegit i, a més, d’haver vist poc món, sinó de no haver entès res, d’haver paït malament viatges i lectures, de no saber-les interpretar.
La gnosiofòbia és la por al coneixement, el no voler saber per què conèixer les coses obliga a respectar-les.
A la indignació legítima per uns fets greus, la resposta ben minoritària d’uns iconoclastes erigint-se en jutges del passat és gnosiofòbia pura, és dictadura en el més estricte sentit de la paraula, en cap democràcia les lleis tenen efectes retroactius:
Qui som aleshores per interpretar el passat amb l’ètica del present?
Algú creu que Hipòcrates era farsant perquè no coneixia la penicil·lina? Darwin era supremacista? Cervantes feia mofa de la pobresa?
El passat sovint fa vergonya, per això els Estats practiquen la història selectiva, la memòria parcial. Potser un gran defecte de la nostra societat és entendre la Història tal com interpreta la carta d’un restaurant: el que compta és el nom i el preu del plat, no els ingredients, oblidant sovint que una obra d’art va més enllà del significat que algú li pot donar.